OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Montmajor

Municipi
Berguedà

Sumari de l’article

Montmajor L’església parroquial de Sant Sadurní
© Fototeca.cat
Municipi del Berguedà, situat al límit amb el Solsonès i el Bages, format per diversos sectors, força allunyats, entre els rasos de Peguera, al N, i les vores de l’horta de Cardona, al S.
Població: 
487 h
[2009]
Extensió: 
76 km2

Situació i presentació

El sector principal és entre la riera de Navel (límit oriental) i l’aigua d’Ora (en part límit occidental) i hi forma un pronunciat entrant el terme parroquial de Pegueroles (del municipi solsonenc de Navès). També drenen aquest sector les rieres de l’Hospital i de Gargallà, tributàries, com les anteriors, del Cardener per l’esquerra. Limita, a més, amb l’Espunyola al N, amb Montclar i Viver i Serrateix a l’E, i amb Cardona (Bages) al S. Té els enclavaments de Comesposades i de Catllarí dins el Berguedà i el de Valielles dins el Solsonès. El sector principal del terme de Montmajor comprèn les antigues parròquies i els pobles de Montmajor, Sorba i Gargallà; les caseries del Pujol de Planès, Sant Feliu de Lluelles i Correà (compartida aquesta darrera amb el municipi de l’Espunyola), els Rasos de Peguera i les antigues quadres de l’Hospital i d’Aguilar.

Travessa el terme pel límit septentrional la C-26 de Berga a Solsona i, de N a S, la carretera de Cardona, que s’uneix a l’anterior. Un camí enllaça Sorba amb Gargallà.

La població i l'economia

La població (montmajorencs) havia estat tradicionalment escassa; en els primers censos consten 4 famílies a Montmajor (amb Querol), 8 a Gargallà i 6 al Pujol de Planès el 1370, i n'eren 4, 5 i 9, respectivament, el 1553. Al segle XVIII, la població passà de 316 h el 1718 a 474 h el 1787, assolí un màxim de 1 239 h el 1857 i tingué després un fort decreixement (690 h el 1877). Al segle XX la població augmentà fins el 1950 i després disminuí: 694 h el 1900, 866 h el 1930, 1 016 h el 1950, 759 h el 1970, 739 h el 1981 i 494 el 1991. Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà entorn els 460 h (2005).

Una gran part de la població viu disseminada i l’economia és bàsicament rural. Hi ha extenses zones de boscos de pinedes, alzinars i rouredes i pasturatges, i als sectors més planers es troben els conreus, principalment de cereals i farratge. La cria de bestiar, especialment porcí i boví té també una certa incidència, com la cria de conills. Pel que fa a les activitats industrials, hi ha fàbriques de pinsos.

El dimecres de cada setmana hi ha mercat, que fou creat el 1929. Després del mercat de Berga, tingut com el mercat dels botiguers, aquest és el més important de la comarca i és considerat el dels pagesos. L’ensenyament queda cobert fins a la primària.

El poble de Montmajor

Al pla de Montmajor, al NE del municipi, es formà el poble de Montmajor (258 h el 2006), capital administrativa del municipi, al peu d’un turó on al segle X es va construir el primer castell. El poble és modern, format des del començament del segle XX, en què es va construir la nova església parroquial de Sant Sadurní (1918) i l’edifici de l’ajuntament (abans l’ajuntament es reunia a Gargallà). L’actual església parroquial és senzilla; a l’interior es conserven els retaules barrocs procedents del Pujol de Planès, concretament el retaule major de Sant Esteve (1628-35, obra de Miquel Vidal) i el del Roser (1726).

Del castell de Montmajor només queden les restes d’una torre circular del segle XI i una part del fossar que l’envoltava, i també les restes de l’església de Sant Sadurní de Montmajor, un petit edifici del qual només es conserven unes poques filades del mur de la nau i que és documentat des de l’any 1050.

El castell de Montmajor, esmentat ja el 1170, formà part del vescomtat de Berga i fou propietat del trobador Guillem de Berguedà, que el llegà el 1187 al seu germà Berenguer. Després de l’extinció del vescomtat, és documentat en poder del vescomte de Cardona Ramon Folc el 1243, que el cedí a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, com a dotació per al monestir, i posteriorment en poder de Pere de Berga, castlà del castell de Berga; la seva neta, la comtessa Sibil·la de Pallars, el cedí el 1309 a Jaume II. En foren feudataris els Ferrer de Castellet. Martí de Riquer identifica el castell de Montmajor amb les restes (una torre ben conservada i fonaments de muralles i l’església) del serrat de Can Sabata, que domina l’antic camí ral de Berga a Cardona i l’actual població.

El 17 de gener se celebra la festa major de Sant Antoni Abat, i el primer diumenge de setembre, la de Sant Llop.

Altres indrets del terme

Sant Feliu de Lluelles

L’extrem NW del sector principal, endinsat dins el terme de Navès, pertany a la parròquia de Sant Feliu de Lluelles (sota l’advocació de Sant Pere i Sant Feliu), edifici renovat totalment al segle XVIII i que centra una població disseminada de masies on hi vivien 48 persones el 2005. El lloc formà part de la batllia de Cardona, dins les terres de l’antic vescomtat de Cardona. L’any 1043 ja existia una església romànica que era la parroquial del petit enclavament de Lluelles, i tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Martí de Tentellatge i Santa Maria de Preixans, situades en terres del Solsonès.

Entre les festes populars cal esmentar la festa major de Sant Feliu de Lluelles, que se celebra el darrer diumenge d’abril i durant la qual es fa una romeria a l’ermita de la Torreta i es dansa un ball de cascavells.

El Pujol de Planès

A l’extrem SE, a l’interfluvi de les rieres de l’Hospital i de Navel, que s’uneixen abans de desembocar al Cardener al terme de Cardona, hi ha l’antic terme de Sant Esteve del Pujol de Planès, centrat per l’església parroquial, enfilada dalt la boscada serra de Querol. L’església és una construcció del primer romànic o romànic llombard (segle XI), que encara conserva la capçalera amb un absis central flanquejat per dues absidioles decorades amb arcuacions cegues i bandes llombardes. L’església romànica fou modificada al segle XVII, data en què a la nau central es van afegir capelles laterals i la sagristia. L’interior es va enguixar i es va decorar amb retaules. Al segle XVII també es va construir la veïna rectoria. Les primeres referències documentals del lloc són de l’any 983, i consta com una de les propietats del monestir de Serrateix. Prop de l’església hi ha la masia del Pujol de Planès, que al segle XIV era propietat de la família cardonina dels Gibert, els quals s’intitulaven senyors del Pujol de Planès. La construcció és una masia clàssica que aprofita elements de l’edifici gòtic anterior.

El castell de Querol

Més al N, també enlairat a la serra de Querol, hi ha el castell de Querol i l’església de Santa Maria. Del castell de Querol es tenen notícies des de l’any 1034, i al segle XII fou senyorejat pels Portella. L’any 1309, com d’altres castells berguedans, fou venut al rei Jaume II, el qual el lliurà a la família Brull, que el va tenir al llarg del segle XV. En queda ben poca cosa: restes d’un mur defensiu que devia tancar el clos del castell i uns murs i part de l’absis de l’església castellera, Santa Maria de Querol. Malauradament, part dels carreus d’aquest conjunt foren aprofitats l’any 1970 per a bastir una casa moderna.

Gargallà

Al centre del sector meridional, prop de la carretera de Cardona, hi ha el grup de cases disperses del poble de Gargallà (57 h el 2005), a la capçalera de la riera de Gargallà (afluent a l’aigua d’Ora), centrades per l’església parroquial de Sant Andreu de Gargallà i l’hostal de Gargallà. L’església de Sant Andreu conserva, amagades entre l’actual edifici i la rectoria, restes de murs preromànics que pertanyien a la primera església. L’obra actual correspon a un edifici barroc de l’any 1789 que reprodueix un esquema de transició entre el barroc i el neoclàssic, amb una nau flanquejada per capelles laterals.

El lloc era possessió del monestir de Ripoll al segle X (com altres terres repoblades pel comte Guifre al segle IX) i després passà a formar part de la batllia de Cardona, dins les terres de l’antic vescomtat.

Dins el terme parroquial hi ha, prop de la masia de Fígols, l’església de Santa Magdalena de Fígols (inicialment sota l’advocació de Sant Serni), petit exemplar romànic d’una sola nau, sense absis, molt reformada als segles XVII i XVIII, amb un campanar d’espadanya al mur de ponent; havia estat sufragània de la parròquia de Gargallà.

El diumenge després del 15 de maig, per Sant Isidre, se celebra la festa major de Gargallà; per la segona Pasqua es fa una romeria a la capella de la masia de Fígols, i el 30 de novembre és la festa patronal de Sant Andreu.

Sorba i Codonyet

Al SW del municipi, a la vall de l’aigua d’Ora, hi ha el poble de Sorba (48 h el 2005), que és format per un conjunt important de masies disperses. El lloc és esmentat per primera vegada el 982 (Suburbano) en una relació dels béns del monestir de Ripoll que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós, i posteriorment formà part de la batllia de Cardona dins les terres de l’antic vescomtat de Cardona. L’església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements arquitectònics de diferents etapes constructives. Al segle VI es construí el martyrium de Sant Eudald, d’època visigòtica, que ha estat excavat (1977) per Manuel Riu. Aquestes excavacions han demostrat que els fonaments interiors de la rotonda també són de planta circular. El paviment original, d’opus signinum, fou trobat sota tres paviments d’èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L’alçada total de la rotonda era de 5,05 m i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII. Segons el Dr. Riu, aquesta església rotonda encaixa perfectament dins el tipus d’esglésies funeràries construïdes al segle VI i que han estat estudiades per Jean Hubert; molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana.

Al peu de l’edicle situat al mig de la rotonda fou trobat un sepulcre, que conté encara l’esquelet. Pel fet que hom venerava, des del segle XV, a l’església de Sorba, la figura de Sant Eudald al costat de la de Santa Maria, aquestes relíquies han estat atribuïdes a aquest sant, però sense prou fonament històric.

Al segle XVI la rotonda del martyrium fou ampliada amb una nau i un atri, que posteriorment devia ser cobert amb volta de canó. Al segle XVII es va construir l’actual església, un edifici d’una nau flanquejat per capelles laterals i amb un presbiteri quadrat. El campanar de torre quadrada s’alça al peu del mur de ponent, prop de la porta. Al segle XVIII es va construir la rectoria veïna.

A l’entorn de Santa Maria de Sorba hi ha moltes masies de llarga tradició històrica i de gran interès arquitectònic. Cal esmentar especialment els models clàssics de Cal Gili i Ca n'Agut o les de planta rectangular, com Ballarà, Ca n'Esteve i Cal Teuler.

El poble de Sorba celebra la festa major el primer diumenge de maig.

A la dreta de l’aigua d’Ora, i dins el terme parroquial de Sorba, hi ha l’antiga església de Sant Miquel de Sorba. Va ser construïda sobre les restes d’un oppidum ibèric ocupat durant la dominació romana i excavat per mossèn Joan Serra Vilaró. L’església és una petita construcció massissa, d’una sola nau, amb un absis rectangular i un simple campanar d’espadanya. Prop de l’església hi ha la gran masia de Soldevila, d’estructura clàssica, bastida al segle XVI i ampliada al segle XVIII.

Al N, al límit ja amb el municipi de Navès, al peu del camí de Sorba, hi ha la petita església de Sant Jaume de Codonyet, sufragània de la parròquia de Sorba, i la casa de Codonyet. Ambdues són documentades des del segle X i foren cedides pel comte Borrell al monestir de Ripoll. Dedicada originàriament a sant Cugat, fou totalment reformada al segle XVII a partir dels esquemes bar rocs i l’advocació passà aleshores a Sant Jaume.

Les antigues quadres d'Aguilar i de l'Hospital

Encara al sector principal, al S i al N del pla de Montmajor, hi ha les antigues quadres d’Aguilar i de l’Hospital, que amb els enclavaments de Catllarí i de Valielles (al Solsonès), formaven, al segle XIX, un municipi amb el nom d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí. Les cases de l’Hospital es troben a prop de la riera de l’Hospital (que neix als cingles de Capolat i desguassa amb la de Navel al Cardener, aigua avall de Cardona) i són centrades per l’hostal del Bisbe, que correspon a un antic hospital d’allotjament de vianants molt concorregut per traginers i viatgers que anaven de Cardona i Solsona a Berga, una construcció clàssica del segle XVII. Prop seu, hi ha l’església de Sant Salvador de Montmajor, que havia estat sufragània de la parròquia de Correà (del veí terme de l’Espunyola); consta d’una sola nau que ha perdut la volta i té un absis semicircular a llevant. Fou construïda al segle XII. La jurisdicció de l’Hospital era de la batllia de Cardona. Més al S, prop de la masia del Sunyer dels Cavallers, hi ha les restes de l’antic castell d’Aguilar, lloc esmentat ja al segle XII (podio de Aquilario) amb l’església actualment també arruïnada de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer, que havia estat sufragània de la del Pujol de Planès (i més tard de Gargallà), edifici romànic primitiu, probablement del segle XI, amb un campanar que havia aprofitat una de les torres del castell. L’església era parroquial durant els segles medievals, però al final del segle XVII o el començament del XVIII fou abandonada quan es va construir un nou edifici barroc d’una sola nau amb sagristia, que va ser remodelat l’any 1833.

Correà

La caseria de Correà (33 h el 2005) és compartida amb el terme municipal de l’Espunyola. Les notícies de la primera església es remunten al segle X; al segle XI un edifici romànic substituí la primera església preromànica i posteriorment, al segle XVII, es bastí l’actual edifici barroc. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per capelles laterals. L’església conserva tots els retaules barrocs: el major, dedicat a Sant Martí, del començament del segle XVIII, completament esculpit i amb columnes salomòniques; el del Roser, del final del segle XVII, i els neoclàssics de la Mare de Déu dels Dolors, Sant Isidre i Sant Antoni. A l’altar major també es conserva la Mare de Déu dels Torrents, una talla romànica de fusta policromada del segle XIII que procedeix del santuari dels Torrents.

La festa major de Correà se celebra el segon diumenge de setembre.

Els enclavaments de Catllarí, Comesposades i Valielles

L’enclavament de Catllarí, de 5,5 km2, és als vessants occidentals de rasos de Peguera, entre els municipis de Fígols Vell i de Castellar del Riu i el de Guixers (Solsonès), centrat per l’antiga masia de les Canals de Catllarí. Prop seu hi ha l’antiga església de Sant Martí de les Canals de Catllarí, que fou sufragània de la parròquia de Sant Iscle de Llinars de l’Aiguadora (havia estat parròquia independent fins al segle XIV); és una petita església romànica d’una sola nau, amb la volta esfondrada, i que té un absis semicircular a llevant. L’any 1374 s’hi van fer reformes. A mitjan segle XIX es va enguixar l’interior i s’hi col·locà un retaule neoclàssic que s’ha perdut. El lloc és esmentat al segle XIII i posteriorment formà part del municipi d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí que hem esmentat.

L’enclavament de Comesposades (801 ha) és al peu dels cingles de Capolat, entre els termes de Capolat, l’Espunyola i Navès (Solsonès); tenia una església dedicada a sant Jaume que era sufragània de la parròquia de Correà. Prop del mas de la Boixedera dels Bancs, hi ha la petita església romànica de Sant Jaume de la Boixedera dels Bancs; el 1978 en va caure la volta. Prop de l’església hi ha la gran bòfia de Sant Jaume, gran cova càrstica on s’han trobat restes de cranis humans i de cànids, i ceràmica neolítica. Les peces que sqhan descobert en aquesta cova es conserven a Berga.

Al N de la serra de Busa, i al S de la serra dels Bastets, entre els termes de Navès i de Guixers, hi ha l’enclavament (3,2 km2) de Valielles; forma la vall de Valielles, afluent per la dreta de l’aigua d’Ora, prop del monestir de Graudescales, al congost dit estret de Valielles, aigua amunt del qual, passada la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, el riu dit aquí l’aigua d’Ora és anomenat aigua de Llinars. Centren el terme la masia de Valielles de Busa i l’església de Sant Andreu, sufragània de la parròquia de Sisquer.

Rasos de Peguera

L’estació d’esquí de Rasos de Peguera (tancada des del 2004) és compartida amb el terme de Castellar del Riu (on es descriu), al paratge anomenat rasos de Peguera, a 15 km de Berga. L’estació és situada en una vall limitada a l’E per la vall del Llobregat, que talla de N a S, i limitada a l’W per l’aigua de Valls, afluent del Llobregat. Al N limita amb les serres de Queralt i Campllong. Els cims més alts són el de les Collades (2 056 m) i el Salabada (2 067 m al Pedró).

Col·laboració: 
MxC

Llegir més...