Situació i presentació
És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.
El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.
El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).
El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).
Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.
Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.
En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.
La població
Les primeres dades sobre la població (montblanquins) es remunten a l’edat mitjana, època en què s’esdevingué la gran esplendor demogràfica i econòmica de Montblanc. Els fogatjaments del 1365 i de vers el 1380 donen 457 i 486 focs respectivament. En aquest darrer recompte, Montblanc s’havia convertit en la setena població de Catalunya, darrere Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Puigcerdà. Malgrat tot, a la fi d’aquesta centúria començà primer l’estancament i després el descens demogràfic, que durà fins a mitjan segle XVIII. Al darrer decenni del segle XV, després de les grans crisis demogràfiques i econòmiques que patí el Principat, Montblanc havia descendit a 287 focs.
Al segle XVII, Montblanc, com una bona part de Catalunya, sofrí les conseqüències negatives de la guerra de Separació o dels Segadors, i una vegada acabada aquesta, se succeïren diferents períodes de sequera, a més de diverses epidèmies i una plaga de llagostes el 1687. A causa de tots aquests flagells, el nombre d’habitants tornà a disminuir. Després de la guerra de Successió, la Vila Ducal tornà a sofrir una pèrdua de població.
A partir d’aquesta època fins a les acaballes del segle XIX, la població anà ascendint. L’augment espectacular arribà en el cens del comte de Floridablanca (1787), en el qual figurava una població de 3.101 h. La guerra napoleònica tornà a fer estralls en la població, i el 1812 motivà una terrible fam, si bé per raó dels beneficis que proporcionava la vinya la recuperació fou en part ràpida. L’any 1887 Montblanc assolí els 5.964 h.
La plaga de la fil·loxera, que arribà a Montblanc el 1893, provocà una nova minva de població: 5.234 h el 1900. D’aleshores ençà la disminució va ser constant, almenys fins a la dècada dels seixanta, en què s’invertí la tendència. La recuperació es consolidà a la dècada dels setanta, en la qual, per primera vegada en la centúria, hi va haver un balanç demogràfic positiu a causa de la immigració procedent majoritàriament de la resta de la comarca. Si bé el creixement anual acumulatiu del període 1970-75 havia estat negatiu, tornà a recuperar-se en 1981-86, amb una taxa de l’1,3%. Això s’explica pel fre que va representar per a l’emigració la crisi econòmica del final dels anys setanta que afectava els centres tradicionals de destinació (Reus, Tarragona, Valls i Barcelona), fet que al mateix temps provocà en alguns casos la tornada d’emigrants. El 1981 tenia 5.291 h, 5.750 el 1991 i 6.632 el 2005.
L’economia
Al llarg de la història, la ramaderia, el conreu del lli, del cànem i del safrà, les activitats de carboneig i les fàbriques de pergamí tingueren una certa notorietat. Però en el transcurs del segle XVIII anaren minvant o desapareixent. En aquesta mateixa centúria sobresortí la producció de glaç dels pous de neu de la Pasquala, que s’exportava a diverses poblacions del corregiment de Tarragona, com Valls, Reus i Tarragona.
A partir del 1750, amb l’augment de la població i de la superfície dedicada al conreu de la vinya es començaren a desenvolupar les indústries d’aiguardent, producte que s’exportà pel port de Salou. El 1766, a més de les fàbriques dedicades a la fabricació d’aquesta beguda, també funcionaven deu molins fariners, cinc molins d’oli, cinc forns de coure pa i tres pous de neu.
Al segle XIX adquirí una gran importància la fabricació de podalls per a les vinyes, com també la indústria dels teixits i de les sedes, de les adoberies, de l’oli i, especialment, la fabricació d’espardenyes i d’alcohol. Sens dubte, però, el tret més característic fins a l’arribada de la fil·loxera el 1893 fou la replantació de vinyes i l’augment constant de la producció de vi. La fil·loxera provocà una greu crisi social, que es pogué superar, en part, gràcies al moviment cooperatiu iniciat a Barberà de la Conca el 1894 i seguit a Montblanc poc temps després, amb l’acció de Joan M. Poblet i Teixidor.
La davallada econòmica provocada per la fil·loxera no se superà d’una manera efectiva fins els anys seixanta del segle XX, amb la incipient industrialització. Aquest procés fou afavorit per l’obertura de l’autopista, que permeté el contacte ràpid amb el cinturó industrial de Barcelona i afavorí la implantació de noves indústries.
L’agricultura, la ramaderia i la indústria
L’agricultura, que havia estat l’activitat econòmica primordial, esdevingué, a partir de la dècada del 1970, una activitat quantitativament marginal i a temps parcial, cosa que ha fet que la població que viu exclusivament de l’agricultura hagi anat minvant constantment. En els deu anys compresos entre els censos del 1962 i del 1972, s’abandonà el 46,1% de les terres i desaparegueren els jornalers agrícoles. La població agrària ocupada va baixar fins al 3,8 % el 2001, centrada en els nuclis de Lilla, Rojals, Prenafeta i la Guàrdia dels Prats.
Les terres considerades agrícoles corresponen aproximadament al voltant d’un 25% del territori municipal. Els conreus més importants són la vinya i els cereals, seguits de les oliveres, els ametllers i els avellaners.
L’elaboració del vi i del xampany es canalitza en gran part a través de la Cooperativa de Viticultors i Caixa Agrària de Montblanc, a més d’altres empreses del sector. La cooperativa centralitza el comerç del vi, i també d’una bona part de l’oli, i facilita els productes necessaris per a l’agricultor.
Quant a la producció ramadera es destaquen les granges avícoles i les de porcí, moltes d’elles emplaçades al sud de la vila, al sector de la Vall.
Montblanc ha passat de ser el centre comercial d’una comarca rural en recessió a esdevenir un municipi amb un cert pes industrial. El procés d’industrialització de Montblanc començà al decenni dels anys cinquanta, però l’expansió definitiva tingué lloc a partir dels anys setanta, amb la instal·lació de noves empreses, a les quals l’ajuntament donà facilitats per al seu establiment amb la condició que fossin de volum mitjà, que no pol·luïssin i que donessin feina als habitants de la comarca. La característica fonamental de la majoria d’aquestes empreses és que són de dimensions mitjanes, de mà d’obra relativament poc especialitzada i d’una dependència gairebé total de les seves empreses matrius, radicades principalment al cinturó industrial de Barcelona; amb tot, les iniciatives locals han crescut, i s’ha impulsat la instal·lació de polígons industrials, com el de les Tres Eres, el de Lluís Companys, els Plans de Jori i el Sol de l’Horta.
La distribució de la població activa el 1996 mostrava un predomini de la indústria, que concentrava el 45,3% dels ocupats, complementat pel 8,7% dedicat al sector de la construcció. La indústria és força diversificada, però destaquen la fabricació de materials elèctrics (l’empresa Frape Behr tenia 543 treballadors el 1998), de paper i cartó, de prefabricats de formigó, d’articles de viatge (Maletes Queralt té la seu a Montblanc) i el sector metal·lúrgic.
La industrialització de Montblanc ha tingut un efecte reviscolador, ja que ha evitat la despoblació de la vila, i també del conjunt comarcal, almenys de la Conca estricta.
El comerç, els serveis i el turisme
Aspecte de la plaça Major de Montblanc
© CIC-Moià
A partir de la dècada del 1980, i especialment del 1990, el sector terciari va experimentar un creixement que el va portar a agrupar el 44,9% de la població ocupada del municipi. La vila de Montblanc, situada en el punt d’unió de les dues rutes principals que travessen la comarca: la del pas entre Tarragona i Lleida i la via d’irradiació comarcal, té una situació geogràfica privilegiada dins el conjunt comarcal, la qual, juntament amb les prerrogatives atorgades pels diferents monarques, han marcat l’hegemonia de la població, en detriment d’altres, com podrien ser l’Espluga i Sarral. Així, Montblanc s’ha convertit en el centre mercader comarcal. Ara bé, en un espai supracomarcal, la vila depèn de la gran àrea comercial de Reus i, en menor grau, també de la de Valls i més modernament de Tarragona.
Hi ha força activitat comercial, amb predomini de l’empresa individual, de caràcter familiar, que garanteix pràcticament la majoria de les necessitats dels veïns. Els mercats són tan antics com la vila; el 1170 s’esmenta ja el mercadal, i des de sempre es fan el dimarts i el divendres de cada setmana, abans a la plaça Major i des del 1979 a la plaça de Catalunya.
La reglamentació de les primeres fires fou establerta pel rei Pere el Gran el 3 d’agost de 1281. S'havien de celebrar el dia de Sant Martí i havien de tenir una durada màxima de deu dies. A l’esmentada fira acudien tots els pobles de la rodalia. Aquest fet motivà que Jaume II, el 6 de juny de 1292, concedís un privilegi autoritzant una altra fira, que havia de començar tres dies després de la Pasqua de Resurrecció, amb la mateixa durada que l’altra, deu dies. Als segles XVIII (1766) i XIX cadascuna de les dues fires només durava un dia i se celebraven per Sant Antoni (28 d’agost) i per Sant Tomàs (21 de desembre). Però a partir del 1844 començaren a tenir lloc per la Puríssima, al desembre. Foren molt importants per a la compra i la venda de bestiar de llana. Finalment, l’any 1968, la celebració de la fira es traslladà a la festivitat de Sant Maties, patró de Montblanc, al maig.
La vila centralitza diversos serveis, com el Consell Comarcal. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat, i també s’hi fan cursos de formació professional.
El turisme que acudeix a la zona es pot allotjar en establiments hotelers a la vila i en alguna casa restaurada per a l’agroturisme.
La vila de Montblanc
Morfologia urbana
Origen, formació i expansió de la vila
La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.
Muralles de Montblanc
© CIC-Moià
Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.
Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.
Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S'edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.
Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l'avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).
Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S'alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).
El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S'edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.
L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.
Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.
El recinte emmurallat
La característica més notòria del centre històric és l’escassa densitat d’habitants, deguda al progressiu abandonament dels habitatges, el qual ha comportat, en molts casos, el seu deteriorament o una ocupació per part de la població immigrada. Malgrat tot, hi ha hagut una certa conscienciació, i una bona part del centre històric s’ha anat restaurant i alguns dels monuments han estat ocupats pel sector de serveis, que els ha condicionat a les seves necessitats sense que per aquest motiu hagin perdut les característiques arquitectòniques que tenien originàriament.
La importància de la Vila Ducal en el període medieval es palesà en la construcció d’edificis, que fan de Montblanc una de les localitats més característiques de Catalunya. Totes aquestes construccions, juntament amb molts dels seus carrers, donen a la vila una fesomia ben característica, que li valgué la declaració de Conjunt Monumental i Artístic (1947). Entre aquestes construccions, la més impressionant és la muralla, que encercla tot el perímetre de l’antiga població de Montblanc. Té una longitud d’uns 1 500 m, i és bastida de pedra, argamassa i, en alguns punts, de tàpia. A distàncies irregulars es troben diverses torres (tradicionalment s’ha dit que eren trenta-quatre, però és possible que fossin trenta-una o trenta-dues), totes quadrades i emmerletades, a excepció d’una de pentagonal, anomenada dels Cinc Cantons. Tenen de 16 a 20 m d’alçada i solament tres cares, amb dos pisos i escales mòbils als cossos interiors, llevat de la del portal de Bover, que en té quatre, amb habitacions, escales de pedra i un matacà a la part de davant. El camí de ronda travessava les torres per les dues portes laterals. Per la banda exterior, la muralla era voltada per valls o fossats, menys a la part més enlairada, al sector anomenat del Baluard. El recinte tenia quatre portals: el de Sant Antoni (també dit de Santa Anna), al NW, per on sortia el camí ral que anava a Lleida; al SE, el de Sant Francesc, que donava pas cap al Camp de Tarragona —actualment aquests dos portals ja no existeixen; el primer fou derruït el 1863 i el segon el 1907—; al S hi ha el de Sant Jordi, que facilita l’accés a les Muntanyes de Prades; i al NE el de Bover (antigament anomenat portal de Barcelona i després de la Font de la Vila), que obria el camí cap a llevant. Més tard es construí el portal del Castlà (impròpiament conegut com portal de Barcelona), que era del seu ús particular. A més, també hi havia dos portells reixats a l’entrada i la sortida del torrent de la Regina, un prop de la Serra i l’altre a la dreta del portal de Bover. Les muralles foren construïdes per ordre de Pere el Cerimoniós. Se sap que el 18 de febrer de 1367 les obres ja s’havien iniciat. Van ser obligats a treballar-hi no solament els veïns de Montblanc, sinó també els d’altres poblacions de la vegueria. Aquesta obligació motivà diferents plets amb les localitats afectades (Blancafort, Barberà...). El director de les obres, i també d’altres llocs com Poblet, fou fra Guillem de Guimerà, comanador hospitaler de Barberà i de l’Espluga de Francolí. El recinte restà ben conservat fins al segle XV, però amb la guerra contra Joan II començaren els desperfectes, que s’accentuaren amb la guerra dels Segadors (Palavieino, el 16 de juliol de 1651, derruí una bona part de les muralles i diverses torres). Amb la guerra següent, la de Successió, el deteriorament continuà, fins a arribar al 1744, que l’ajuntament començà a cedir diverses torres en emfiteusi perquè les ocupessin els particulars. La Generalitat va reprendre les obres de restauració, que quedaren interrompudes a conseqüència de la guerra civil de 1936-39.
Entre els edificis monumentals es destaca l’església arxiprestal de Santa Maria de Montblanc. Obra gòtica, és la segona església bastida al mateix emplaçament. Les obres s’iniciaren el 1352, però arran de la crisi demogràfica i econòmica que s’inicià amb la Pesta Negra (1348) el projecte inicial no es pogué concloure. El 1528 es realitzà la segona per Joan Jubrí, bisbe de Constantina, volada, el 1651. La nova, d’estil barroc, consta de tres cossos o nínxols, amb les imatges dels apòstols i del Pare Etern. Les obres duraren fins el 1668 i el 15 de desembre de 1685, fou restablerta novament al culte. L’interior és d’una sola nau de 27 m de llargada per 18,4 d’amplada. En la clau central hi ha esculpida la Santíssima Trinitat i a les set mènsules de les canyes dels jocs de voltes, escenes de l’Antic Testament. Té onze capelles laterals. S'hi conserven obres de gran categoria, com el retaule gòtic de pedra policromada de Sant Bernat i Sant Bernabé. L’orgue data del 1607; és un dels més importants de Catalunya, reformat el 1703. Altres objectes destacables són diversos cartorals del segle XV, creus d’argent pertanyents a diverses confraries, el reliquiari de Sant Macià, una custòdia d’argent, etc.
Vista lateral de l'església de Sant Miquel de Montblanc
© CIC-Moià
L’església de Sant Miquel serví d’església parroquial mentre s’edificava la de Santa Maria. Ja apareix esmentada el 1288; i posteriorment, a les dues centúries següents, fou engrandida. La façana és d’estil romànic, molt senzill, però la resta de l’edifici pertany al gòtic. A la dreta de la façana s’alça el campanar, quadrat. En aquesta església se celebraren corts generals de Catalunya els anys 1307, 1333 i 1370. Com a Santa Maria, als paraments de les parets hi ha nombrosos escuts nobiliaris. Al segle XIV també es construí l’església de Sant Marçal, amb finalitat d’hospital de pobres, fundada per Jaume Marçal. El seu emplaçament és al costat mateix de la muralla, tocant a l’entrada del torrent de la Regina. L’interior és d’una sola nau, on es destaca una gran pintura mural de sant Cristòfol, obra del segle XV. Altres esglésies o capelles, de l’interior de la població, però d’un nivell arquitectònic menor, són la capella de Sant Josep (a la llinda figura la data del 1650), situada al carrer Major, al costat del carrer de Sant Josep, i la capella de Santa Tecla, al Carrer Baix, que també sembla obra del segle XVII.
Els segles XIII i XIV foren les centúries de creixement més ràpid i s’alçaren nombrosos edificis, tant civils com religiosos. Una de les construccions civils més notables de Montblanc és el Palau Reial, lloc on residiren els reis en les seves estades a la vila. Data del segle XIV, i és d’estil gòtic, però ha estat molt alterat. Més tard, l’edifici passà a mans particulars i va pertànyer a un llinatge montblanquí: els Llordat.Un altre casal important és la Casa Alenyà o Aguiló, prop de l’antic barri jueu. És d’estil gòtic amb finestrals tripartits, i sembla que és una obra del segle XIV. Els seus propietaris foren els Alenyà i, posteriorment, els Aguiló, originaris de Torres de Segre.
Al costat de l’església de Sant Miquel destaca el portal adovellat del Palau del Castlà, del segle XV, a la planta baixa del qual hi havia les presons de la vila. Era la residència del representant del rei.
La Casa Josa és a migdia de l’església de Santa Maria. Sembla que té algunes restes que podrien datar-se al segle XIII. A la fi del segle XVIII pertanyia a la noble família montblanquina dels Josa, que en reformaren la façana; posteriorment era coneguda per cal Portuguès o casa pairal de la família d’Alonso Andreu. A la façana de ponent es poden veure alguns elements originals, amb una portalada i dues arcades. A l’interior cal remarcar l’existència de tres grans arcades de pedra, junt amb altres de més petites. Restaurat el 1978 per allotjar la seu del Museu Comarcal de la Conca de Barberà, el 1985 fou declarat monument historicoartístic.
Altres construccions d’interès
El convent de Sant Francesc és al costat del camí ral, a la zona sud-oriental de la vila. És documentat el 1253. L’església, restaurada al final dels anys vuitanta, pertany al gòtic primari, amb tradicions encara romàniques, com ho demostra la porta de mig punt. L’interior és d’una sola nau, amb volta apuntada i sis arcs d’aresta, amb un absis hexagonal i quatre capelles laterals. Ha estat restaurat. S'ha d’esmentar que el 1414 snhi celebrà una cort general de Catalunya, i que hi habità fra Anselm Turmeda.
El convent de la Serra
JoMV
El convent de la Serra és situat a la banda de ponent. Monestir de clarisses, el seu santuari de la Mare de Déu de la Serra és esmentat el 1295. Al llarg de la història el convent de la Serra adquirí un gran renom i diversos papes i reis el protegiren. L’estructura de l’església ha estat molt alterada. L’interior és d’una sola nau, amb arcs torals i volta apuntada (postissa, de guix) i cinc capelles. El 1988 es reconstruïren la teulada i la façana principal.
El santuari del Miracle, o convent de la Mercè, és situat a l’esquerra del Francolí, vers tramuntana. El 1288 Alfons II confirmà la donació del lloc a favor de l’orde de Santa Eulàlia de la Misericòrdia dels Captius. Sembla que en l’època de sant Pere Ermengol, junt amb el de Santa Maria dels Prats, formaren una sola comunitat, coneguda amb el nom de la Mercè (al segle XIV Guillem Bo apareix com a comanador de tots dos convents).
Claustre de l'hospital de Santa Magdalena
JoMV
L’edifici de l’església i hospital de Santa Magdalena fou bastit el 1342. L’església té una sola nau, reforçada per tres arcs apuntats, amb un teginat policromat. El claustre, adossat a l’església, es compon de planta baixa i galeria. La primera planta és voltada per columnes estriades que suporten arcades ogivals, i al pis superior té uns arcs rebaixats amb estriats prismàtics i en forma d’espiral. L’esmentat claustre és de transició renaixentista, dels segles XV-XVI.
Al segle XII s’edificà, també fora vila, el Pont Vell, que es troba en entrar a la població pel NW, entre el Raval i el convent de la Mercè. El pont consta de quatre ulls, amb contraforts laterals ornamentats amb elements escultòrics.
Altres edificis medievals de menor categoria arquitectònica són les cases Alba i Molins, totes dues amb una barreja arquitectònica de diferents èpoques. Arribant ja al segle XIX, destaca la Casa de Pere Tomàs Guarro, a la plaça Major, amb una façana decorada amb diversos motius pictòrics.
La cultura i el folklore
Montblanc disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, esportiu i cívic. Entre les entitats culturals hom pot destacar el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, fundat el 1978 i situat a la Casa Josa. L’entitat amb un major pes és el Casal Montblanquí, fundat el 1947. En l’àmbit musical cal esmentar la celebració del 2000 al 2004 del festival anomenat Senglar Rock. Aquest festival aplega, entre d’altres, un bon nombre de grups de rock d’arreu dels Països Catalans, i se celebra en data variable a l’estiu.
L’oferta museística de la vila se centra en el Museu Comarcal de la Conca de Barberà (1958). La seu central és emplaçada a la Casa Josa, i conté col·leccions d’arqueologia, etnografia, història i art. El museu és format a més per quatre seccions monogràfiques: el Museu d’Art Frederic Marès, el Museu d’Història Natural, el Museu Molins de la Vila i el Museu del Vidre (aquest situat a Vimbodí). Hi ha, també, el Museu d’Art Palau Ferré.
El Museu d’Art Frederic Marès fou creat el 1979 amb una col·lecció de pintures i escultures de temàtica religiosa (segles XVI i XIX), donatiu de l’escultor Frederic Marès a la vila. L’any 1982 el museu s’integrà al Museu Comarcal de la Conca de Barberà. La col·lecció, exposada inicialment a l’antic Hospital de Sant Marçal de Montblanc, va ser traslladada el 1998 a l’edifici de l’antiga presó de la vila. El museu també té un apartat dedicat a l’art i als artistes fills de la Conca de Barberà, o bé als qui hi han treballat. Al mateix edifici es troba el Museu d’Història Natural, amb col·leccions de geologia, botànica i zoologia de la comarca i de les Muntanyes de Prades.
El Museu Molins de la Vila són dos molins fariners hidràulics medievals situats prop de Montblanc, entre el Francolí i el riu d’Anguera. El museu es va obrir al públic l’any 1994. El Molí de la Volta (segle XIV), un dels més grans de Catalunya, té quatre moles i ha estat equipat per a mostrar als visitants com es mol el gra. El molí més petit, anomenat Molí Xiquet (segle XIII), del qual sols queden restes, només tenia dues moles. El museu té, a més, una part on s’explica la història i l’evolució dels molins fariners des de la prehistòria fins a l’actualitat.
Finalment, cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc, que conté arxius històrics municipals, notarials, empresarials, etc.
Pel que fa a les publicacions, cal destacar l’antiga revista mensual “Montblanc” (1950-62). El 1982 s’inicià “L’Espitllera”, publicació mensual amb informació de caràcter local, mentre que posteriorment aparegué el setmanari “Nova Conca” (1992), d’informació comarcal.
Montblanc és una vila amb una gran riquesa folklòrica, com ho demostra la pervivència, al llarg del temps, del ball de bastons, de gran renom a tot el Principat. Probablement és un dels més antics de Catalunya, perquè segons sembla el 1734 ja existia.
Uns altres elements de gran estima popular són els gegants i nans, que daten del 1864. En diverses festivitats, a més dels gegants i nans, és típica la sortida dels timbalers i porrers, acompanyants del consistori municipal. A partir del 1981, coincidint amb 75è aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra, tornaren a participar els personatges del drac, l’àguila i la mulassa, ja documentats des del 1300 en les processons de Corpus.
Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.
Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.
Altres indrets del terme
Lilla, Rojals, el Pinetell i Rojalons
Lilla o l’Illa (78 h el 2005) és situada al SE de la Vila Ducal, a uns 483 m d’altitud, al límit amb l’Alt Camp, per on passava l’antiga carretera de Valls a Montblanc. El poblat va sorgir, probablement, amb la conquesta, perquè en els documents del segle XII ja apareix esmentat com Alilla o La Ylla. A l’edat mitjana fou poble reial, però dependent de Montblanc; al segle XVIII va pertànyer a la jurisdicció dels Castellví; al segle XIX va formar un municipi independent fins el 1878, que es va agregar a Montblanc, del qual és una pedania en l’actualitat. La seva església és dedicada a sant Joan i celebra la festa major el quart diumenge d’agost.
Rojals (28 h el 2005), emplaçat al SW, és la població més elevada del terme montblanquí. S'hi han construït alguns habitatges de segona residència. Celebra la festa major a l’agost, en honor de Sant Salvador. És documentat a partir de l’any 1151. L’església parroquial, sota l’advocació de sant Salvador o de la Transfiguració del Senyor, sembla d’origen romànic, però al llarg del temps ha sofert moltes transformacions. Fou agregat a Montblanc el 1940, ja que anteriorment formà un municipi amb les caseries dels Cogullons, la Bartra i el Pinetell, situades a la vall del Riu Brugent. Al Pinetell (7 h el 2005) s’hi accedeix per una carretera local que procedent de la Riba (Alt Camp) es dirigeix cap a Farena, al terme veí de Mont-ral. La seva festa major se celebra també el 6 d’agost.
A l’E de Rojals, a la mateixa carretera que porta a Montblanc, es troba la petita caseria de Rojalons, pràcticament deshabitada.
Prenafeta i la Guàrdia dels Prats
Prenafeta (24 h el 2005) és una altra pedania de Montblanc que ha seguit la mateixa tendència de Rojals i ha esdevingut un lloc de segona residència. Es troba a l’E de la Vila Ducal, al peu del Tossal Gros (Serra Carbonària). La baronia de Prenafeta comprenia Figuerola, Miramar, el Mas d’Amill i Montornès (que des del 1414 fou propietat del monestir de Santes Creus). Pere de Prenafeta donà l’esmentada baronia a Poblet. A la fi del segle XVIII (quan era agregada a Figuerola), els habitants es traslladaren a l’actual emplaçament (a uns 2 km de l’anterior), en el qual, a la part més enlairada, es formà la Barceloneta. Al segle XIX el lloc fou agregat a Lilla. En el seu terme hom troba l’ermita de Santa Anna. Hi ha el Museu del Vi de Prenafeta privat. La festa major és el segon diumenge d’agost.
La Guàrdia dels Prats, al N de Montblanc, municipi al qual es va agregar el 1879, és la pedania amb més habitants (151 el 2005). Celebra la festa major a l’agost. Ja és documentada a l’últim terç del segle XI, però amb la denominació de la Guàrdia d’Eremir i sota el domini senyorial de la casa dels Cervera. El 1238 passà a mans de Guerau de Vallclara, i, en morir aquest, la seva muller llegà tots els drets senyorials al monestir de Santes Creus. La Guàrdia dels Prats sembla que fou la terra natal del mercedari sant Pere Ermengol, el qual va viure els darrers anys de la seva vida en el santuari de la Mare de Déu dels Prats, on va morir el 1304. La comunitat mercedària del santuari dels Prats s’agregà amb la del convent del Miracle de Montblanc, i totes dues formaren la comunitat de la Mercè.
Les restes arqueològiques
Les troballes més antigues de poblament als voltants de Montblanc són les pintures rupestres dels masos d’en Llord i d’en Bessó, prop de Rojals. Del tipus dels pintors de les serres, aquestes pintures són de caràcter esquemàtic i naturalístic, probablement del Paleolític mitjà. Del Neolític i de l’edat del bronze hi ha restes a la serra de la Font de la Ginesta. Entre els segles V i III aC, dintre el futur nucli urbà de Montblanc, dalt el tossal o pla de Santa Bàrbara, floreix un assentament pertanyent a la cultura ibèrica, les restes del qual foren en una bona part destruïdes al segle XII, en construir-se el castell. Del període de la romanització hi ha alguns vestigis de vil·les romanes arreu del terme municipal, vora el Francolí i el riu d’Anguera. En canvi, pel que fa als visigots i els musulmans les restes són molt escasses; en destaca una sivella visigòtica, del segle VII.
Entrada a la cova de Nialó
© Alberto González Rovira
A l’oest de la vila de Montblanc hi ha l’ermita de Sant Joan, prop de la qual es troba la cova de Nialó, habitada al segle XV per la comtessa Elionor d’Urgell durant el seu retir eremita.
La història
Malgrat que, segons alguns autors, vers el 1080 es fundà el poblet de Duesaigües (antic emplaçament dels pobladors de Montblanc), situat vora la confluència dels rius d’Anguera i Francolí, al lloc conegut com els Molins de la Vila, no fou fins el 1150 que Pere Berenguer de Vilafranca (procedent de la comarca del Penedès) va portar a terme, a instàncies del comte barceloní Ramon Berenguer IV, la repoblació de Duesaigües i la colonització del terme. Al mes de març del 1155, des de Narbona, el comte susdit lliurà a Pere Berenguer la vegueria i la batllia del lloc i ordenà de canviar-ne el nom pel de Vila-salva. Al mes d’abril del mateix any, el comte atorgà una carta de poblament als habitants de Duesaigües per la qual els eximia de censos i usatges, llevat dels delmes i primícies, i la plena llibertat dels boscos i les aigües; també delimitava l’extensió del terme.
Alfons I el Cast lliurà, al febrer del 1163, una segona carta de poblament per la qual ordenava a Pere Berenguer que traslladés el veïnat al tossal de Santa Bàrbara i que la nova vila portés el nom de Muntblanc. La vila fou de domini reial i governada pel castlà fins al febrer del 1177, en què el rei Alfons la concedí en feu a Guerau de Jorba i al seu fill Guillem d’Alcarràs. El 1187 retornà al rei Alfons per la quantitat de 1 300 morabatins. A l’octubre del 1194 el mateix rei concedia al capellà de l’església de Santa Maria, Berenguer de Tàrrega, la notaria o escrivania pública de la vila i de la parròquia, privilegi que fou confirmat els anys 1250 i 1307.
Al segle XIII el perímetre del nucli urbà s’eixamplà vers migdia. Es formà la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós. També començaren a edificar-se les diverses esglésies i convents de la vila. Vers llevant s’establí el call dels jueus.
En l’esmentada centúria la vila fou infeudada diverses vegades. A la segona meitat del segle comencen a plantejar-se una sèrie de discussions sobre l’extensió jurisdiccional. Els veguers de Tarragona i de Montblanc pretenen els drets sobre el territori de Valls.
El 1281 Pere el Gran concedí la celebració de les primeres fires per Sant Martí i el 1297 Jaume II autoritzà la celebració d’una altra fira per la Pasqua de Resurrecció. El 1285 es dóna la primera escrivania de la cúria de Montblanc a Ramon de Montmajor. Un any abans, l’11 de gener de 1284, el rei Pere el Gran instituí el municipi de Montblanc.
Ja des d’antic Montblanc fou cap de la vegueria de Montblanc, que comprenia la Conca de Barberà (excepte el sector de Santa Coloma), el vessant esquerre de la vall del Riu Corb i diversos pobles de les Garrigues i de la Ribera d’Ebre, a més del sector N del Camp de Tarragona. Al segle XIV aquest darrer sector era de la vegueria de Tortosa. El 1716 la vegueria de Montblanc fou incorporada al corregiment de Tarragona, dins el qual constituí l’alcaldia major de Montblanc.
Al cap de pocs anys de la fundació de Montblanc hi ha documentada la presència d’una comunitat jueva. Fins al segle XIV reberen dels monarques nombrosos privilegis, com el de la clausura i la construcció de tres portals al call, la donació d’una peça de terra per al seu cementiri, l’establiment d’una taula especial de carn, l’autorització de vestir-se amb el seu propi vestit, l’exempció d’allotjaments, etc. Com en una bona part de Catalunya, el call de Montblanc també fou assaltat el 1391. Malgrat tot, el barri jueu subsistí fins el 1489, any en què la Inquisició penetrà a la vila i els jueus començaren a fugir. Segons alguns historiadors, la comunitat havia tingut dues sinagogues.
La vila aconseguí el punt àlgid al segle XIV. Prosseguiren les construccions: els banys públics i la presó; es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina o Riuot; s’eixamplà el tram comprès entre el carrer de Sant Marçal fins al call dels jueus; s’iniciaren les obres del clos fortificat, de l’església gòtica de Santa Maria, etc. També se celebraren a Montblanc diverses corts generals de Catalunya. En la primera, convocada per Jaume II el 1307, es tractà de la conquesta de Sardenya, de l’acusació contra els templers i de la defensa de l’autoritat reial enfront dels eclesiàstics. En la segona, convocada el 1333 per Alfons el Benigne, es concediren recursos al monarca per a ajudar el rei de Castella i continuar la guerra contra els genovesos. En la tercera, presidida per Pere el Cerimoniós el 1370, s’observà una forta tibantor amb els aragonesos. El 31 d’agost de 1410, després de la mort de Martí l’Humà, el governador general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, convocà parlament a Montblanc, el qual el 25 de setembre s’hagué de traslladar a Barcelona, ja que la vila era arrasada per la pesta. El nou rei, Ferran d’Antequera, congregà a la vila una nova cort el 1414, en la qual li fou denegat el subsidi que demanava per a la defensa del regne de Sicília.
El 1356 Pere el Cerimoniós infeudà la vila al seu aliat Enric de Trastàmara. Els montblanquins n'obtingueren el rescat pagant 9 000 florins d’or. El 1387 el rei Joan el Caçador concedí el títol de duc de Montblanc al seu germà Martí (després rei Martí I). D’aleshores ençà la vila serà sempre de jurisdicció reial.
Els plets amb el monestir de Poblet i les qüestions sobre jurisdiccions continuaren. Ferran d’Antequera vengué a Poblet la jurisdicció de Prenafeta, Miramar i Montornès, i el 1459 es redactaren unes ordinacions que reglamentaven el domini del monestir sobre els dits llocs.
Amb les epidèmies, iniciades a partir del 1348, i la guerra contra Joan II (1462-72), Montblanc entrà en una etapa de decadència que perdurà fins ben entrat el segle XVIII. En la guerra contra Joan II, de primer la vila es declarà neutral, però finalment restà a favor de la Generalitat, fet que li ocasionà nombroses represàlies. Després de la guerra, les pestes delmaren la població. A partir del fogatjament del 1553 hi ha símptomes de redreçament, però el 1585 el panorama encara és desolador. Malgrat tot, deu anys després, el papa Climent VII anomenà Montblanc com una de les viles més insignes de Catalunya.
Entre el 1616 i el 1640 es desenvolupà un llarg plet per causa que el consell municipal ordenava que tot el gra es molgués als molins de la vila, cosa a la qual s’oposava Francesc Desclergue, que posseïa alguns molins. El municipi perdé la causa.
En la guerra dels Segadors, Montblanc i tota la Conca tornaren a sofrir grans calamitats. La vila, considerada plaça forta, tan aviat era dels uns com dels altres. En els darrers combats i lluites sobresortiren el mestre de camp de la vila, Ramon de Guimerà, i el capità de mosqueters Josep Molins. La vila allotjà, en diferents etapes, les tropes del francès La Motte, del català Francesc de Cabanyes i del governador de Catalunya Francesc de Margarit i de Biure. El 1642 es cremaren els arxius municipals de l’Hospital de Santa Magdalena i de l’església parroquial de Santa Maria. El 1649 la població fou assaltada per les tropes castellanes, sota la direcció del general Garay, les quals espoliaren la vila. El 1651 Montblanc tornà a ser ocupat pels exèrcits de Felip IV de Castella, sota el comandament del general italià Palavicino, que després de saquejar la vila, en abandonar-la, destronaren la façana de l’església de Santa Maria (hi posaren dues bombes més, una a l’absis i l’altra al creuer, que no explotaren) i derruïren algunes torres de la muralla. En acabar la guerra la misèria era gairebé total, hi hagué una epidèmia, fam i els preus dels aliments es dispararen, a part que foren anys d’extrema secada. Per intentar de solucionar aquesta greu depauperació, el 1673 s’adreçà un memorial a la reina implorant que se'ls deslliurés d’impostos i d’allotjaments, almenys mentre duressin les obres de reconstrucció de la façana de Santa Maria.
Quan encara no s’havien superat les conseqüències de l’anterior centúria, esclatà la guerra de Successió. Montblanc es declarà a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual arribà a la vila el 5 de juliol de 1706 procedent de Valls. Com en l’anterior enfrontament, la vila tornà a ser considerada plaça forta i punt estratègic de primer ordre per ambdós exèrcits. Fou el centre d’operacions del comte Starhemberg en l’anada cap a Cervera el 1708. Els montblanquins restaren dividits entre ambdues causes. Macià Mestre alçà un petit exèrcit a favor de Felip V, però l’oposició per part dels contraris, que li cremaren les propietats, féu que no tingués èxit. El veguer Torres també era partidari del Borbó, però en acostar-se el notari de Montblanc Salvador Alba, provinent del Camp de Tarragona, amb cent homes armats, hagué de fugir. A la fi del 1713 s’estableixen els elevats impostos borbònics. Però el 23 d’abril de 1714 els miquelets ataquen la vila i assassinen el veguer Joan Serra, partidari de Felip V, tot i que sembla que aquest fet no tingué més conseqüències. Els anys següents, els allotjaments i els subministraments als exèrcits borbònics tornen a ser molt costosos: al setembre del 1714 arribà la brigada de Jerónimo de Solís; a la fi d’any el regiment de Guàrdies Espanyoles; el 1715, el regiment de Droulot, i gairebé durant tot l’any 1716 s’hi allotjà el regiment de dragons del Comte de Pezuela. Amb la victòria de Felip V, Montblanc passà de ser cap de vegueria a convertir-se en la capital del partit de Montblanc, que junt amb el de Tarragona formava part del corregiment del mateix nom. El govern del partit de Montblanc s’encarregà a un tinent de corregidor, amb residència a la vila. Aquest seria també l’alcalde major o cap del govern municipal de la vila. Els regidors del nou govern municipal eren vitalicis i, en una bona part, hereditaris. Al llarg del segle l’ajuntament s’aristocratitzà, els regidors eren les persones més influents i els principals contribuents de la vila (Jeroni Alba, Llorenç d’Atra i Gràcia, Josep Balard, Francesc Murtra, Francesc Molins, Felip Baxil, etc.). Tot i que Felip V, per evitar un possible alçament, féu enderrocar moltes fortaleses de Catalunya, el recinte murallat de Montblanc fou respectat.
Bé que el progrés, degut a la replantació de la vinya i la rompuda de terres, començà a mitja centúria, ja al decenni del 1730 s’evidencien signes de recuperació, amb una activitat industrial incipient que aconseguí una gran envergadura, com la fabricació d’aiguardent. Aquesta represa es veurà estroncada a la fi de segle pel terrible aiguat del juliol del 1792 (l’aiguat de Sant Benet).
A la primera meitat del segle XIX la vila tornà a ser un centre d’operacions militars, tant en la guerra del Francès com durant la primera guerra Carlina. Hi passaren les tropes de Reding, Macdonald, O'Donnell, Suchet, Sarsfield, Harispe, del general Manso, etc. Els francesos fortificaren el convent de la Serra, que a resultes d’aquest fet resultà danyat en part. En les lluites entre absolutistes i liberals esdevingué altra vegada fortalesa i fou cremat el 1822. Aquest mateix any succeí el mateix amb el convent de Sant Francesc, a mans del general Milans. Anys després, en la primera guerra Carlina, el convent de Sant Francesc s’acabà de calcinar i el de la Mercè fou lliurat igualment a les flames. Malgrat els esdeveniments bèl·lics i els aiguats del 24 d’agost de 1843 (aiguat de Sant Bartomeu) i del 23 de setembre de 1874 (el de Santa Tecla), la vila començà la seva gran restauració econòmica els anys que la fil·loxera ja havia malmès les vinyes franceses i a Catalunya el vi assoleix preus molt elevats. Gairebé tothom es dedica a rompre terres i a plantar vinya, fins i tot als llocs més inversemblants. Aquest progrés econòmic fou afavorit per la millora de les vies de comunicació.
Amb l’arribada de la fil·loxera el 1893 Montblanc tornà a viure uns moments dramàtics, i amb la supressió del jutjat de primera instància i instrucció (la construcció de l’edifici del qual feia poc que s’havia acabat, costejada pels propis montblanquins) els ànims s’exaltaren i el 13 de setembre es produïren grans enfrontaments amb la guàrdia civil. A causa de les nombroses protestes arreu de l’estat, el govern restablí molts dels jutjats suprimits, com el de la Vila Ducal (13 d’octubre de 1896).
Un cop superats en part els efectes immediats de la fil·loxera, la vila recobra la vida cultural pròpia. Les societats polítiques rivalitzen en conferències, exposicions, etc., i apareixen periòdics de diverses tendències. Els més importants foren “La Comarca” (1889-90), “La Conca de Barberà” (1903-11, 1916-18), “La Gazeta de la Conca” (1911-13), “El Poble” (1915), “L’Escut” (1916-18), “Lo Baluart” (1917), “La Nova Conca” (1919), “Renovació” (1931-32), “Saba Nova” (1931-32), “L’Aiguat de Sant Lluc” (1931-32), “La Pedregada” (1932), “Butlletí de la Juventut Nacionalista” (1932) i “L’Estel” (1924-25).