La ciutat (14 005 h [1981]; 279 m alt.) és situada a banda i banda de la Sosa, vora la seva confluència amb el Cinca. El nucli antic és disposat en forma de semicercle al peu d’un tossal (368 m alt.) on es troba el castell de Montsó, del s. XII, format per quatre cossos fortalesa i un cinquè, residència dels governadors. L’església de Santa Maria, construïda al s. XV sobre la primitiva, romànica del s. XII, de Sant Joan, consta de tres naus amb volta central de canó apuntat i de mig canó les laterals, fou seu normalment de les corts generals de la corona catalanoaragonesa o de les privatives dels seus diversos estats, sobretot a partir del s. XIV. Montsó ha estat identificada, sense seguretat, amb la Tolous romana. Fou conquerida el 716 pels musulmans i al s. IX estigué sota el domini dels Banū Qasī. Conquerida per Sanç Ramires d’Aragó el 1089, aquest li donà una carta de poblament i la constituí regne privatiu del seu fill, després Pere I, comte de Ribagorça i rei d’Aragó, amb dret a batre moneda. El 1143 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV cedí la vila a l’orde del Temple —al seu castell passà la infantesa el futur Jaume I de Catalunya-Aragó (1214-17) sota la tutela del gran mestre del Temple Guillem de Mont-rodon—. Dissolt l’orde el 1312, malgrat la forta resistència dels templers de Montsó, Jaume II de Catalunya-Aragó lliurà la plaça a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i el 1319 entrà a formar part de la castellania d’Amposta. El comanador intervenia en la política local amb el nomenament del justícia, el batlle, els oficials i el mostassaf; Pere el Cerimoniós concedí a la vila diversos privilegis per alliberar-la de la dependència del castellà d’Amposta. Atribuïda al Principat de Catalunya per les constitucions de pau i treva i per Jaume I, tot i l’establiment de la frontera catalanoaragonesa a la clamor d’Almacelles el 1305, per Jaume II de Catalunya-Aragó, Catalunya reivindicà sempre com a pròpia la vila, i per això fou seu diverses vegades (1362, 1376, 1387, 1389, 1470, 1510, etc) de les corts catalanes. Sembla que la llengua catalana s’hi mantingué fins a mitjan s XVII. Durant la guerra dels Segadors fou ocupada pel francès La Mothe-Houdancort el 1642, que la perdé l’any següent. El 1705 l’arxiduc Carles d’Àustria se n'apoderà, i després de diverses alternatives passà en poder de Felip V el 1711. En iniciar-se la guerra del Francès els francesos feren servir el castell de presó (1809) i convertiren la vila en centre de proveïment d’Aragó; el 1814 fou reconquerida per l’exèrcit espanyol. A partir de mitjan s XX, arran de la industrialització (sobretot gràcies a la indústria química), la població ha augmentat i s’ha estès a la dreta de la Sosa.