Probablement fou deixeble d’Agelades d’Argos, com Policlet i Fídies, i desenvolupà la seva activitat principalment a Atenes. Excel·lí sobretot com a bronzista, bé que, havent-se perdut tota la seva obra, només és possible de reconèixer-la per mitjà de còpies de marbre. Gràcies a la descripció feta per Llucià, hom pogué reconèixer el famós Discòbol en una còpia existent al palau Lancelotti de Roma, el 1783.
Executà per a l’Acròpolis d’Atenes el grup d’Atena i Màrsies —reconeguts, separadament, per H. Brunn el 1853 a Roma (Museo Lateranense) i per L. Pollak el 1909 a Frankfurt del Main—. A Olímpia i a Delfos féu diverses estàtues atlètiques, entre les quals la del corredor Lades, plasmat en l’instant que, recolzant-se damunt la planta dels peus, es llançava a una cursa veloç. També li han estat atribuïdes algunes estàtues d’Erecteu, Perseu, Hèracles i Apol·lo i una d’Hècate de fusta. Sempre segons la tradició antiga, representà animals amb un gran realisme.
A Roma, davant el temple d’Apol·lo Capitolí, hi havia les figures dels bous conegudes com les armenta Myronis. Plini, Quintilià i altres autors parlen de la seva veritat en la interpretació, de la superioritat aconseguida en el domini del ritme i de la simetria, bé que també el consideren més estudiós del cos que de l’ànima i encara lligat amb l’art arcaic, ja per la representació del cabell o pel seu nu o pel ritme, que, bé que semblen complexos i plenament evolucionats, encara resten aferrats a uns esquemes de disseny. Això no obstant, a partir de la seva obra, l’estatuària posterior aconseguí de plasmar totalment el moviment instantani, la qual cosa constitueix la gran aportació mironiana.