el Moianès

Geografia física

Damunt les margues de l’Eocè i, amb més dificultat, damunt els gresos i les calcàries del mateix Eocè i de l’Oligocè, la riera de Calders i alguns cursos secundaris han excavat una conca d’erosió inclinada suaument (de 900 a 600 m) cap al Llobregat (WSW), que a llevant comprèn un relleu de costa que cau damunt la plana de Vic amb un front que voreja els 1.000 m alt., amb relleus culminants al puig Rodó (1.057 m), la Montjoia (994 m), el Puigdegollats (1.004 m), el puig de l’Oller (1.061 m) i altres entre Collsuspina i l’Estany (NE). Els relleus migjornencs que separen el vessant moianès (Llobregat) del vallesà (Besòs) no sobrepassen els 843 m (el Pedró, al nord de Granera).

La xarxa hidrogràfica és molt densa i s’encaixa fins a uns 200 m. L’eix és la riera de Calders (anomenada en el curs mitjà riera de la Golarda o de Marfà, i a la capçalera, riera de Fontscalents), que rep per la dreta el torrent Mal i les rieres del Gai, de Castellnou, de l’Om i el torrent de Riusec, i per l’esquerra, la riera de Sant Joan amb la de Talamanca. Hi ha fenòmens càrstics de circulació subterrània, com el del Toll de Moià, en relació amb el torrent Mal.

El clima és condicionat per l’altitud i, sobretot, pel relleu; les temperatures són contrastades i l’eixut és més d’hivern que d’estiu (pluges tempestuoses per l’agost); el total de precipitacions no sobrepassa gaire els 600 mm anuals (fins a 50 mm de neu).

En una gran part del territori l’arbre clímax és la roureda de roure martinenc. Hi ha també bosquets d’alzines, però avui predomina el pi roig, que marca el límit comarcal amb el Vallès (pi blanc), i la pinassa, a Santa Maria d’Oló.

L'economia i la població

L’agricultura és essencialment cerealícola (blat), en competència amb les patates i el blat de moro al sector septentrional. Hi havia hagut ametllers, oliveres i força vinya. La ramaderia, menys important que dècades anteriors, està dedicada de manera destacada a la cria d'aviram (Moià i Calders apleguen el nombre més alt de caps de bestiar) i de bestiar porcí (especialment a Moià i a Santa Maria d'Oló), sense menystenir el nombre de caps d'oví i boví. L’explotació forestal ha decaigut, com també les antigues indústries tèxtils, que havien estat molt importants a Castellterçol i a Moià (llana). Han desaparegut els molins fariners, la rellotgeria i els pous de glaç. Les dades sobre la població ocupada per sectors indiquen que pel 2001 el sector primari ocupava només el 3,1% de la població, i que la construcció donava feina al 10,9%. Per la seva banda, la indústria i el sector de serveis són els que ocupen principalment a la població, amb el 32,9% i el 52%, respectivament. L'activitat turística no és especialment destacada pel que fa al nombre d'allotjaments.El 2014, la mitjana anual d'aturats era de 735 persones, el 5,6% de la població comarcal. Moià és el mercat central de la comarca.

Els deu municipis que constitueixen la comarca (Moià, Castellterçol, Granera, Castellcir, Sant Quirze Safaja, Collsuspina, l’Estany, Santa Maria d’Oló, Calders i Monistrol de Calders) apareixen ja documentats a la fi del segle IX i al X. La població medieval del Moianès, vers el 1380, no passava dels 3.000 h; el 1718 arribà a 5.649 i el 1787 a 6.571; assolí el màxim el 1857, amb 10.713 h (època també de població màxima a les parròquies rurals). La segona meitat del segle XIX fou d’absentisme i despoblament, fins a arribar a 8.145 h el 1900, nombre que mantingué amb poques alteracions a la primera meitat del segle XX (8.199 h el 1950) i que disminuí a les tres dècades següents (7.440 h el 1970 i 6.936 h el 1981). Les dues dècades següents foren de recuperació (15.828 h el 2000), a les quals ha seguit un lent declivi (13.056 h el 2014). La densitat de població és de 38,6 h/km² (2014). Moià, Castellterçol i Santa Maria d'Oló són els únics nuclis de la comarca amb més d’un miler d’habitants. L'estructura de la població de la comarca per edats és molt similar a la de la mitjana de Catalunya, amb el 16,8% de població de menys de 14 anys, el  64,5% de població adulta i el 18,5% de persones de més de 65 anys.

La història

El Moianès no tingué mai, a part la sotsvegueria de Moianès, una unitat històrica ni administrativa definida, encara que sí una vinculació territorial estreta entre els municipis que la constitueixen.

En resposta a una petició del territori de fa anys, que es reflectí, entre altres iniciatives, en la creació el 1995 del Consorci del Moianès, el 22 de març de 2015 hom celebrà una consulta no vinculant als deu municipis sobre si el Moianès havia de constituir-se en comarca independent. Amb una participació del 47,3%, el 80,4% dels votants votà afirmativament, i el 16,3%, negativament. A resultes de la consulta, el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca del Moianès a l'abril del 2015, vigent a partir del mes de maig, constituïda pels municipis de Moià, Calders, l'Estany, Monistrol de Calders i Santa Maria d'Oló (antigament del Bages); els de Castellcir, Castellterçol, Sant Quirze Safaja i Granera (Vallès Oriental), i Collsuspina (Osona). Igualment, s'aprovaren les modificacions corresponents de les comarques afectades.