Situació i presentació
El terme de Mont-roig del Camp, un dels més extensos del Baix Camp, s’estén entre la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres i entre les serres de Colldejou i Llaberia i la mar, que forma 8 km de costa plana i arenosa que ha facilitat l’auge turístic dels darrers decennis del segle XX.
La façana marítima, d’orientació NE-SW, s’inicia a la punta de Riudecanyes i continua per la punta de la Pixerota, la platja de Rifà, la punta de Porquerola, la platja dels Penyals i la punta dels Penyals o dels Espenyals, on comença un sector rocallós i s’obre Cala Bot; finalment l’arenosa Cala Figuera es prolonga fins a arribar a la punta del riu de Llastres, fita SW del terme, vora l’Hospitalet de l’Infant. El terme de Mont-roig, en general pla, és comprès entre la riera de Riudecanyes a llevant (que fa de partió entre Cambrils i Montbrió del Camp) i el barranc de l’Olivera, que fa en part al seu curs alt de partió NE amb els termes de Riudecanyes i de Vilanova d’Escornalbou, penetra al terme i desguassa a la riera de Riudecanyes per la dreta; pel NW les Roques de Maseres (395 m), contrafort sud-oriental de la serra de Colldejou, i la serra de la Pedrera (285 m) i la Muntanya Blanca (428 m), estreps orientals de la serra de Llaberia, el separen de Vilanova d’Escornalbou (N), Colldejou (NW) i Pratdip (W). El límit occidental segueix després, en direcció N-S, el raiguer del puig de Cabrafiga, aquest ja dins Pratdip, fins a enllaçar amb el riu de Llastres, el curs del qual separa el terme de Mont-roig, pel SW, del de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.
Travessen el terme, a més dels cursos ja esmentats, els barrancs o torrents, de direcció paral·lela, de la Pixerota, que desguassa a mar a la punta homònima; de Rifà, que, davallant de la serra de Colldejou, penetra al terme entre la serra de la Pedrera i les Roques de Maseres i desaigua al bell mig de la platja de Rifà. Semblantment el barranc de Porquerola, que drena els vessants occidentals de la serra de Llaberia, s’obre pas entre la Muntanya Blanca i el tossal de Costarena (340 m) i penetra al terme i desguassa a la punta homònima. Baixen dels vessants sud-orientals del puig de Cabrafiga els barrancs de Pauma Negra i de l’Estany Gelat, que desemboquen a la platja dels Penyals.
El municipi comprèn la vila de Mont-roig del Camp, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions que a efectes censals han estat integrades en l’àmbit de dues entitats de població. La població de la urbanització de les Pobles, que tenia 1.287 h el 2005, comprèn també la dels Masos d’en Blader, Club Mont-roig, Mainou, els Pins de Miramar, la Ribera, Rustical Balnearis i el Paradís, entre d’altres. La urbanització Miami Platja dona nom a l’entitat que comprenia a més els nuclis de Via Marina, el Casalot i Costa Zèfir, entre d’altres, que tenien 4.867 h empadronats.
S’encreuen a la vila de Mont-roig la carretera de Reus al coll de Fatxes, que travessa el terme de NE a SW, amb la de Colldejou a la costa, que ho fa de NW a SE; aquí enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que travessa el sector meridional del terme paral·lela a la costa. Entre aquesta i la mar hi ha la línia del ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que té l’estació de Mont-roig prop de la platja de Rifà. Més a l’interior hi ha l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que no té, però, cap sortida dins el terme; les més pròximes són a Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.
La població i l’economia
La població (mont-rogencs) s’agrupa en diversos nuclis, per bé que la vila de Mont-roig constitueix el centre històric del terme. Mont-roig tenia 197 focs el 1339, 80 el 1358 —xifra que indica una forta incidència de les pestes—, 68 el 1378, 60 el 1399, 70 el 1405, 54 el 1413, 107 el 1515 i 122 el 1553. Patí epidèmies el 1521 i el 1529, i el 1563 tenia de nou 88 focs. La vila tenia 166 cases el 1708, 200 el 1719, 231 el 1763 i 342 el 1773, 35 de les quals eren exemptes de tributar. El 1719 tenia 675 h i 2.000 el 1787, tot i les epidèmies del 1710, en què es votà Sant Roc, i la del 1727, que provocà 300 empestats. Al segle XIX passà de 2.173 h el 1830 a 2.423 h el 1857, 2.556 h el 1877 i 2.602 h el 1897. El 1900 el terme tenia 2.669 h, que descendiren a 2.451 h el 1920 i a 2.289 h el 1940, en què s’inicià un redreçament que al llarg de les darreres dècades del segle XX va ser impulsat notablement pel turisme: 2.364 h el 1960, 3.609 h el 1975, 4.232 h el 1981, 5.003 h el 1991 i 6.753 h el 2001. L’any 2005 arribà a 8.896 h.
Consta que el 1691 el municipi feu una premsa nova d’oli i en acabar-se el segle XVII tenia dos molins amb sis premses d’oli i un giny de cera. Segons l’estudi de L. Navarro del cadastre del 1755, la propietat era ben repartida i els conreus més abundants eren la vinya i el mallol, seguits dels cereals, l’olivera i els garrofers. En aquell any no consta encara el conreu de l’arròs, que es degué iniciar no gaire més tard i que posteriorment s’hagué d’abandonar perquè provocava el paludisme. El 1808 Josep Gassó obtenia permís per a construir tres molins fariners. Pels volts del 1815 es collien garrofes, vi, faves, fesols, arròs, llegums, verdures, fruites, patates, cànem i ametlles. Es produïa encara seda, però en canvi havien desaparegut les arnes. Es mantenien diversos prats per als ramats i funcionaven vuit molins fariners, forns de calç i guix i una pedrera. El 1848 Madoz li atribueix hospital, escola, fonda, quatre fonts dins el poble, pedreres de calç, guix, ramats i, com a principals produccions, blat, ordi, llegums, vi i garrofes. Els anys cinquanta tenia excedents de vi i oli i era l’única localitat de la comarca que en tenia també de garrofes i arròs; se li atribuïa una fàbrica de sabó i una mina de coure. El 1855 hi havia encara indústria tèxtil a domicili, dependent dels empresaris reusencs, els obrers dels quals exigiren el 1865 el retorn de tots els telers a la ciutat. El 1914 fou creat el Sindicat Agrícola Mont-rogenc, el mateix any en què el míldiu capolava la vinya, com ja ho havia fet el 1854. Al començament del segle XX hi havia tres fàbriques d’aiguardent, una de gasoses, una de sabó, una d’oli, tretze premses, dos forns de guix, una fàbrica de farina i una serradora.
L’agricultura constitueix la base tradicional de l’economia del terme. Al secà, que és en regressió, predomina el conreu de les oliveres, les patates, els cereals, els fruiters i la vinya. Al terme s'hi han comptabilitzat més de 130 barraques de pedra seca, cinc de les quals —del Miquel Terna, dels Comuns del Pellicer, del Jaume de la Cota, la barraca en espiral i la barraca dels lliris—, situades a la zona de la carretera del Pratdip, el 2016 foren declarades bé cultural d'interès nacional pel seu interès com a patrimoni etnològic de la pagesia. El regadiu és en constant expansió; s’utilitzen essencialment aigües subàlvies, especialment a la zona limítrofa amb la riera de Riudecanyes. Al regadiu es produí el canvi del conreu de l’avellaner per les patateres, a causa del seu major rendiment. Les empreses més destacables del sector són la Cooperativa Agrícola de Mont-roig i la Cooperativa Garrofera de Mont-roig. Té també una certa importància la cria de bestiar porcí i l’avicultura. Durant la primera setmana d’agost se celebra la Fira-exposició de Mont-roig del Camp, revitalitzada el 1982, si bé el seus orígens es remunten al 1881; l’any 1885 el consistori no la convocà com a prevenció a causa d’una epidèmia de còlera. Inclou una mostra de maquinària i productes agrícoles, artesanals i comercials, a més d’un seguit d’actes diversos. Des del 2002, pel novembre, té lloc la Fira de l’Oli Nou.
Pel que fa al sector industrial, hi destaca la construcció, en relació amb l’augment de segones residències. De tota manera, els darrers anys el sector que més s’ha desenvolupat és el de serveis, relacionat amb l’impuls turístic de la zona. El turisme estranger és molt important; hi predominen els alemanys, molts dels quals hi tenen la segona residència, els belgues, els francesos i els italians. S’han construït nombroses urbanitzacions, com ara Miami Platja, Etersa, Mainou, el Paradís, el Parc de Mont-roig, Rustical Mont-roig, Sant Miquel de Mont-roig i la luxosa Platja de Cristall, entre d’altres. La part més propera a Cambrils es coneix amb el nom de la Pixerota, que dona nom a la platja municipal. Els Prats forma un altre sector turístic on se situen diversos càmpings. El creixement turístic s’ha anat orientant cap al desenvolupament d’un turisme de qualitat; dins d’aquesta tendència a la dècada de 1990 s’instal·là el complex residencial Terres Noves, que s’estén també pel terme de Pratdip, impulsat per la societat suïssa Club Bonmont Catalunya, que inclou un camp de golf de 18 forats, dissenyat per Robert Trent Jones Jr. El municipi ofereix, a més, una àmplia oferta d’allotjament.
La vila de Mont-roig del Camp
La vila de Mont-roig del Camp (2.742 h el 2005) és situada en un lloc pla, a 120 m d’altitud, vora el barranc de l’horta. Té algunes cases d’interès, però el més destacat, tot i no tenir gaire valor artístic, són les dues esglésies. La vella, amb una façana renaixentista, es feu de nova planta o s’amplià damunt l’anterior entre el 1574 i el 1610, encara que l’altar major no s’acabà fins el 1634 i l’orgue el 1743. És anomenada església vella després de la construcció d’una nova església al segle XIX.
L’església nova de Sant Miquel, de la qual es parla des del 1780, es feu a partir del plànol de la de Vilallonga, dissenyada per José Miguel de Toraya, un deixeble de l’Academia de San Fernando. Les obres es començaren el 1799 i s’enderrocaren una trentena de cases. La primera pedra es posà el 1801. Les obres restaren aturades entre el 1808 i el 1821, del 1823 al 1826 i de nou a partir del 1835, punt en què es mantingueren pràcticament inalterades fins el 1939. La volta sense cobrir de l’església nova, que ara actua de parroquial, és recollida en el famós quadre de Joan Miró Mont-roig 1919.
Aquest pintor té una gran importància a Mont-roig, la família per part de pare del qual en provenia. Des del 1911 Joan Miró residí llargues temporades a la casa familiar i incorporà a la seva obra, especialment la dels primers decennis del segle XX, el paisatge de Mont-roig. A l’església vella, el 2004 s’hi instal·là el Centre Miró, una exposició permanent consistent en reproduccions de tota l’obra del pintor realitzada a Mont-roig i dispersa en museus i col·leccions arreu del món. El 2018 obrí al públic una part del Mas Miró (recreat en la famosa pintura La masia del 1922), dins del terme municipal i convertit en un museu dedicat al pintor.
Durant els mesos de març a juny se celebra la Primavera Cultural (amb la festa de l’Arbre, concerts, exposicions, etc.). Entre les festes de la vila destaquen la festa major, en honor de sant Miquel, al setembre, durant la qual es dansa el ball de dames i vells, i la festa de Sant Isidre, pel maig.
De les festes dels diferents nuclis del terme destaquen la de Sant Jaume, pel juliol, i la de Sant Josep, pel març, a Miami Platja, i a l’agost la festa major de les Pobles.
Altres indrets del terme
La Pobla d'en Taudell
El despoblat de la Pobla d’en Taudell consta com a lloc del cavaller Taudell en el fogatjament del 1365, quan tenia 4 focs, que havien passat a 2 el 1378, xifra que es mantingué fins el 1413, i en el del 1763 figura com a despoblat de l’arquebisbe. La Pobla d’en Taudell formà part de la Comuna el 1393, i el 1391 el rei Joan I en vengué tots els drets de la monarquia a l’arquebisbe. Formà part al començament del segle XV de la batllia de Cambrils. El lloc havia estat de Guillem i Francesca de Castellar, de qui passà a Pere d’Avinyó, el besnet del qual, Miquel d’Avinyó, amb la seva muller Joana resident a Vilafranca del Penedès, vengueren la senyoria el 19 de setembre de 1496 al comú de Mont-roig, comprometent-se aquest a pagar al santuari de la Mare de Déu del Camí, que era la parròquia del lloc, un cens de vuit lliures i vint diners creat per Francesca de Castellar. Mont-roig pagà 18.000 sous per tota la jurisdicció, els censos i els drets, excepte el Mas d’en Llop. El terme, que el comú encara pagava el 1501, anava de la riera de Riudecanyes al barranc de Rifà i del camí de Cambrils a Vandellòs a la mar, per la qual s’endinsava 15 milles. El batlle era nomenat pel bisbe i el compartia amb Mont-roig i Miramar. Tenia ordinacions pròpies almenys des del 1563. El 1714 el comú de Mont-roig vengué la senyoria a carta de gràcia per 2.500 lliures a Josep Nolla de Mont-roig i Josep Claramunt i Josep Sales de Tarragona. Les parts dels dos darrers foren adquirides el 1737 i el 1742 per l’oïdor de Barcelona Ramon de Ferran, el qual revengué els seus drets a Mont-roig el 1752.
Miramar i Rifà
Miramar, identificat tradicionalment amb Guardamar tot i ser esmentats ambdós el 1356 com a membres diferenciats de la Comuna, ha estat identificat també per alguns estudiosos amb Oleastrum, tant per la seva proximitat al riu de Llastres com també pel fet que fins a la fi del segle XIX s’hi van mantenir les restes d’un arc romà i fragments de la Via Augusta, construccions, dipòsits i cisternes. El terme anava des de la punta dels Penyals fins a la de Porquerola. El 1365 consta com a lloc de l’arquebisbe, amb 13 focs, 6 el 1378, 2 el 1392 i 1 sol foc a partir del 1497; el 1830 tenia 5 h. Amb tot, les restes existents al segle XIX permetien de creure en la presència d’una trentena de cases formant carrer. Miramar consta com a membre de la Comuna del Camp entre el 1356 i el 1669. El 1504 s’hi construí una torre de guaita, que es dotà d’artilleria el 1590. El 1678 era completament deshabitat i la mar arribava als peus de les cases; tenia a mitja llegua la torre de la Guarda, possiblement la d’Espenyals o dels Penyals, que equidistava de Miramar i del riu de Llastres.
Entre Miramar i la Pobla d’en Taudell, de la punta de Porquerola al barranc de Rifà, caldria situar l’antiga partida i terme de Rifà, escrit també Rifà de Peu, on el 1971 es trobà una cova sepulcral neolítica. El 1577 s’hi havia establert un molí fariner. Alguns autors esmenten el terme entre els integrants de la baronia d’Escornalbou.
Els santuaris de la Mare de Déu de la Roca i de la Mare de Déu del Peiró
Al terme de Mont-roig hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Roca, a 294 m d’altitud, a l’W de la vila, damunt una roca molt erosionada. L’ermita és esmentada ja el 1230. Segons la tradició, la imatge original, destruïda el 1936, havia estat trobada per un pastor sota una palmera. L’església i l’hostaleria foren refetes després de la destrucció francesa del 1811. Sembla que del 1439 al 1835 en tingueren cura els frares d’Escornalbou, i una tradició no provada hi esmenta un convent de benetes. Damunt l’ermita de la Roca hi ha la capella de Sant Ramon, emblanquinada per servir de guiatge als mariners; la imatge del sant havia estat trobada a la mar i la primera capella fou construïda cap al 1826. Fou restaurada el 1902 per un grup de dones de Mont-roig i els reusencs Miquel Herrero i Prudenci Anguera. Des de la capella es domina una extensa i bella panoràmica. El 8 de setembre s’hi celebra una festa durant la qual es dansa el ball de coques, i des de la segona meitat del segle XIX apareix documentat el ball de moros i cristians.
Al peu de la muntanya es troba el santuari de la Mare de Déu del Peiró, construït pel pagès Josep Nuet el 1757, per als qui no podien arribar al cim de la muntanya.
Abandonada durant alguna de les guerres civils del segle XIX, fou restaurada al començament del segle XX pel marquès de Mont-roig. És de dimensions molt petites.
La història
La primera referència documental es troba en la carta de donació del Camp de Tarragona atorgada per Ramon Berenguer III el 1118 en favor del bisbe sant Oleguer. El 1158 és esmentat també com a llindar del terme d’Alforja; cap al 1165 surt ja esmentat com a poble, amb referència explícita al seu castell, en la donació d’Escornalbou a Joan de Sant Boi. El 1180 l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls, amb el consentiment d’Alfons I i de Bertran de Castellet i de la seva dona Guilleuma, atorgava la carta de poblament del terme, amb la concessió de diverses franqueses. Cal assenyalar que el terme arribava ja fins al coll de Balaguer.
Part del terme es trobava a la zona de fricció entre la mitra i els Castellvell, després Entença, senyors de part del Camp i del Priorat. Potser per ajudar a evitar friccions, delimitant millor les senyories, el 1181 Alfons I cedí al bisbe tots els seus drets damunt el castell, i el 1185 donà a l’església de Santa Tecla de Tarragona els seus drets damunt la vila. Temps després traspassà la meitat reservada, o bé la totalitat revocant la primera cessió, a la seva muller Sança. El fet provocà un plet entre l’arquebisbe Ramon de Castellterçol i la reina Sança ja vídua, fins que la concòrdia del 1198 reconegué a la reina el domini damunt Mont-roig i el del bisbe damunt l’Albiol i la Riba. En morir la reina Sança cedí els seus drets a la mitra. El 1302 Jaume II aconseguí de reduir les diferències de la mitra i els Castellvell per una solució arbitral donada el 1305, en la qual s’establia que la Plana, la zona en litigi, era dels Castellvell però en feu de l’arquebisbe, que era el jutge en última instància, i que l’església que s’hi construís fos sufragània de la de Mont-roig. D’altra banda, des del primer moment part del terme, almenys la partida de les Clotes, es considerà integrada en els emprius de Siurana.
En el moment de la repoblació el primer castlà fou Bertran de Castellet. El castell de Mont-roig ben aviat deixà de ser utilitzat com a casa forta i el poble l’utilitzà com a casa del consell fins al segle XV. A partir del 1530 es començà a urbanitzar la fortalesa. El castell fou enderrocat per bastir-hi l’església nova, i en desaparegueren els darrers rastres el 1803.
El consell de la vila aconseguí diversos privilegis. Un dels més importants fou l’autorització del 1345 d’alçar forques i de l’exercici de la jurisdicció civil i criminal pels batlles, que concediren el bisbe i el rei. El 1482 hi havia ja una casa del consell.
A Mont-roig hi hagué una comunitat jueva, que fou espoliada el 1391, motiu pel qual el poble hagué de comprar el 1393 el perdó al rei; l’any 1489 encara existia el call.
El 1282 els homes de Mont-Roig participaren en l’assalt del castell reial de Tarragona per discussions sobre tributs. Com a represàlia Pere el Gran ordenà al seu veguer que prengués tots els béns que pogués als homes de la vila. El 1343 Pere III ordenà a Arnau de Sant Marçal de repassar i consolidar el castell a càrrec del seu propietari, i el mateix feu Felip II de Castella el 1552 i el 1585. El consell tenia cura de les muralles i les torres de la vila, la darrera de les quals es construí el 1587. El conjunt defensiu, que fou enderrocat al començament del segle XIX, es refeu diverses vegades al segle XVI i al XVII. El 1324, en guerra contra Castella, l’arquebisbe ordenà al poble que acudís a la defensa de Cambrils. En la guerra contra Joan II, sembla que anà a favor del rei. El 1640 es posà al costat de la Generalitat, encara que pel desembre del mateix any es donà als castellans, motiu pel qual fou declarada enemiga de la pàtria per les Corts. Al marge de les guerres rebé envestides dels corsaris els anys 1589, 1617, 1631 i, la més important, el 1558.
D’acord amb la importància de la vila al començament del segle XIV, consta que hi vivien músics i joglars. Mont-roig era a la fi del segle XIV i al començament del segle XV el lloc de sortida de l’antimoni adreçat a Barcelona. Així mateix, des del 1460 hi és documentat un hospital, que amb canvis de lloc i ampliacions els anys 1480, 1588, 1781 i 1802 es mantingué actiu fins entrat el segle XX. El 1162 ja es documenta la font de la Mata, dita després del Soler, i als segles XIV i XV se'n feren d’altres. L’aigua de la font fou aconduïda amb séquia al poble el 1690, i se’n refeu la conducció el 1796, cosa que permeté d’obrir tres fonts el 1800. El 1498 el creixement demogràfic feu ampliar l’església, i de nou s’hi feren obres el 1574 i el 1580 amb les aportacions econòmiques de la Pobla d’en Taudell i Miramar.
Mont-roig, que des del 1339 formava part de la Comuna del Camp, fou designada el 1708 lloc de reunió del sometent austriacista aplegat per la institució. El 1709 hi entraren sense resistència els castellans i la vila es declarà per Felip d’Anjou, encara que el 1710, en la reunió de la Comuna, es declarà una altra volta partidària del rei arxiduc Carles III. El 1714 els soldats castellans exigiren 3 178 lliures i en no poder-les fer efectives, cremaren els portals i enderrocaren part de les muralles.
El segle XVIII fou una època conflictiva pel que fa als plets. El més important fou el mantingut amb Pratdip per la jurisdicció de la partida de les Planes, és a dir, les terres entre el barranc de Rifà i el riu de Llastres. El 1604 una sentència havia inclòs el terreny en debat al municipi de Mont-roig, reconeixent, però, el dret als emprius de la gent de Pratdip, com ho havia fet la del 1437 i refermat la del 1624. Foren dictades noves sentències en favor de Mont-roig el 1789.
Pels anys de la Guerra Gran s’afirmava que “jamai s’han vist més duros en esta terra que llavors”.
La guerra del Francès s’hi inicià amb una revolta popular la mitjanit del 8 de juny de 1808, en què el poble exigí la formació del sometent amb tots els veïns i demanà primer armes i diners i després menjar i beure. Hi hagué un mort i se saquejaren diverses cases de terratinents. La revolta s’aturà fent sortir del poble durant un dia el sometent i fent-hi anar part de la guarnició de l’Hospitalet. El 13 es formà una junta local. Les tensions socials duraren tot l’any, mentre sortien els miquelets a combatre els francesos. Al març del 1809 el poble es negà a donar cereals als francesos; el 1811 els donaren queviures diverses vegades fins que un grup de desertors prengué seixanta saques de farina a un comboi i les amagaren a la Roca. Suchet es venjà assetjant primer el poble i deixant-lo després saquejar. Descobert l’amagatall de la farina, calaren foc a l’ermita i empresonaren cent homes, onze dels quals foren afusellats. El 1812 hi hagué dins el poble un combat entre l’exèrcit i els caragirats, diversos dels quals eren fills del poble, com Francesc Vidiella, primer oficial de la gendarmeria, o Miquel Vidiella, membre de la junta afrancesada; fou potser per influència d’aquest que Mont-roig passava a ser cap de cantó el 1812. El 1813 els anglesos, aprofitant el seu pas pel terme, volaren la torre dels Espenyals o dels Penyals, construïda el 1574 entre Miramar i l’Hospitalet.
El 1822 gent del poble s’alçà, sota Escornalbou, amb el cabdill Romagosa; el 1838 els carlins es feren forts en les pletes construïdes pel comú a partir del 1756 i mig enderrocades pels francesos el 1808; el 1868 s’adheriren tot seguit a la Revolució de Setembre organitzant manifestacions republicanes amb gran èxit; els federals guanyaren les eleccions generals del 1869 i el 1872, tot i que en aquest darrer any s’hi formà una partida carlina. El 1874 l’aiguat de Santa Tecla enderrocà dos edificis.