i Antoni Muñoz i Degrain | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Antoni Muñoz i Degrain

Pintura
pintura pint
Pintor.
València, 18 de novembre de 1843 — Màlaga, 1924

Féu estudis, incomplets, a Sant Carles (1857-59), però cal considerar-lo de formació pràcticament autodidàctica. Viatjà per Itàlia. Ja fou premiat a les exposicions regionals valencianes del 1858 i el 1860, i el 1862 concorregué, amb un cert èxit, a la Nacional de Madrid, on participà sovint. Cridat per Bernat Ferrandis per col·laborar en la decoració pictòrica del Teatro Cervantes de Màlaga (1870), hi residí i esdevingué professor de l’escola de belles arts el 1879; entre els seus deixebles tingué Pablo Picasso, que li dedicà alguna de les seves primeres obres i que sempre el recordà amb respecte. Amb Otello i Desdèmona (museu de Lisboa) guanyà la primera medalla a l’Exposición Nacional de Madrid del 1881, premi que repetí el 1884 amb Els amants de Terol (Museo de Arte Moderno de Madrid), després d’un nou viatge a Itàlia. També fou premiat a Filadèlfia (1877) i a Munic (1883). El 1895 succeí Carlos de Haes en la càtedra de paisatge de San Fernando, a Madrid, on fou acadèmic (1899) i director de l’escola (1901). El 1910, per retirada expressa dels altres candidats valencians (Benlliure, Sorolla, Domingo i Benedito) a la medalla d’honor de la Nacional de Madrid, li fou concedida aquesta, malgrat presentar-hi el discutible Cabo Noval (Museu de Belles Arts de València); havia optat al premi ja el 1904. La donació que féu a Màlaga, el 1916, fou el germen del museu provincial de la ciutat, en la qual es retirà el 1919. La seva obra, discutida i personal és, malgrat la carrera oficial del seu autor, d’una inquietud considerable. Al principi es caracteritzà per petites taules, d’un naturalisme sorprenent (~1859-61, Museu de Belles Arts de València), però aviat donà pas a les tòpiques composicions d’història i anècdota —amb alguna incursió al fortunyisme—; la seva característica principal esdevingué aviat una exuberància decorativa d’un colorit viu, nerviós i valent, palès als seus grans paisatges, molt sovint fantasiosos o exòtics, on la influència de la cultura musulmana té un paper important. Donà al Museu de Belles Arts de València nombroses obres i antiguitats.

Col·laboració: 
FFV

Llegir més...