i Josep Morgades i Gili | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Morgades i Gili

Cristianisme
Josep Morgades i Gili
© Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl
Eclesiàstic i promotor cultural.
Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1826 — Barcelona, Barcelonès, 1901

Estudià al seminari de Barcelona i es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat de València. Fou canonge de Barcelona i rector del seminari, que convertí en hospital durant dues epidèmies de còlera. Fundà l’asil del Bon Consell, els obradors per a noies obreres i les anomenades Escoles Dominicals i introduí a la diòcesi les germanetes dels pobres. Adaptà a la península Ibèrica l’Apostolat de l’Oració i intervingué en l’edició, entre altres, d’obres d’Ozanam, de Ramière i de Perrone, i, amb El Mensajero del Corazón de Jesús (1868-81), creà una escola literària entre seminaristes cèlebres (Sardà i Salvany, Gatell, Torras i Bages, Baranera, etc.). La seva versió de La soberanía social de Jesucristo (1875), de Ramière, promogué una polèmica aspra, i en un procés canònic en fou examinada l’ortodòxia. Tot i la seva oposició inicial, acceptà el bisbat de Vic (1882-99). Seguí la línea social de Lleó XIII i presentà en una llarga pastoral i amb una edició popular l’encíclica Rerum novarum. Després d’un llarg procés, aconseguí de restaurar el bisbat de Solsona (1895) i en fou administrador apostòlic. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de l’Estany, de Montgrony i de Lluçà. La restauració més ressonant —i amb voluntat d’unió de tots els catalans en l’esperit de la Renaixença— fou la de Ripoll (1892). Fundà també el Museu Episcopal de Vic (1889). El 1893 es negà a accedir a l’arquebisbat de Burgos, però el 1899 fou nomenat bisbe de Barcelona, per petició dels parlamentaris barcelonins al govern i presentació a Roma per Duran i Bas, aleshores ministre de justícia. Tanmateix, no pogué dur endavant un ambiciós pla pastoral i cultural a Barcelona. El seu prestigi en el llarg episcopat es palesa en la confiança de Roma, de la nunciatura i àdhuc del govern i d’altres bisbes, que li consultaren afers delicats, especialment el problema de la unió dels catòlics i l’actitud del partit carlí. Fou atacat despietadament per l’integrisme, especialment pel sacerdot secularitzat Segimon Pey i Ordeix— al qual aplicà penes canòniques—, que li dedicà un llibre calumniós (El divorcio de la condesa). La seva pastoral sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana (1900) fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d’estat del papa, Mariano Rampolla. Fou senador (1899) i membre de l’Academia de la Historia. Cal considerar-lo com un antecessor de la figura de Torras i Bages.

Col·laboració: 
JBoB
Llegir més...