Situació i presentació
El municipi del Montmell cobreix la part septentrional de la comarca del Baix Penedès amb una extensió de 72,76 km2, la tercera part de la superfície comarcal, i és el més gran dels municipis. A la part meridional, el Puig Francàs (550 m), contrafort de la serra del Montmell, i el coll de Vilafranca constitueixen el límit amb el municipi de la Bisbal del Penedès. Al puig de l’Àliga, a l’extrem més septentrional, convergeixen els termes del Montmell, Aiguamúrcia (Alt Camp), Pontons i Torrelles de Foix (els dos de l’Alt Penedès). A ponent, el límit del Montmell amb el municipi de Vila-rodona (Alt Camp) passa a prop del Mas d’en Pedrafita i pel puig del Mas d’en Guerra. Al SW, el terme del Montmell confronta amb Rodonyà (Alt Camp), coincidint la divisòria amb una antiga carrerada. A llevant, el límit amb Sant Martí Sarroca i Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) segueix, en part, el curs de la riera de Marmellar, i al SE passa pel Puig de Tiula, contrafort de la serra del Montmell i partió amb Sant Jaume dels Domenys. A migdia, el terme confronta, a més, amb el de la Bisbal del Penedès.El territori, força accidentat, és travessat per la serra del Montmell —que pertany a la Serralada Prelitoral— i participa de les característiques de l’anomenat Bloc del Gaià, on un sòcol paleozoic és recobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies. El terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics, amb una gran abundància de coves i avencs. A la carena del Montmell, a la part central del terme, hi ha el puig on s’alcen les restes de l’antic castell del Montmell (781 m), i al NE trobem la Talaia del Montmell (861 m), cim culminant de la serra. Hi destaquen també la Torre Milà (762 m), la Vall de Sant Marc (711 m), Puigmoltó (682 m), el puig de la Cova (673 m), el Puigfiguera (653 m), el pla dels Pallerets (639 m) i les Roques Altes (610 m). La serra de Montmell ha estat inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).
Les aigües configuren diversos conjunts muntanyosos separats per altituds de diferent consideració. El terme pertany a diverses conques hidrogràfiques. A la part oriental, la riera de Marmellar, que procedeix del terme d’Aiguamúrcia, és tributària del riu de Foix. La part occidental té alguns torrents que aboquen al Gaià i tota la part central i meridional és regada per un conjunt de barrancs i torrenteres que s’ajunten més avall per a formar la riera de la Bisbal que aboca directament a la mar, a la platja de Sant Salvador (el Vendrell).
El cap de municipi és el poble de la Joncosa (o Juncosa) de Montmell. El terme comprèn a més les caseries d’Aiguaviva, Can Ferrer de la Cogullada i la Vall de Sant Marc, els masos de Cal Sumoi, les Ventoses i les masies de Santsuies, els antics pobles de Marmellar i del Montmell i un bon nombre d’urbanitzacions, com Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta, la Talaia Mediterrània i les Pinedes Altes. Una carretera local uneix el poble de la Joncosa amb la C-51 (la carretera segueix cap a Masllorenç) i amb la Bisbal del Penedès. De la carretera local de Sant Jaume dels Domenys cap al Pla de Manlleu en surt un brancal cap a Aiguaviva, que després de passar la caseria i de travessar el terme pel sector septentrional es dirigeix cap a Rodonyà i cap a Vila-rodona. Al sector meridional circula la AP-2, a tocar amb el límit municipal, però no hi té accés.
Respecte de l’etimologia de Montmell, el Diccionari català- valencià- balear ens indica que deriva de Mont Maell, procedent del llatí Monte Macelli, nom propi d’home. En els documents medievals apareix esmentat Monte Macellum i, també, “termino Montis Macelli”.La població i l’economiaLa població ( montmellencs), amb un poblament al terme antic i dispers, ha experimentat diferents fluctuacions que en alguns casos han minvat d’una manera alarmant el nombre d’habitants i, més que regressiva, ha esdevingut, fins i tot, residual. El 1370 foren comptabilitzats 65 focs, els quals davallaren a 39 el 1553. Dos segles després, el 1718, el total municipal era de 181 focs, que el 1787 havien augmentat fins a 202. Durant la segona meitat del segle XIX la població s’incrementà, fins que el 1887 assolí la màxima fita demogràfica amb 1.127 h. A partir d’aquesta data minvà progressivament, i el decreixement demogràfic saaccelerà a la dècada del 1920 i durant els anys posteriors al decenni del 1950, quan es produí un important moviment migratori a causa de la manca d’infraestructures productives i l’atracció de certs municipis propers amb una economia puixant. A partir del 1981, quan s’arribà al mínim demogràfic amb 164 h, la població va anar augmentant paral·lelament a la tendència de crear un espai residencial d’estiueig. El 1991 hi havia 280 h censats i el 2001 n’eren 721 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 1 065 h.
Bona part del terme correspon a terres incultes; els antics alzinars han estat substituïts per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de bruc d’hivern (Erica multiflora) i boix (Buxus sempervirens), i garrigues, on predominen els coscolls ( Quercus cocciferae), la mata i l’argelaga ( Genista scorpius). L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, que es dedica principalment als conreus de secà. Predomina la vinya, seguida de les oliveres, els cereals i els ametllers. La ramaderia, encara que en regressió, manté una certa importància dins el total de l’economia municipal. Es crien gallines, porcs i conilles mares. De fet, bona part de la gent que viu a Montmell treballa en indústries ubicades en municipis de les contrades.
La serra del Montmell travessa el municipi de tal manera que deixa els quatre principals nuclis dispersats, i els camins que els uneixen són prioritàriament pistes rurals. Hi ha l’Àrea Recreativa Forestal, cap al N del poble de la Joncosa.
Indrets del terme
La Joncosa de Montmell
El poble de la Joncosa de Montmell és, actualment, la seu de l’Ajuntament. És situat en un altiplà, a 429 m d’altitud, al peu del Montmell.
Marmellar i les caseries
L’antic poble de Marmellar, deshabitat des del 1976 (hi havia encara 26 h el 1970), quan un gran incendi assolà aquesta contrada, era a la part nord-oriental del terme del Montmell, a 518 m d’altitud, sota les ruïnes de l’antic castell de Marmellar. Situat al cim del turó de Marmellar, el castell conserva una construcció de planta rectangular, emmerletada, i alguns llenços de muralla. Aquesta obra, com l’església de Sant Miquel, a la part septentrional del recinte, sembla datar del segle XI. L’església és romànica, d’una sola nau, i l’absis, decorat amb arcuacions llombardes entre lesenes, fou sobrealçat com a fortificació. La porta és a la façana de ponent. L’interior absidal era decorat amb unes pintures romàniques, molt primitives de factura i d’iconografia, que daten probablement del segle XI; aquestes pintures, restaurades, van ser traslladades al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La caseria d’Aiguaviva és situada al NE de la serra del Montmell, a l’esquerra de la carretera que va de Sant Jaume dels Domenys al Pla de Manlleu. Tenia 63 h el 1960 i 43 h el 2005. Hi ha l’església de Sant Pere, d’estil neoromànic; abans era sufragània de l’antiga parròquia de Marmellar i avui és servida per la de Sant Cristòfol del Pla de Manlleu. Aiguaviva sobresurt per l’abundància i frescor de les seves aigües naixents, que a prop de les deus formen una gran bassa. S’ha convertit en un lloc d’estiueig i s’han construït alguns apartaments al costat de les cases antigues del poble. La seva festa major és pel juny, en honor a sant Pere, i pel maig es fa l’aplec de Sant Marc, a l’ermita de Sant Marc.
Un trencall de la carretera del Pla de Manlleu, abans d’entrar al poble d’Aiguaviva, pren direcció vers ponent, cap a Vila-rodona, i passa per la caseria de la Vall de Sant Marc, on hi ha el mas d’aquest nom i l’església de Sant Marc, encimbellada en un dels contraforts septentrionals de la serra del Montmell. S’hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera. És una capella de tradició romànica, d’una sola nau, amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, s’obre a la façana meridional, on hi ha les restes dun porxo, amb una gran arcada d’additament posterior. La caseria de la Vall de Sant Marc tenia 37 h el 1970. La capella és documentada el 1370.
A l’extrem occidental del terme, amb accés des d’Aiguaviva per la carretera de Vila-rodona i també des de la Joncosa per un camí forestal, hi ha la caseria de Can Ferrer de la Cogullada. El mas dels Ferrer, que ja s’esmenta en el fogatjament del 1553, centra un grup de cases escampades, en lloc no mancat d’aigües naixents o bombades, a uns 430 m d’altitud, amb església. Tenia 63 h el 1960 i 38 h el 2005. Celebra la seva festa major al setembre. No pas gaire lluny de la caseria de Can Ferrer s’alça vigilant la Pedra Dreta, de la qual hom ha discutit si es tracta d’un menhir o no.
L’església de Sant Miquel, les urbanitzacions i les coves
Sota l’arruïnat castell, que és situat a la serra del Montmell, al N del poble de la Joncosa, hi ha l’església romànica de Sant Miquel. És un edifici d’una nau, amb una altra d’afegida posteriorment al costat septentrional, separada de la nau primitiva per dues arcades. Té la porta a la façana meridional i un absis a ponent, ben conservat, amb arcuacions i bandes llombardes. Ha estat restaurada. A redós del castell i de l’església es formà un nucli de poblament que, el 1960, restava reduït a unes 10 cases, actualment deshabitades i malmeses. Més avall, a 640 m, hi ha l’església nova de Sant Miquel, que fou consagrada el 1598 en substitució de l’antiga, quan a molts ja els resultava incòmode d’enfilar-se tan amunt.
Tota la serra del Montmell és plena d’urbanitzacions, la majoria construïdes durant la dècada del 1970, tot i que posteriorment se n’incrementà el nombre a conseqüència de la importància de les segones residències i l’estiueig. La urbanització del Mas Mateu és situada a l’extrem occidental del terme, al límit amb el terme de Rodonyà. Prop seu, a llevant, hi ha el Mirador del Penedès. Al N del terme trobem les urbanitzacions de la Moixeta i de les Pinedes Altes. A l’E del terme hi ha la Talaia Mediterrània. Aquestes urbanitzacions, que el 2005 sumaven 879 h, celebren la seva festa major diferents dies del mes d’agost.
D’altra banda, el terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics en gran quantitat, amb coves i avencs que els espeleòlegs s’han preocupat d’explorar, cartografiar i catalogar i que han proporcionat, en alguns casos, vestigis d’antigues cultures.
Així, a la cova de l’Olla, al barranc de Sant Marc, hom trobà ceràmica de l’Eneolític, de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro. També van donar vestigis ceràmics la cova d’en Pedrafita, a l’extrem occidental del terme, a prop del Mas d’’n Pedrafita, i les coves de Santsuies (prop de Santsuies) i de les Ventoses (tocant al mas de les Ventoses). L’avenc de Carles V, al N de Santsuies, s’ha identificat amb una presó subterrània usada pels carlins durant la primera guerra Carlina per a retenir ostatges a l’espera que fos pagat el rescat. Altres són curiositats geològiques com les Boques Calentes, forats situats a sota el castell, on la temperatura és uns 13 °C superior a l’externa. S’han trobat i classificat interessants exemplars de la peculiar fauna cavernícola.
La història
La serra del Montmell havia estat ocupada per aprisió per l’Església de Barcelona devers la segona meitat del segle X i el 974 el bisbe Vives de Barcelona atorgà una carta de poblament. En aquesta data ja s’esmenta el castell del Montmell, el terme del qual era molt gran i arribava fins a les vores del Gaià, per Vila-rodona i Vilardida. De domini episcopal, el castell del Montmell fou encomanat pels bisbes de Barcelona a la família dels Banyeres durant els segles XII i XIII. Durant la guerra contra Joan II el castell fou escenari de diverses lluites però no fou destruït ja que, posteriorment a la guerra de Successió, hi hagué una guarnició de guàrdies valons (1715-20). En l’actualitat, en resten escassos vestigis.
La font de la Joncosa s’esmenta l’any 1011 en les confrontacions del terme d’Albinyana. Aquesta font, documentada durant l’edat mitjana, fou utilitzada per a proveir una gran bassa d’aigua amb la qual es feia funcionar un molí hidràulic. Hom sap que la comanda de la Joncosa dels templers s’originà, segons sembla, pel trasllat al Montmell de la comanda de les Gunyoles. El 1125 trobem esment d’aquesta comanda, la qual, el 1205, tenia preceptor propi. Extingits els templers el 1312, la comanda de la Joncosa s’uní a la comanda hospitalera de les Gunyoles. El 1367 la Joncosa fou incorporada a la corona.
El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.
El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.
El lloc de Marmellar és documentat el 1023 entre les confrontacions del terme de Castellví de la Marca (terminum de Marmellare), mentre que el castell de Marmellar s’esmenta el 1041; se sap que l’església de Marmellar fou cedida l’any 1148 a l’abat Nicolau de la comunitat augustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, però la temptativa no prosperà. El 1376 el castell de Marmellar era de Bertran de Gallifa i hi havia 15 focs. El 1377 l’església es tancà al culte i els serveis parroquials passaren a l’antiga sufragània del Pla de Manlleu. El castell de Marmellar formà part del lot que el rei Pere III va donar a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la, però tornà al patrimoni reial després de la mort del Cerimoniós. Més tard pertangué als Boixadors, als Savallà i a d’altres. Des del 1600 l’església de Marmellar fou sufragània de Sant Jaume dels Domenys.