Des del 1929 ensenyà a la Universitat de Praga, de la qual fou nomenat rector. Fou cofundador del Cercle Lingüístic de Praga i un exponent destacat de l’estructuralisme. Influït, en un principi, pel formalisme rus, les seves primeres teories subratllaven els aspectes més estètics de l’obra literària, com és palès a l’assaig Přispěrek k estetice českého verše (‘Contribució a l’estètica del vers txec’, 1923). Més endavant, volgué integrar els aspectes lingüístics i sociològics en una teoria coherent, que exposà en Estetická funkce, norma a hodnota jako sociálni fakty (‘Funció, norma i valors estètics en tant que fets socials’, 1936), i que aplicà als seus estudis sobre Božena Němcovǎ (1956) i a Z českej literatúry (‘Sobre literatura txeca’, 1961).