Coregnà amb el seu germà gran, Borrell II, per renúncia de llur pare. Sembla que es dedicà a l’estricte comtat de Barcelona i, dins aquest, a la capital i a les comarques veïnes. Mentre Borrell s’esmerçava en les relacions exteriors i en els afers militars, Miró es concentrava en les qüestions interiors i d’infraestructura. El seu nom va unit a la construcció, o més probablement reconstrucció, d’un canal que duia les aigües del Besòs des de Montcada fins al peu de les muralles de Barcelona i fins a la mar, que serví per a moure molins, per al regatge del nord-est del pla de Barcelona i per a les indústries del barri de Sant Pere, especialment tintoreries i blanqueries, l’anomenat rec comtal o "rego” Mir. També degué fer una obra semblant al Llobregat, perquè el 964 és esmentada una afrontació en terme del castell de Cervelló “amb el rec del comte Mir”. No es casà, sembla, i no tingué descendència. Fou un bon governant i un home piadós i generós, com ho testimonien les seves donacions, en vida, a Sant Cugat, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Vers la fi de la seva curta vida començà, sembla, una acció colonitzadora a les terres properes al mar, més enllà del delta del Llobregat, i potser es deuen a la seva iniciativa la fundació del monestir de Santa Maria de Castelldefels i el començament de la fortificació dels seus voltants.