La capital rep el nom oficial en àzeri de Xankəndi, tot i que el nom tradicional en armeni és Stepanakert (oficial en època soviètica). Situada al N de la serralada del Karabakh, al Petit Caucas, el terreny és muntanyós (Gyamish, 3.724 m), i la vegetació comprèn des de l’estepa de les terres baixes, extenses àrees de bosc caducifoli, fins a prats alpins. Hi ha vinyes i pastures i hi són desenvolupades la sericicultura i la ramaderia ovina. Indústria lleugera i alimentària. La població és majoritàriament armènia, però el 1923 Stalin incorporà el territori a la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, dins de la qual li fou conferit l’estatut d’oblast’ autònoma. Coneguda des de l’època soviètica amb el nom de Nagorno-Karabakh (nom provinent del rus que literalment significa ‘el Karabakh muntanyós’), les repúbliques de l’Azerbaidjan i Armènia iniciaren una disputa sobre el territori, que s’agreujà els darrers anys d’existència de l’URSS.
El 1988 el parlament de l’oblast’ autònoma votà en favor de l’annexió a Armènia, rebutjada per l’Azerbaidjan. A partir de la independència d’Armènia (1990) i l’Azerbaidjan (1991) i de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que donà una clara majoria a la independència (1991), per la qual es declarà la república independent d’Artsakh al setembre (no reconeguda per cap estat, tampoc Armènia), el conflicte s’agreujà i desembocà en una guerra intermitent entre els estats azerbaidjanès i armeni. El 1994 fou declarat un alto el foc i s’establí l’anomenada línia de contacte, que separava les forces azerbaidjaneses i armènies. Com a resultat de la guerra, moriren entre 20.000 i 30.000 persones i tingué lloc un èxode de prop d’un milió. En termes militars, l’Alt Karabakh restà aleshores sota el control de la població armènia, que hi establí un estat independent de fet, del qual fou expulsada o fugí la minoria àzeri. Presidit per Ṙobẹrt K’oč’aryan (1995-97), Arkadi Ġovkasyan (1997-2007), Bako Sahakyan (2007-20) i, des del 2020, Arayik Harovt’yovnyan, el conflicte restà bloquejat, i tingué una gran influència en la política interior de l’Azerbaidjan i d’Armènia, que rebien respectivament el suport de Turquia i, en menor grau, de Rússia, estat que, tanmateix, manté bones relacions amb l’Azerbaidjan.
Malgrat els intents de l’OSCE, de la Unió Europea i dels EUA d’arribar a un acord, el conflicte restà estancat. Tot i que el 2018 els presidents d’ambdós estats dugueren a terme negociacions de les quals sorgí un compromís d’impulsar mesures concretes per a una pau duradora, l’octubre del 2020 l’Azerbaidjan llançà, amb el suport obert de Turquia, una ofensiva amb la qual controlà prop de la meitat del territori de l’Alt Karabakh, que incloïa Şuşa, la segona ciutat del territori. Amb la mediació de Rússia, que desplegà tropes de pacificació al principi de novembre, ambdós estats signaren un armistici. El resultat de la guerra, en la qual moriren unes 5.000 persones, fou percebut com un triomf a l’Azerbaidjan i com una derrota d’Armènia.