Fou feta edificar pel rei Sanç Ramires, juntament amb un castell fortificat, el 1086, quan es preparava per a la conquesta d’Osca. Els primers canonges provingueren de Loarre. El rei li sotmeté la nova vila de Montaragó, creada als seus peus, i ell i els seus successors i magnats continuaren afavorint-la fins a tenir 104 esglésies i pobles sotmesos al s XII. Els seus abats eren mitrats i tenien setial a les corts del regne d’Aragó. A causa de la guerra entre els partidaris del comte d’Urgell i Ferran d’Antequera, el monestir entrà en una fase d’abandonament i ruïna fins que Ferran I el prengué sota la seva tutoria (1414). En crear-se els bisbats de Jaca i de Barbastre l’abadia fou espoliada dels seus béns, especialment pel bisbe d’Osca, que fou declarat en suspensió i interdicte fins que en féu restitució (1609). El 1599 la casa tingué de nou una comunitat de regulars, només de cinc membres. La successió abacial continuà fins el 1792. Espoliada al s XIX, queden bona part dels murs i edificis, molt malparats; l’església fou refeta al s XVIII; la cripta és primitiva. Les peces més notables són al museu d’Osca.