Situació i presentació
El terme municipal de Montoliu de Segarra, dit també Montoliu de Cervera i antigament Montoliu Lat, de 29,47 km2, és situat al S de la comarca. Limita a l’W amb Montornès de Segarra, al NW amb l’enclavament de Gramuntell, del terme de Ribera d’Ondara, municipi aquest que a més termeneja pel NE i E, al N, per un petit tram, amb Cervera, a l’E i al SE limita amb Talavera, a migdia amb Llorac i Vallfogona de Riucorb (els dos de la Conca de Barberà), i al SW amb Guimerà (Urgell).
Aquest municipi s’estén al sector de migdia de Cervera, a la capçalera del Cercavins, que travessa el terme de llevant a ponent, entre la vall del Riu Corb al S i el torrent de Vilagrasseta. El territori és en una bona part planer; els punts més elevats són el tossal on s’aixeca el castell de la Guàrdia Lada (780 m) i les costes de la serra de Suró (790 m), on neix el Cercavins. A més del torrent de Vilagrasseta, altres torrents afluents del Cercavins (afluent del riu d’Ondara) solquen el territori.
Els principals nuclis de població són el poble de Montoliu de Segarra, cap de municipi, i els de Vilagrasseta, l’Ametlla de Segarra, Cabestany i la Guàrdia Lada (denominat també Guardiolada). Travessa el terme de S a N la carretera que procedent de Cervera es dirigeix a terres de la Conca de Barberà, vers Rocafort de Queralt; passa propera al nucli de la Guàrdia Lada i de Cabestany. Un trencant d’aquesta carretera porta al poble de Montoliu de Segarra.
La població i l’economia
A mitjan segle XIV (1365) es comptaven 32 focs a Montoliu i 25 a Vilagrasseta, mentre que a la fi del mateix segle, el 1378, ja se’n comptaven 6 a Cabestany, 32 a la Guàrdia Lada, els de Montoliu havien disminuït a 28 i els de Vilagrasseta a 18. El 1553 les dades de població donaven 101 focs per a tot el municipi; 249 h el 1778, i 453 el 1787. La demografia recent fou regressiva des del 1930(s’havia mantingut al voltant dels 850 h fins a aquest any): el 1940 tenia 735 h; el 1950, 695; el 1960, 509; el 1970, 315; i el 1981, 218, és a dir que, en mig segle, es reduí la població a una quarta part. Aquest caràcter recessiu durà fins els darrers anys del segle XX: 213 h el 1991 i 167 h el 2001. L’any 2005, però, s’assoliren els 188 h.
La base econòmica del terme és agrària. L’agricultura, bàsicament de secà, es dedica sobretot al conreu de cereals, ordi i blat (el primer ocupa gran part de les terres llaurades), tot i que encara es troben algunes extensions d’oliveres, ametllers i vinya. La ramaderia, que se centra en la cria d’aviram, ha anat perdent importància en les darreres dècades del segle XX.
El poble de Montoliu de Segarra
El poble de Montoliu de Segarra (689 m i 40 h el 2005) es troba enlairat a la carena de la serra que continua per ponent el tossal de la Guàrdia. El clos antic és format per un carrer llarg i un altre de més curt que va a l’església, al qual s’entra per un sol portal. Resten algunes parets del vell castell que dominava la població.
L’església parroquial primitiva de Sant Salvador de Montoliu fou molt perjudicada pels terratrèmols del 1427 i el 1428 i refeta, però substituïda per l’actual edifici neoclàssic, amb nau central i dues de laterals. A un quart del poble, vers ponent, s’alça una antiga torre de defensa, cilíndrica, des d’on s’albira la Baixa Segarra i l’Urgell. Una de les cases pairals més antigues és la dels Vilar. La festa major del poble s’escau el cap de setmana proper al 6 d’agost, en honor a Sant Salvador.
El lloc és esmentat ja en la donació del castell de l’Ametlla, com un dels seus límits, i el 1079 s’esmenta el castell, que fou del domini de Guillem Miró, el qual el 1112 el vengué a Guillem Dalmau i la seva muller Solestenda; formava part del comtat de Manresa i del bisbat de Vic. Passà a la família Cervera (el 1218 era de Ramon de Cervera) i el seu fill Guillem el concedí (1227) al monestir de Santes Creus, que adquirí el domini civil total (no el criminal) per la compra de diversos drets de castlania d’altres nobles i el conservà fins a la fi de l’Antic Règim, amb Vilagrasseta i Gramuntell.
Altres indrets del terme
Vilagrasseta
El poble de Vilagrasseta (24 h el 2005), que abans del segle XIII s’anomenava Vilagrassa, es troba al sector septentrional del terme, a 618 m d’altitud, al sector de capçalera del torrent de Vilagrasseta o de Llindars (que aflueix al Cercavins prop de Verdú). L’església parroquial de Sant Andreu de Vilagrasseta (de la qual depèn la de Gramuntell, del municipi de Ribera d’Ondara) conserva unes parets del temple primitiu, però fou refeta dins una estètica neoclàssica al segle XVIII. Al nucli hi ha un casal d’aspecte medieval i a migdia, als afores, hi ha un antic molí (ara masia) i la capella de Sant Julià. La festa major se celebra el segon diumenge d’agost.
El lloc i castell de Vilagrasseta és esmentat des del 1059, en què els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis el donaren a Dalmau Gerovard i a la seva muller Eizolina; poc després era del domini de Carbonell. Passà, com Montoliu, als Cervera i Ramon de Cervera el donà el 1227 al monestir de Santes Creus; hi havia tingut drets de castlania l’orde de l’Hospital.
La Guàrdia Lada
El poble de la Guàrdia Lada (dit popularment la Guardiolada), és situat a 780 m d’altitud (63 h el 2005) al peu del tossal de la Guàrdia, coronat per les restes del castell de la Guàrdia Lada, a l’extrem de llevant de la serra de la Guàrdia. Era un edifici rectangular, voltat per un vall i amb baluard. Des del cim es pot albirar el castell de Lleida. L’església parroquial de Santa Maria de la Guàrdia Lada és situada al capdamunt del poble. Conserva només l’orientació romànica i ara és d’estructura neoclàssica. Al segle XIV hi treballà el pintor tarragoní Joan Mateu. Prop del castell i del cementiri hi ha la capella romànica de Santa Maria del Coll i dins el nucli de població la de Sant Miquel, esmentada des del segle XIV. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
El 1025, en el Liber feudorum maior és esmentada sota la forma Guardiam Grossam en una delimitació del terme de Cervera (on signa un Bernat de la Guàrdia), però ja el 1075 Hug Dalmau de Cervera donà la castlania a Guifre Bonfill sota la forma Guàrdia Lada (el domini suprem era dels comtes de Barcelona). Foren feudataris posteriorment Berenguer Sendred, senyor de Conesa, i Guillem de la Guàrdia, fill de Ramon de Cervera, que cedí drets a Poblet vers el 1185. També hi tingué drets algun temps el monestir de Solsona. Des del 1261 passà per herència o per compra a l’orde dels hospitalers, que hi establiren aviat la comanda de la Guàrdia Lada (el primer comanador fou fra Pere de Fonollet), unida al segle XV amb la de Cabestany i després amb la de l’Espluga de Francolí.
Cabestany
El poble de Cabestany (11 h el 2005), pronunciat Capestany pels naturals del país, es troba al sector meridional del terme. Forma un grup de poques cases. L’església parroquial de Sant Joan de Cabestany, sufragània de la de la Guàrdia Lada, conserva molts dels seus trets romànics, però ha estat reformada en èpoques posteriors. En els carrers es veuen arcs i altres elements de pedra medievals (el nucli degué estar emmurallat). Sota el poble hi ha una font d’aigua abundosa.
Esmentat des del segle XI en el conveni d’Hug Dalmau i Guifre Bonfill (1075), fou donat o venut a la segona meitat del segle XIII als hospitalers, que fins al segle següent no disposaren de la castlania (el 1327 tenia aquest càrrec Saura de Rajadell). Fra Jordi de Maçons feu desermar moltes terres vers el 1384. Amb la torre d’Albió de Llorac (Conca de Barberà) formava part de la comanda de Vallfogona de Riucorb el 1371 i vers el 1380, quan tenia 6 focs, els hospitalers adquiriren el mer i mixt imperi. El 1406 passà a formar una comanda amb la Guàrdia Lada, i depengueren després de la d’Espluga de Francolí (consta així encara el 1752 i el 1831). Al segle XIX formà municipi independent.
L’Ametlla de Segarra
Aspecte de la torre del castell de l’Ametlla de Segarra
© Patrimonifunerari.cat
L’Ametlla de Segarra (50 h el 2005) es troba a l’extrem SW del terme municipal, prop del de Vallfogona de Riucorb i a 1,5 km d’aquest poble, en un promontori (704 m) entre el riu Corb i el Cercavins. L’església parroquial de Sant Pere de l’Ametlla es va veure molt perjudicada pels terratrèmols del 1427, però conserva encara part de l’estructura romànica. De l’antic castell de l’Ametlla resta només una torre cilíndrica, molt malmesa en la part superior. La festa major se celebra el segon diumenge de setembre.
Els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II donaren el castell, aleshores a mig bastir, el 1077 a Ecard Miró i a la seva muller Magència. El seu terme limitava amb la Guàrdia Lada i Cabestany per llevant, amb la vall d’Alfed a migdia, a ponent amb Guimerà i a tramuntana amb Montoliu, el Solar, el coll d’Arca fins al Vilar i la Casella i el terme de Losor. Un fill d’Ecard fou senyor de Solsona i també de Tarroja. Senyorejaren el castell els Concabella, que el 1215 el cediren als hospitalers; foren feudataris o castlans els Jorba. Formà part de la comanda hospitalera de Cervera, que en tenia la jurisdicció civil i criminal. Les autoritats cerverines s’hagueren de preocupar vers l’any 1405 de repoblar el lloc, que es trobava molt delmat per les epidèmies. El poble, a més, havia estat molt perjudicat per la guerra contra Joan II (els hospitalers lluitaren amb la Generalitat). Des de la torre de l’Ametlla es feien alimares visibles des de molt lluny.
Totes aquestes parròquies foren del bisbat de Vic fins el 1957. L’Ametlla tenia 23 cases juntes el 1685: el lloc de Losor, ara totalment despoblat, consta com a parròquia en les llistes parroquials de Vic dels segles XI i XII.