Vida i obra
Militant independentista, conegut popularment per Met, fou empresonat per la seva participació en els fets de Prats de Molló del 1926, i s’exilià a París. Allà acabà els estudis d’enginyeria que havia començat a l’Escola Industrial de Barcelona, mentre col·laborava amb la premsa barcelonina (La Nova Revista i D’Ací i d’Allà) i parisenca, i es relacionava amb el moviment surrealista a través de la seva amistat d’infància amb Salvador Dalí. Gràcies a les seves relacions amb la intel·lectualitat avantguardista figurà amb Salvador Dalí en la seqüència del piano del curt Un chien andalou (1929), i aparegué fugaçment en el llarg L’edat d’or (1930), ambdós de Luis Buñuel.
L’any 1930 tornà a Catalunya, on fou novament empresonat fins a l’adveniment de la República, moment en què s’afilià primer al Bloc Obrer i Camperol (BOC) (1931-34), a Estat Català (1936) i, a partir del 1934, a ERC, militància que compaginà amb la docència de matemàtiques a l’Escola del Treball de Barcelona i amb una àmplia tasca periodística i propagandística, publicant nombrosos llibres i opuscles. Col·laborà a L’Opinió, L’Hora i La Humanitat.
Al juliol del 1936 Lluís Companys el nomenà secretari general del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular. En esclatar la Guerra Civil Espanyola passà a ser representant d’ERC al Comitè de Milícies Antifeixistes i director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, fins el 1939, on demostrà el seu do de gents i la seva imaginació, mitjançant la utilització de la fotografia, el cartell i el film. Des d'allà treballà per donar projecció internacional a la causa de la Catalunya autònoma i de la República mitjançant la fundació del periòdic quatrilingüe Nova Ibèria i la creació de la productora Laia Films i la distribuïdora Catalònia Films. Des de Laia Films, muntà la productora Laya Films, que realitzà documentals didàctics i reportatges de guerra, com ara L’enterrament de Durruti (1936, Josep Gaspar), Un dia de guerra en el front d’Aragó (1936, Joan Serra) i Catalunya màrtir (1938, col·lectiu), en què J. Miravitlles feu els comentaris i la locucio en off. També donà suport logístic al rodatge de Sierra de Teruel (L’Espoir, 1938-39, André Malraux). Paral·lelament, no deixà de publicar articles en La Gaceta Literaria, L’Opinió, L’Hora, Moments (1936-38) i La Humanitat. Feu amistat amb A. Malraux i I. hrenburg i mirà de donar projecció internacional a la causa de Catalunya i de la República.
Exiliat a França el 1939, codirigí amb Rafael Tasis, la revista catalana El Poble Català. També escriví en Le Monde i Le Cri des Peuples. Residí a l’Àfrica del nord i a Mèxic, on alternà activitats polítiques, intel·lectuals i comercials. Finalment, fixà la seva residència als Estats Units (1944-62), a Nova York, on intervingué en la publicació fins l'any 1947 de Spanish Information, butlletí del govern republicà espanyol a l’exili i dirigí el servei de premsa belga INBEL. Fou representant dels tres governs republicans encapçalats per José Giral, Claudio Sánchez Albornoz i Rodolf Llopis. Fou director del setmanari Hablemos, que tenia una tirada de mig milió d’exemplars i arribava a tota Amèrica Llatina. Als Estats Units i a Mèxic col·laborà amb articles de política internacional a diversos periòdics i en una agència periodística. Fou corresponsal a Nova York de la revista La Nostra Revista, publicada a Mèxic. A l’exili es mostrà a favor de la restauració de la monarquia. Vers el 1948 començà a escriure un article diari a més de vint periòdics llatinoamericans. També organitzà els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Nova York (1951).
De retorn a Catalunya (1962), continuà la seva aclaparadora tasca periodística col·laborant en El Correo Catalán, on utilitzà també el pseudònim Spectator, Tele-exprés, Tele-estel, La Vanguardia, Destino i la revista Mundo. Al mateix temps reprenia la faceta d’escriptor que tan prolíficament havia mostrat els anys trenta. Fruit d’aquesta intensa i variable biografia són un bon nombre de llibres i opuscles, dels quals destaquen: Contra la cultura burgesa (1931), De Jaca a Sallent (1932), Ha traït, Macià? (1932), Los obreros y la política (1932), El ritme de la revolució (1933), Crítica del 6 d’octubre. Amb un comentari de Lluís Companys (1935) –que conté una síntesi de la Catalunya contemporània–, Elements per a una campanya d’esquerra (1936), Catalans a Madrid (1937), Geografía contra geopolítica (1972), Barcelona, latitud Nova York, longitud París (Assaig econòmic) (1971), Episodis de la guerra civil espanyola (1972), Humanització del català (1975), Los comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (1977), Carteles de la República y de la Guerra Civil (1979, amb Josep Termes i Carles Fontserè) i el llibre de bibliòfil Llums de Broadway (1985). També és autor dels volums de retrats memorialístics Gent que he conegut (1980, premi Josep Pla 1979), Més gent que he conegut (1981) i Homes i dones de la meva vida (1982). El 1978 participà en el llarg documental La vieja memoria (Jaime Camino), en el qual explicà el seu paper durant la Generalitat republicana.
Militant independentista i socialista en la joventut, decididament pro-nord-americà i anticomunista a l’exili i en la maduresa, té una biografia rica en fets i experiències, de la qual sortí una obra escrita que, si bé no es pot considerar estrictament historiogràfica, sens dubte té un alt interès històric.
Bibliografia
- Bernils, J.M. (1998): "Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat (1936-1939)", Revista de Girona, núm. 187, p. 38-43.
- Diversos autors (1980): "Jaume Miravitlles, la cultura en guerra", dins La guerra civil española. Madrid, Ministeri de Cultura, p. 96-100.
- Delclós, T. (1978): "Cine de propaganda de la Generalitat", Tele-exprés, 08.03.1978.
- Fabre, J. i Huertas, J.M. (2007): “Met Miravitlles, un periodista prolífic”. Sd’O, 568, p. 43-44.
- Fonserè, C. (1988): "El Met que jo he conegut", Avui, 23.11.1988.
- Guillamet, J. (1988): "Adéu a Jaume Miravitlles", Diari de Barcelona, 16.11.1988.
- Lladó, J.M. (1989): “Jaume Miravitlles, un lluitador exemplar”. Sd’O, 351, p. 15-17.
- Planellas-Witzsch, M. (2008): El somriure de Catalunya. Un retrat biogràfic de Jaume Miravitlles. Barcelona, Duxelm.
- Pons, A. (1991): “Jaume, Met, mil Miravitlles”, dins Deu daus. València, Eliseu Climent, p. 55-70.
- Sempronio (1999): "Un curiós retrat del Met jove", Avui, 12.03.1989.
- Sempronio (1998): "De quan el Met cantava a Cotlliure", Avui, 21.03.1998.
- Sentís, C. (1989): "Dos nois de Figueres", Avui, 30.01.1989.
- Sentís, C. (1989): "Jaume Miravitlles, un avançat al seu temps", Avui, 20.06.1989.
- Sentís, C. (1991): "Les "llumeneres" de Nova York", Avui, 22.12.1991.
- Venteo, D. i Pujol, E. (2006): La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda (1936-1939). Barcelona / Figueres, Viena Edicions / Ajuntament / Arxiu Nacional de Catalunya.