i senyoria de Montpeller | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

senyoria de Montpeller

Els senyors de Montpeller
©
història hist
Territori feudal occità centrat en la ciutat de Montpeller.

Segons una tradició, potser llegendària, té el seu origen en la donació feta a mitjan s. X, a l’església de Magalona i en la persona del seu bisbe Ricuí, per part de dues germanes de Fulcrand, bisbe de Lodeva, de Montpeller i Montpelleret, respectivament, que havien heretat de llur mare, filla del comte de Melgor. Ricuí donà Montpeller en feu a un senyor del país anomenat Guillem (alguns el coneixen per Guiu I de Montpeller ) vers el 975. Onze anys després aquest rebé en feu de Bernat II de Melgor un domini considerable al voltant de Montpeller. Un successor seu, Guillem V de Montpeller (mort el 1121), tingué qüestions amb el bisbe de Magalona i estigué a punt de perdre el feu, però arribà a un acord amb ell (1090-93) pel qual el conservava i hi afegia un terç de Montpelleret. Estigué dins l’òrbita del comte Ramon IV de Tolosa, però el 1114 col·laborà en l’expedició de Ramon Berenguer III a les Balears, i des d’aleshores els senyors de Montpeller es mogueren constantment dins l’esfera d’influència catalana —els montpellerins tenien un tracte privilegiat en els ports del comte de Barcelona—. Guillem V i els seus successors, a més del territori de Montpeller, posseïen en alou, fora de la ciutat, una sèrie de castells que constituïen la baronia de Montpeller , amb capital a Frontinhan; la resta del domini era integrada per la “rectoria” o “part antiga”, formada pels dos terços de Montpelleret, pertanyents al bisbe de Magalona, i la “batllia”, integrada per Montpeller pròpiament dit i el terç restant de Montpelleret. Guillem de Montpeller dit el Jove (mort en 1156/57), fill petit de Guillem V, es casà amb la comtessa TibergaI d’Aurenja, i llurs descendents regiren aquest comtat, fins que al final del segle XII passà per enllaç als Baus, creats prínceps d’Aurenja. Almenys des del començament del s. XII la vegueria de Montpeller era hereditària, i vinculada a una línia menor del llinatge, anomenada línia dels Aimons , que fou iniciada per Guillem Aimon, fill petit de Guillem II de Montpeller (mort vers el 1042). Guillem VI de Montpeller interrompé l’hereditat en el càrrec el 1141, i llavors els Aimons i els ciutadans es revoltaren contra ell i hagué de refugiar-se a Lates (en aquest temps hi havia ja cònsols a Montpeller); el 1143, ajudat pels genovesos i els catalans i alguns senyors circumveïns, recuperà la ciutat. Fou pare de Guiu de Montpeller . El 1168 Guillem VII de Montpeller adquirí el castell d’Omelàs i les seves dependències ( baronia d’Omeladès ), i el seu fill Guillem VIII de Montpeller augmentà considerablement els seus dominis; es casà el 1187 amb una cosina de Sança de Castella (muller d’Alfons I de Catalunya-Aragó), sense obtenir l’anul·lació de l’anterior matrimoni, i en tingué fills mascles, que intentà de legitimar. El 1197 aconseguí que la filla gran, Maria, renunciés a la successió dels béns i estats paterns en benefici d’aquells, i a la mort de Guillem VIII (1202) el seu fill Guillem IX de Montpeller es proclamà senyor, però fou destituït el 1204 en declarar el papa que els fills del segon matrimoni eren bastards. La filla gran, Maria (haguda del primer matrimoni amb Eudòxia Comnè), es casà amb Pere I de Catalunya-Aragó (1204), i això vinculà Montpeller al casal de Barcelona durant un segle i mig. Durant aquest temps, però, hi hagué sovint diferències amb els ciutadans de Montpeller, que tendien a fer-ne una república municipal, amb el bisbe de Magalona i, finalment, amb el rei de França. Els problemes amb aquest es manifestaren sobretot des del 1255, quan el bisbe declarà que la ciutat de Montpeller i les seves dependències havien estat tostemps un feu de la corona francesa. A la mort de Jaume I (1276), Montpeller restà per al seu fill Jaume II de Mallorca, i llavors la qüestió es complicà amb la del vassallatge que li exigia el seu germà Pere II de Catalunya-Aragó. El 1293 el rei Felip IV de França adquirí Montpeller del bisbe, i llavors el rei de Mallorca passà a ésser vassall seu immediat; tot seguit el rei de França reforçà la seva presència amb la creació o el trasllat d’una sèrie d’institucions. El 1311, el 1322 i el 1340 hi hagué conflictes entre el rei de França i el de Mallorca, sostingut pel de Catalunya-Aragó. A partir d’ací el rei de Mallorca s’allunyà d’aquest i s’acostà a aquell, i li reté homenatge per Montpeller a la fi del 1342. Desposseït de Mallorca i Rosselló per Pere el Cerimoniós, Jaume III de Mallorca només restà senyor de Montpeller (1344). El 13 d’abril de 1349 Jaume III vengué Montpeller al rei de França per 120 000 escuts d’or, que s’havien de pagar en tres terminis; els comissaris del rei francès en prengueren possessió pel maig següent. Pere III de Catalunya-Aragó, atribuint-se la tutela del fill de Jaume III, declarà la nul·litat de la venda i reivindicà l’herència montpellerina en cas de mort del seu pupil; finalment, però, renuncià a tot en canvi de percebre el que restava pendent del preu de la venda (1351). El 1371 Carles V de França cedí Montpeller a Carles II de Navarra, a qui ja l’havia promès des del 1365, però la cessió restà en suspens fins al 9 de març de 1372; el 1378 en fou desposseït, i el senescal de Tolosa ocupà el territori montpellerí, amb gran disgust dels seus habitants. El 1381, durant uns quants mesos, Montpeller fou cedit al príncep Carles, fill del rei de Navarra, però el 28 d’octubre de 1382 fou incorporat definitivament a la corona francesa.

Col·laboració: 
MCA / AFE
Llegir més...