Un relleu prou diferenciat abasta des dels cingles cretacis de la serra del Sit (1 103 m alt.) fins a la serra miocènica de l’Alcoraia (520 m) i Sant Pasqual (560 m) i els claps triàsics del migjorn del terme (guixos de Las Espillas) que limiten amb la serra de Tabaià i un Quaternari generalitzat per sota els 300 m. Les correnties superficials convergeixen al Vinalopó i a la rambla d’Orito, on hi ha una surgència termal (banys d’Orito). Un màxim demogràfic fou assolit el 1900 (3 798 h), i anà baixant regularment fins el 1950; després ha augmentat gràcies a l’increment del regadiu. Hi ha 2 881 ha de terra regada amb aigua de Villena i pous del grup sindical, que suposen més de la meitat de l’extensió conreada, amb especial dedicació als parrals (2 640 ha) de raïm de balança. També hi ha vinya i oliveres en secà, que ocupen un miler d’hectàrees. La vila (5 413 h [2006]; 230 m alt.) és en una eminència. L’església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Població d’origen islàmic, fou inclosa per Alfons X de Castella dins el terme d’Alacant, i s’incorporà definitivament a la corona catalanoaragonesa el 1296. Fou lloc mixt de cristians i moriscs (5 focs el 1563). Per la seva actitud filipista durant la guerra de Successió, Felip V li concedí el títol de vila el 1706, amb jurisdicció pròpia, però no es fixaren els límits amb el terme d’Alacant fins el 1775. El parlar castellà de Montfort conserva trets arcaics. El municipi comprèn, a més, les caseries d'Orito i de l’Estació de Montfort (52 h [1981]).
L’església i la muralla del castell de Montfort
© Fototeca.cat