Presenta depressions gairebé endorreiques, com el Fondó i el Manyar, i extensos glacis cenyits per serretes calcàries i molàsiques miocèniques (Beties, 639 m alt.; la Umbría, 847 m; Don Pedro, 869 m), eocèniques (la Safra, 849 m) i més complexes, com la del Reclot (1 058 m, a l’extrem SW del terme). El Triàsic diapíric aflora en molts indrets (Alquebla, Algepsar). El barranc del Derramador i el de Xinorla conflueixen al S del nucli urbà per a continuar vers el Vinalopó (a l’extrem oriental del terme). El ventall de rambles és molt extens, però poc funcional. Les depressions amb un bon gruix de sòls quaternaris i els raiguers són conreats, els uns amb cereals —decadents— i els altres amb vinya (3 600 ha), en auge, que constitueix el conreu principal, perdut ja el safrà tradicional. Avui, però, l’agricultura és una activitat secundària (5% dels actius). Al sector industrial hi ha pedreres —construcció i decoració—, a més d’alguns cellers i destil·leries i indústria sabatera. El 63% de la població activa pertany al sector secundari, una bona part de la qual va a treballar a Elda-Petrer o fa feina a casa seva per compte de fàbriques d’aquestes poblacions o d’algunes manufactures sabateres recents del municipi. La situació demogràfica ha arribat a una difícil estabilitat els darrers vint anys entre els emigrats (a Barcelona, per exemple) i els immigrats (procedents de la Manxa i de Múrcia). La ciutat (10 896 h agl [2006], monovers, monoverins o munovers ; 386 m alt.) ocupa una llarga solana de més d’1 km sobre la isohipsa de 400 m, amb molts carrers costeruts, travessats per un d’axial que busca la vall del Vinalopó i segueix un antic camí de postes entre el País Valencià central i el regne de Múrcia. L’estació del ferrocarril és 1 km a llevant, a l’extrem del terme. L’església parroquial (Sant Joan Baptista) fou bastida el 1775. Es conserva la casa natal de Josep Martínez i Ruiz ( Azorín ), al qual hom ha dedicat un monument. Probablement d’origen islàmic, fou un important lloc de moriscs (450 focs el 1609) de la fillola de la Vall d’Elda. El 1328 Alfons III el vengué a Gonçal Garcia, i el 1471 n'adquirí la senyoria Pere Maça de Liçana; passà als ducs de Pastrana i als d’Híxar. Despoblat a l’expulsió dels moriscs (1609), el 1611 li fou concedida nova carta de poblament. Es declarà filipista a la guerra de Successió i li fou concedit per Felip V el títol de vila; el 1901 rebé el de ciutat. El municipi comprèn, a més, el poble del Fondó de Monòver, i les caseries i llogarets de les Cases del Senyor, Xinorla, Xinorlet, la Romana de Dalt, Alciri, Alquebla, la Canyada Roja, la Canyada de Don Ciro, les Cases de Joan Blanco, les Cases de Sanxis, el Derramador, la Font del Pi, Madara, Almorqui, el Manyar i la Rambleta.
Monòver L’ermita de Santa Bàrbara
© Fototeca.cat