Situada a la plana vitícola del baix Llenguadoc, a 12 km de la Mediterrània, és un nus de comunicacions viàries i ferroviàries molt important, amb rutes vers els Països Catalans i Espanya, vers Aquitània i l’Atlàntic i vers la vall del Roine, Itàlia i l’Europa del nord. La Robina, canal que uneix l’Aude i el canal del Miègjorn a Pòrt La Novèla, travessa la ciutat. Viticultura i comerç de vins. Central atòmica de Malvesi. Nucli turístic, amb l’estació balneària de Narbona-Plaja. Fundació romana (la primera colònia romana a la Gàl·lia) que data del 108 aC, fou un port dependent primerament de la ciutadella de Montlaurés i posteriorment rival de Marsella, amb una població de 80 000 h. A partir de l’any 27 aC es convertí en capital de la província senatorial narbonesa, i més tard, el 297 dC, de la Prima Narbonensis (Narbonès). Conquerida pels visigots (462), formà part de llur reialme, fins que fou presa pels moros (719). El 759 passà a poder dels francs, i el seu govern fou donat a un vescomte (vescomtat de Narbona) i a un arquebisbe (del qual depengueren, fins el 1091, tots els bisbats catalans), que prengué el títol de primat d’Occitània i presidí els estats del Llenguadoc, des del s. XIII fins al moment de llur supressió, el 1790. Narbona fou, a l’edat mitjana, seu consular (1148) i alhora un fogar de cultura important (amb les corts de llurs governants, les escoles jueves, etc). Participà en les lluites dels comtes de Tolosa, en les dels comtes reis de Catalunya-Aragó i, també, en la lluita de reconquesta que aquests entaularen. La croada contra els albigesos (1209-29) marcà, però, l’inici de la seva decadència: caigué sota la dominació francesa i hagué de sofrir la reducció de poders del seu consolat i l’expulsió dels jueus, decretada pel rei de França el 1306. Catorze anys més tard, fou destruït el dic que feia passar el riu per l’interior de la ciutat, amb la qual cosa aquesta perdé la seva funció de port de mar. La guerra dels Cent Anys i la gradual disminució de les seves relacions amb Catalunya n'accentuaren encara més la decadència. Novament fou incorporada a la corona francesa, i restà convertida en un centre cerealista i tèxtil fins a la segona meitat del s. XIX, època que adquirí un cert desenvolupament, degut a l’establiment de la monocultura de la vinya. El 1871 hi fou proclamada la Comuna de Narbona, i el 1907 fou el centre de la rebel·lió dels vinyataires llenguadocians, comandats pel batlle Ferrol. En començar el s. XX, l’escassa industrialització i la crisi de la vinya comportaren una situació de manca de llocs de treball, i la població disminuí, malgrat la immigració de catalans i de castellans. Actualment, aquesta situació encara no ha estat superada. Pel que fa al patrimoni artístic, Narbona conserva algunes restes de l’època romana (excavacions del fòrum sobre l’antiga via Domitia, del temple marmori dedicat a August, del teatre i dels horrea; murs de l’època del Baix Imperi i dues necròpolis). Però els monuments més importants són la catedral de Sant Just, d’estil gòtic (obra inacabada dels s. XIII-XIV), i el Palau dels Arquebisbes (amb frescs trescentistes), seu dels museus d’art i d’història. Església de Lamorguièr, del s. XIII, amb un notable museu lapidari. Hom troba també vestigis paleocristians a la basílica Sant-Pau-Sèrgi.