OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Moscou

Forma transliterada russa deMoskva (ru)
Ciutat
Rússia

Sumari de l’article

Forma transliterada russa deMoskva (ru)
Vista de la ciutat de Moscou
© Xevi Varela
Capital de Rússia i de l’oblast’ homònima.
Població: 
11.514.330 h
[est. 2010]

La geografia

És travessada pel riu Moskva, a una altitud mitjana de 120 m. Moltes particularitats del relleu són conseqüència dels canvis introduïts per l’activitat de la població al llarg dels segles. El clima és moderadament continental, amb una temperatura mitjana de -10°C (gener) i de 18°C (juliol). La diferència entre la temperatura del centre de la ciutat (més elevada) i la de la perifèria pot arribar, a l’hivern, a 12-10°C. Al Moskva conflueixen el Jauza, que travessa la ciutat pel NE i desemboca al Moskva en el punt més antic de la ciutat, que li donà origen, i el Setun’, per l’extrem oest de la ciutat. La població és composta, en un 89%, de russos, mentre que la resta pertany a les diverses nacionalitats de la CEI. Moscou posseeix una gran concentració industrial. La part corresponent a les construccions mecàniques sobrepassa el 50%, amb predomini de les branques més complexes i qualificades (torns, aparells de precisió, maquinària complexa, automòbils, etc.). Tot i la preeminència de la indústria pesant, Moscou conserva el seu paper de gran productora en la indústria lleugera i alimentària. La indústria química produeix tints, vernissos, medicaments, etc. La indústria pesant és distribuïda a les zones sud i est, prop del ferrocarril de circumval·lació, per on arriben les principals primeres matèries i el combustible.

El riu Moskva al seu pas per la ciutat de Moscou
© Corel Professional Photos
De Moscou arrenquen nombroses línies de ferrocarril, que la uneixen amb tots els estats de la CEI; té també comunicació directa, per tren, amb molts altres països. Amb la construcció (1937) del canal Moskva augmentà la importància de la capital com a port fluvial. La construcció del canal Volga-Bàltica facilita la sortida de Moscou a les mars Blanca i Bàltica, i la del canal Volga-Don, a les mars Càspia i Negra. És important també el transport per carretera entre Moscou i moltes repúbliques i ciutats de la CEI. L’autopista de circumval·lació, de 109 km, marca els límits de la ciutat. Moscou disposa de quatre aeroports. En el transport urbà cal destacar el metro, cèlebre per la seva tècnica i per les seves estacions. Seu del govern central de Rússia, establert al Kremlin, és també el principal centre cultural, amb l’Acadèmia de Ciències de Rússia, les acadèmies de medicina, de pedagogia, d’agricultura, d’art i d’arquitectura, amb un gran nombre d’instituts d’investigació i de centres d’ensenyament superior i, sobretot, amb la universitat, que porta el nom del científic Lomonosov. Hi ha també nombroses biblioteques, entre les quals es destaca la Biblioteca Estatal de Rússia, la més gran del món, que aplega fons antigament esparsos en altres biblioteques. Moscou és rica en museus i galeries i en teatres, el més cèlebre dels quals és el Bol’šoj. El 1980 fou seu dels Jocs Olímpics.

La història

La Plaça Roja de Moscou
© Maria Bernal
Encara que començà a ésser poblada al segle IX, la ciutat no adquirí importància fins al segle XII. El llogaret, adossat a una fortalesa de fusta, a l’emplaçament de l’actual Kremlin, fou incendiat (1237) pels mongols, i posteriorment es convertí en centre d’un dels petits principats fronterers de Suzdal, vassall dels mongols. Moscou, ben situada en un dels afluents de l’Oka i propera a les valls del Don i del Volga, mantingué relacions amb nombroses ciutats. Aïllada, al mig de terres pantanoses, fou refugi privilegiat per als qui fugien dels mongols, que al segle XIII poblaren la ciutat fins al riu Moskva; llavors es distingí la fortalesa, reconstruïda en un turó, i els habitatges al seu voltant. Al segle XIII Alexandre Nevski confià la ciutat al seu fill Daniel i es constituí pròpiament Moscòvia. Els seus prínceps convertiren Moscou en la capital religiosa i política. Un incendi destruí la fortalesa, i el príncep Ivan la reconstruí, de roure (1339); Dimitri Donskoj l’amplià i construí una muralla de pedra (1367). Fou saquejada novament pels mongols (1382), cosa que posà fi al seu apogeu fins a la retirada d’aquests. Embellida per Ivan III (1462-1505), fou un centre més comercial que intel·lectual. La ciutat concentrava i exportava cereals, lli i farratge; la constitució per part dels anglesos d’una companyia de Moscòvia permeté la creació de tallers, que treballaven el cànem. Moscou, convertida en una de les capitals europees més grans, després d’un període d’obscuritat (1584-1613), acusà les influències provinents de l’Europa occidental i central quan pujà la dinastia dels Romanov al tron de Rússia; nombrosos mercaders europeus hi habitaven, en un barri especial, la Sloboda; l’arquitectura es configurà segons la moda barroca. Això no obstant, allunyada de les metròpolis europees perquè es pogués occidentalitzar fàcilment, perdé la seva categoria de capital política i intel·lectual, en profit de Peterburg, fundada per Pere el Gran a la vora de la Bàltica (1703). Dotada d’una universitat (1755), d’un teatre públic (1757) i de nombroses indústries (tèxtil, vidriera, manufactures de porcellana, etc.), Moscou continuà essent la capital religiosa de Rússia. En ésser ocupada per Napoleó (14 de setembre — 19 d’octubre de 1812), la ciutat fou abandonada pels seus habitants i gairebé destruïda per complet; però fou reconstruïda molt ràpidament. Al segle XIX era el primer centre comercial de l’imperi rus, i el 1900 les seves 650 fàbriques (teixits, filatures de cotó i de lli, tints, manufactures de llana i de seda, adoberies, tallers metal·lúrgics, etc.) donaven feina a 45.000 obrers (les tres quartes parts dels quals treballaven a la indústria tèxtil). La població augmentà: passà de 600.000 h en el cens del 1871 a un milió el 1900 (gairebé igual que Peterburg). La universitat (2.000 estudiants) era la segona de Rússia; els principals periòdics populars s’editaven a Moscou, i la vida intel·lectual tornà a ésser molt activa. Els obrers, sotmesos a unes condicions de vida molt penoses, desencadenaren vagues importants (setembre-octubre del 1905), i posteriorment, amb els estudiants, efectuaren una veritable insurrecció (22 de desembre de 1905), que durà més d’una setmana. Per l’octubre del 1917, els bolxevics reeixiren a ocupar la ciutat, després de dues setmanes de lluita, i la convertiren novament en la capital de Rússia (14 de març de 1918) pel fet que Petrograd era massa vulnerable als atacs contrarrevolucionaris. En proclamar-se l’URSS (1922), Moscou n'esdevingué la capital. La ciutat cresqué, encara, a causa de la industrialització. Fou l’objectiu de l’ofensiva principal de l’exèrcit nazi a Rússia. Després de la dissolució de la Unió Soviètica (1991), Moscou passà a ser capital de la Federació Russa.

L’arquitectura

L’església de Basili el Benaurat
© Maria Bernal
Dels primitius edificis de fusta no resta gairebé res. No fou fins a la fi del segle XV que es construí el primer edifici de pedra al Kremlin. Al segle XVI artistes europeus, especialment italians, com A. Fioravanti, anaren a Moscou a treballar; influïren sobre els artistes autòctons i crearen un estil on es mesclen elements renaixentistes amb l’estil primitiu bizantinitzant i amb les formes de l’arquitectura lígnia; són d’aquesta època els monestirs de Novodevičij (1524-25) i de Donskoj (1592), l’església de Basili el Benaurat, la de l’Ascensió del Senyor, a Kolmenskoje (1532), i la de Sant Joan Baptista, a D’jakovo (1529). El barroc, arribat a través de Polònia i d’Ucraïna, produí un tipus d’església de tres plantes que es difongué entre 1650-14; en són exemples l’església de la Mare de Déu de Geòrgia (1658), la de Sant Gregori de Neocesarea (1679) i la de la Intercessió de la Mare de Déu. Entre els palaus barrocs cal esmentar el del boiar Volkov i el del boiar Trojekurov. Pere el Gran prohibí a Moscou les construccions de pedra, per la qual cosa hi ha poques restes de la primera meitat del segle XVIII. A partir de Caterina II hom construí edificis de gust classicitzant, com el palau Ostankino (1790-98). Després de l’incendi del 1812, Moscou fou reconstruïda segons els corrents artístics europeus i en gran part per artistes europeus; així, la universitat (1817) és obra de l’italià Gilardi, el teatre Bol’šoj (1921-25) de Beauvais, el museu històric (1875-83) de Sherwood, i l’església del Salvador de l’alemany C.Thon; només la Duma és d’un artista autòcton, Čičakov; també hi fou adoptada l’arquitectura de ferro, com és el cas dels magatzems GUM. Durant els primers anys que seguiren la Revolució Russa foren construïts edificis d’un avançat sentit arquitectònic. Però els anys trenta s’imposà el realisme socialista, amb imitacions dels grans palaus barrocs i neoclàssics, com és el cas d’algunes estacions de metro, o amb obres monumentalistes, com el mausoleu de Lenin. Entre els museus principals de Moscou cal esmentar la galeria Tret'akov, especialitzada en pintura autòctona, el museu de belles arts Puškin, dedicat a l’art occidental, el museu de la Revolució, el museu històric i el museu Lenin.

Col·laboració: 
PLV / PJB / SJV / RMMR

Llegir més...