Situació i presentació
El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km2, que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.
Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.
La població i l’economia
La població ha estat tradicionalment escassa. Dins la tendència general, augmentà al llarg del segle XVIII, en què passà de 112 h el 1718 a 213 el 1787, i assolí un màxim de 369 h el 1860, però des d’aleshores la tendència va ser a l’emigració i la disminució —amb una recuperació vers la dècada de 1930 —. Així, s’arribà a 279 h el 1950, 271 el 1960, 164 el 1975 i 138 el 1981. Ja ben entrats a la dècada dels vuitanta i fins la darreria del segle XX, la població no es recuperà (123 h el 1991 i 101 h el 2001). Aquesta tendència negativa s’aturà els primers anys del segle XXI, així, el 2005, hi havia 107 h.
Les principals activitats econòmiques del terme són l’agricultura i la ramaderia. Tenint en compte que gairebé la totalitat de les terres són de secà, hi ha un clar predomini del conreu de cereals (sobretot ordi i blat). Hi ha també extensions d’ametllers, oliveres i vinya. La ramaderia es dedica principalment a la cria d’aviram.
El poble de Montornès de Segarra
Vista del cementiri de Montornès de Segarra
© Patrimonifunerari.cat
El poble de Montornès de Segarra (66 h el 2005), aturonat a 605 m d’altitud, és situat a la confluència del Cercavins i de la riera de Montornès, que desguassa per l’esquerra procedent del terme de Montoliu de Segarra. El presideixen les restes del castell de Montornès (algunes de les seves parets daten dels segles XII i XIII) i l’església parroquial de Sant Joan, adossada al castell, bastida probablement aprofitant alguna de les dependències del castell, amb elements afegits d’estil renaixentista. Conserva alguns racons típics i agradables, amb cases antigues de portals adovellats.
La festa major se celebra el darrer diumenge d’agost, en honor de Sant Joan Baptista. També té molta tradició l’aplec que es fa al santuari de la Bovera (al terme de Guimerà), durant la festivitat de Sant Isidre (15 de maig).
Altres indrets del terme
El Mas de Bondia (41 h el 2005) es troba uns 3 km a ponent de Montornès, en una situació que recorda la dels poblats ibèrics. Ocupa la carena d’un tossal allargat de llevant a ponent, en un carrer únic sense sortida al qual s’accedeix a través d’un gran portal de magnífiques dovelles obert a la façana de Cal Batlle, la primera casa que es troba amb portes practicables, constituint una vila closa, en la qual la part de darrere de les cases feia de muralla. Hi ha elements dispersos d’una primitiva església romànica entre els quals un interessant capitell incrustat en una paret de contenció de la plaça, amb figures humanes.
La història és paral·lela a la de Montornès, de la parròquia del qual és sufragània l’església de Sant Bartomeu, advocació del patró del poble. Hi ha un testimoni del domini dels templers en l’escut d’una de les cases. Amb l’esforç i la dedicació de tot el poble, hom ha aprofitat el lloc de l’antiga bassa per a instal·lar-hi una acollidora plaça decorada amb elements de pedra que havien estat d’utilitat agrícola.
La població celebra la festa major els dies 24 i 25 d’agost.
La història
El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.
El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la peregrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).
El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.