OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Miquel Àngel

SinònimMichelangelo Buonarroti
SinònimMichelangelo Buonarroti
Estudi de nu, de Miquel Àngel
© Corel Professional Photos
art art
Nom amb què és conegut als Països Catalans Michelangelo Buonarroti, escultor, pintor, arquitecte i poeta.
Caprese, Toscana, 6 de març de 1475 — Roma, 18 de febrer de 1564

La seva família pertanyia a una nissaga de banquers que, a l’època del seu naixement, travessava un període de dificultats. A tretze anys entrà al taller de Domenico Ghirlandaio, a Florència, amb qui sembla que col·laborà en els frescs de l’església de Santa Maria Novella. Desenvolupà, però, la seva activitat principalment dins el camp de l’escultura; estudià els clàssics, conegué l’obra dels Pollaiuolo i els gravats de M.Schongauer. El 1489 ingressà a lèscola de San Marco, institució regentada pels Mèdici que disposava d’una important col·lecció d’estàtues romanes, on rebé una àmplia formació humanística i els ensenyaments de Bertoldo, deixeble de Donatello. En aquesta primera estada a Florència esculpí dos relleus que hom conserva a la Casa Buonarroti: Centauromàquia (1490-92), on, influït pels sarcòfags del període romà tardà, per G.Pisano i Donatello, introduí la novetat del moviment; i la Mare de Déu de l’escala (1492), relleu donatellià executat amb la tècnica del schiacciato. El 1492, mort Lorenzo de Mèdici, el seu protector, anà a Bolonya, on féu dos sants i un àngel per a l’arca de sant Domènec (1494-95) i tingué l’oportunitat d’estudiar la impetuositat dramàtica i la síntesi formal dels relleus de Iacopo della Quercia a la porta de la basílica de San Petronio. L’any 1496, mentre Florència, d’ençà de la caiguda dels Mèdici, era colpida per desordres i convulsada per les prèdiques de G.Savonarola, anà a Roma, on executà el Bacus (1496-97, Museo Nazionale, Florència) i la cèlebre Pietat (1498-99, Sant Pere del Vaticà), ambdues obres executades dins la influència del formalisme i la tècnica delicadíssima de l’escultura quatrecentista. A partir del 1501, de retorn a Florència, el seu estil evolucionà vers un nítid classicisme. En la Madonna Tadei (~1504, Royal Academy, Londres) i Madonna Pitti (~1405, Museo Nazionale, Florència) i, particularment, en el David (1501-04, Galleria dell’Accademia, Florència), concilià, segons les idees neoplatòniques de l’època, la bellesa clàssica amb l’espiritualisme cristià. Exercí també la pintura amb el mateix domini que l’escultura; d’aquesta segona etapa florentina són el Tondo Doni (1504, Galleria degli Uffizi, Florència) i la Batalla de Cascina, cartó conegut mitjançant una còpia en grisalla d’A.de Sangallo.

Moisès (1513), de Miquel Àngel (Església de San Pietro in Vincoli, Roma)
© Corel Professional Photos
L’any 1505 fou cridat a Roma pel papa Juli II, que li encarregà el seu sepulcre. El projecte primitiu fou successivament modificat i reduït, transformacions que cal atribuir a la seva ocupació en la decoració de la volta de la Capella Sixtina (1508-12) i a la pròpia evolució ideològica de l’artista, que el menà, segons E.Panofsky, des de la concepció d’un monument de tipus pagà a un monument religiós contrareformista, com és palès en el Moisès (1513, església de San Pietro in Vincoli, Roma), colossal escultura de marbre que expressa el dramatisme contingut i el furor de l’ànima, i en els Esclaus o Captius (1513, Musée du Louvre; 1534-36, Galleria dell’Accademia, Florència), lluitadors contra l’hostilitat del destí. Hom considera el conjunt pictòric de la Capella Sixtina —el Judici Final (1535-41) al mur de l’altar fou executat per l’artista durant la darrera estada a Roma— la culminació del seu ideal universalista, on tots els elements figuratius són integrats en una síntesi de les tres arts majors i representats, des de la Creació de la humanitat fins a la visió escatològica del Judici Final, segons la més pura concepció de la tècnica florentina i del monumentalisme romà; aquí s’anuncien ja els conceptes estètics del barroc. L’elecció del papa Lleó X, un Mèdici, posà novament l’artista en contacte amb Florència (1516-34); projectà la façana i construí la Sagrestia Nuova (1520) de l’església de San Lorenzo, convertida després en capella funerària dels Mèdici pel papa Climent VII, amb els sepulcres de Giuliano i Lorenzo de Mèdici (1525-34). Aquest darrer papa li encarregà també la construcció de la Biblioteca Laurenziana (1525), el vestíbul i l’escalinata de la qual foren realitzats per B.Ammannati segons projecte de Miquel Àngel. De la seva darrera etapa a Roma, on el 1534 fixà definitivament la residència, són les tres versions inacabades del tema de la Pietat (1500, Santa Maria dei Fiori, Florència), Pietat Rondanini (Castello Sforzesco, Milà), Pietat Palestrina (Galleria dell’Accademia), on substituí la bellesa corporal de les figures per esquemes geomètrics d’una gran expressivitat. A partir del 1546 consagrà la seva activitat principal a l’arquitectura. Succeí A.de Sangallo en les obres del Vaticà, on projectà la cúpula i corregí l’estructura de la basílica, i en les del Palazzo Farnese, on féu la cornisa i reformà el pati interior.
Tombes dels Mèdici (1520-33), de Miquel Àngel, a la capella dels Mèdici de Florència
© Corel Professional Photos
Autor de l’ordenació del Capitoli romà (o Campidoglio), disposà tres palaus al voltant d’una plaça trapezoidal al mig de la qual l’estàtua de Marc Aureli serveix de centre d’un paviment reticulat de forma oval. Les seves darreres obres —església de Santa Maria degli Angeli (1561), Capella Sforza, la basílica de Santa Maria la Major i la Porta Pia— responen a les mateixes premisses de la seva concepció monumental de l’espai i de la llibertat en la utilització i distribució dels elements constructius que donaren lloc al naixement d’una nova etapa de l’arquitectura. La seva activitat de poeta presenta trets molt originals respecte a la lírica italiana contemporània, que, després de la rígida delimitació dels gèneres literaris i la consegüent codificació del model petrarquesc, acusava un empobriment estilístic i temàtic. Les Rime de Miquel Àngel (unes tres-centes composicions) tenen un alè fonamental de la seva ideologia i expressen l’intent de recollir la realitat immòbil de la idea en el procés de transformació dels homes i les coses. D’aquí ve l’oposició temàtica entre llum i tenebres, que caracteritza la lírica de Miquel Àngel, i la seva constant elaboració estilística.

Col·laboració: 
PFr / RPi

Llegir més...