Situació i presentació
És el més extens del Solsonès, al seu extrem oriental, en contacte amb el Berguedà (Capolat, l’Espunyola i Montmajor) i amb una petita part del Bages (Cardona). Dins la comarca limita amb Guixers i Sant Llorenç de Morunys (N), Odèn, Lladurs i Olius (W) i Clariana (SW i S). Geogràficament, pertany en bona part a la vall de Lord (vall de Lord Jussà) i les nombroses parròquies que componen aquest complicat municipi corresponien, efectivament, al deganat de la vall de Lord. S'estén al S de la serra dels Bastets i de la mola de Lord, entre el vessant oriental de la capçalera del Cardener (límit W del terme) i la vall de l’aigua d’Ora, a llevant. El sector septentrional, molt muntanyós, és accidentat per l’encinglerada serra de Bussa (1.526 m), que continua vers el S per una sèrie de plegaments que fan la divisòria d’aigües entre les dues valls (torrent de Castelló i altres que baixen de Besora vers l’aigua d’Ora, i riu d’Arques i torrent de Merlí vers el Cardener), i el territori esdevé més suau al S, als plans de Navès i de Linya. La cinglera septentrional només té tres passos accessibles: per Valielles, pel Grau i pel coll d’Arques.
El poblament és en gran mesura disseminat, per bé que en alguns casos es produeixen petites agrupacions d’algunes cases. Moltes de les tradicionals masies que formen aquest terme des de l’època de repoblament del territori s’han mantingut habitades malgrat les vicissituds demogràfiques i econòmiques. El despoblament ha afectat principalment la part més muntanyenca.
El terme comprèn el poble de Navès, cap de municipi, les caseries de Pegueroles, Besora, Tentellatge, Linya, les Cases de Posada, Busa, la Vall d’Ora, la Selva i Vilandeny, i les urbanitzacions de la Font de Goters i Santa Llúcia (o Serrabrava). També inclou l’antiga parròquia de Guilanyà.
La carretera C-26, d’Alfarràs a Olot, concretament el tram de Solsona a Berga, travessa el sector meridional del terme. D’aquesta surt, prop de Navès, un ramal a Santa Susanna que, pel pantà de Sant Ponç, enllaça amb la C-55 de Solsona a Manresa. Els pagesos han construït més d’un centenar de quilòmetres de camins adaptats al pas de vehicles. El tram més llarg va de la carretera de Solsona, prop de les Planes de Besora, per Guilanyà i pel Grau fins al pla de Busa, un altre arrenca de Tentellatge, passa per Postils i seguint l’aigua d’Ora va fins a Sant Pere de Graudescales i, amb molta dificultat, fins a la carretera de Berga a Sant Llorenç.
La població i l’economia
Al fogatjament de 1380 es registraren 76 focs i en el de 1553, 83. Al segle XVIII la població (navesencs) augmentà amb 389 h el 1719 i 570 h el 1787. El segle XIX es caracteritzà per un notable creixement del nombre d’habitants (hom comptabilitzà un màxim de població de 1.766 h el 1857), tot i que la xifra va baixar a 350 h el 1830. El 1887, hi havia 1.176 h. A partir del 1950, amb 1.019 h, s’inicià una gradual davallada (623 h el 1970, 365 h el 1981, 285 h el 1991, 267 h el 2001 i 263 h el 2005).
L’explotació del bosc representa una de les principals fonts econòmiques del municipi, el qual combina aquesta activitat amb l’agricultura i la ramaderia. La despoblació progressiva de les zones més muntanyoses ha comportat l’abandó les terres més costerudes i la subsegüent disminució dels ramats de pastura per manca de pastors. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat) i el farratge. També hi ha terres destinades al guaret. Hom cria bàsicament bestiar porcí, oví, boví i conilles mares. Les masies més productives pel que fa a les activitats agropecuàries es troben als plans de Navès, a Linya i a les altres contrades baixes, mentre que les situades en llocs més alts es dediquen a l’explotació forestal. El segon diumenge de desembre se celebra la tradicional Fira de Santa Llúcia, que és una reminiscència de la que havia estat una important fira ramadera.
El poble de Navès
El poble de Navès (610 m i 85 h el 2005), al centre dels fèrtils plans de Navès, al S del terme, és format per un petit grup de cases que constituïen un clos en època medieval al voltant del castell de Navès. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Margarida de Navès, edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià preromànic i sobre unes sitges que hom ha suposat ibèriques. El castell és esmentat ja el 968, quan el bisbe d’Urgell Guisad, que el tenia per compra al jutge Adó, el traspassà a Mir. La nissaga de Mir (casat amb Emmo) tingué extensos dominis en aquest sector, almenys durant dues centúries; un descendent seu, Ramon Mir o Miró, donà el 1103 a l’església de Santa Maria de Solsona el castell i la parròquia de Navès, amb el castell de Pujol Melós i altres esglésies annexes. La castlania era, al segle XIII, en mans dels Josa; el rei Jaume I pernoctà en aquest castell el 27 de juny de 1259, quan vingué a aquestes terres des de Manresa evitant Cardona per l’enfrontament amb la família dels vescomtes, aliats amb els comtes de Foix. A la fi del mateix segle Ramon d’Anglesola tenia el ple domini del castell, però el 1292 aquest retornà, per permuta, a la canònica de Solsona, que el conservà ja sempre. L’antic castell ha estat habilitat com a casa de pagès, actualment en plena activitat com les altres de l’entorn.
Ubicat a la Casa-Molí de Ca l’Ambròs hi ha l’Ecomuseu de la Vall d’Ora, inaugurat l’any 2000. Hi destaca la col·lecció d’eines antigues.
La festa major se celebra el primer diumenge d’octubre, pel Roser. Pel dilluns de Pasqua és tradicional una cantada de caramelles en les diverses masies del terme i un dinar de germanor a la font de Poses. El Divendres Sant se celebra una caminada popular fins el santuari del Lord, on s’hi fa una arrossada popular.
Altres indrets del terme
El sector de Navès
A ponent de Navès hi ha la masia i l’antic castell d’Albereda, esmentat el 1094, que centrà després una quadra, amb les ruïnes de l’església de Santa Fe d’Albereda. També es trobava en aquest sector pròxim a Navès l’antic castell de Meda, del qual es tenen notícies però les restes que s’han pogut reconèixer són molt escasses.
En direcció a Besora hi ha la casa de Tarascó i l’antiga església (ruïnosa) de Sant Martí de Tarascó; de l’antic castell de Tarascó resta només una vella masoveria. D’aquest castell i parròquia depenia al segle XIV l’església i el castell del Pujol Melós, situats en un indret abrupte vers la vall d’Ora; l’església de Sant Andreu, d’estructura original preromànica, fou reformada posteriorment i actualment no té culte; les ruïnes del castell són prop d’una antiga tafona; depengué també del castell de Navès. Prop de Tarascó hi ha l’antiga església romànica, en molt mal estat, de Sant Quirze, prop de Ca l’Esteve.
Al costat de la masia de Can Feliu, al N de la carretera de Berga, hi ha l’antiga església d’Ossea, dedicada a Santa Maria, esmentada al segle XII, que conserva un notable altar barroc fet el 1799; la imatge antiga de la Mare de Déu es conserva al Museu Diocesà de Vic. Fou sufragània de la parròquia de Linya. És esmentat al segle XII el castell d’Ossea (o d’Orsera), donat a l’església de Solsona per Pere de Vilaró el 1163.
A 3 km de Navès, hi ha la incipient urbanització de la Font de Goters, la qual no passa de ser una parcel·lació rústica. A uns 500 m de la parròquia de Navès, on hi ha la casa i la capella de Santa Llúcia, s’emplaça la urbanització de Santa Llúcia.
El sector de Besora
La parròquia de Besora, sota l’advocació de sant Serni, o Sadurní, es troba al centre del terme, a la divisòria d’aigües del Cardener i l’aigua d’Ora, al vessant d’un serrat entre els torrents que baixen de Guilanyà i de Marçanyac. El castell de Besora és un casal de tres cossos rectangulars medievals en forma de torre allargassada, sobre un penyal, amb murs de protecció i habilitat com a masia, i s’alça a la vora d’on es troba la primitiva església. Se’n té notícia des del 982. Des del 1151 consten donacions a l’església de Solsona. El posseí fins al segle XIII una família cognomenada Besora i formà part dels béns dels Cardona i de l’Església de Solsona. Al segle XVI hi tenien un cert domini la família dels Ventolra. El primitiu edifici de Sant Serni de Besora, romànic, era 100 m més amunt. Es trobava en mal estat ja al segle XVII i per ordre del bisbe filipista José Laínez hom en bastí, a partir del 1651, un de nou aprofitant les pedres del vell més al pla; el retaule de l’altar major (consta ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell el 839), de fusta, és obra de l’escultor Joan Balius, solsoní, i fou daurat per Joan Andreu, de Sant Llorenç de Morunys; constitueix una bona mostra del barroc amb alguns trets platerescs. Aquest retaule fa uns 5 m d’amplada per 8 m d’alçada i en destaquen 6 columnes salomòniques i fornícules amb la Immaculada, Sant Abdó i Sant Senèn, Sant Joan Baptista, Sant Pau i Sant Sadurní. La fusta és totalment policromada i daurada. Cal destacar els dos plafons inferiors, un a cada costat, que descriuen escenes de la vida i el martiri de sant Serni (o Sadurní). La festa major de Besora (el primer diumenge de maig) és una de les poques que hi ha a la comarca en les quals encara es conserven tradicions com la processó o el maig.
Al S, prop dels plans de Navès, hi ha l’antiga església romànica de Santa Magdalena de les Planes. En aquesta església se celebra la festa de Santa Magdalena (22 de juliol).
Al N de Besora (38 h el 2005), prop el límit amb Olius, resten només un munt de pedres de l’església de Santa Cecília de Terrers, que havia estat parròquia, i una imatge de la santa. Al NE de Besora es troba la pagesia de Muntanyà, prop de la qual hi hagué una església dedicada a Santa Maria i a sant Esteve. El 1302 Ferrer Graell la dotà amb les rendes de Muntanyà i el 1540 era ja arruïnada; Pere Muntanyà demanà permís al bisbe d’Urgell per reedificar-la vora la casa i el 1540 fou consagrat el nou temple, que correspon a la capella de Sant Esteve. D’aquesta gran masia fou fill Ramon Muntanyà, canonge de Manresa, que el 1809 fou un dels caps del sometent que s’enfrontà als francesos a la batalla del Bruc.
El sector de Busa i les Cases de Posada
Més al N, al peu de la serra de Busa, en un lloc emboscat (1.100 m), vora Marçanyac, hi ha la masia de Castelló, al costat de la qual es troben les restes del castell de Castelló, que el 1166 donà Pere de Besora als hospitalers i que després passà als Cardona; fou centre d’una batllia de la qual depenien les parròquies o sufragànies de les Cases de Posada, Cavall, Peà, Busa, Guilanyà, la Selva i Marçanyac. També hi ha ruïnes de l’església de Santa Maria de Castelló, després dedicada al Roser, sufragània de la parròquia de la Selva. En formava part la masia del Fornell, amb l’església de Sant Antoni. Al segle XIX, amb un terme similar al de la batllia, fou creat el municipi de Castelló i Busa, després annexat al de Navès.
Vers el N, seguint el camí des de Besora i Ventolra (on s’erigia una església dedicada a sant Martí i un hostal), es puja vers la masia de Guilanyà, prop de l’església i antiga parròquia de Santa Creu de Guilanyà, esmentada ja el 1043 (Gelangano); hi hagué també un hostal de Guilanyà. En arribar a la carena, a ponent el camí baixa vers les Cases de Posada, lloc enlairat en una plana a l’esquerra del Cardener, aigua avall de l’estret de Vall-llonga, on hi ha l’antiga parròquia de Santa Eulàlia. Pel pont de Vall-llonga el camí continua vers Sant Llorenç de Morunys. A llevant de les Cases de Posada, vers el Capolatell, hi ha l’antiga església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria, prop de la masia de Capdevila de Llobeta.
Damunt Guilanyà, el camí s’enfila per llevant al coll d’Arques i vorejant el cingle es pot pujar al pla de Busa bé per ponent (la Guàrdia) bé per migdia (el Grau). El pla de Busa forma una superfície gairebé tabular voltada pels cingles de relleu montserratí de la serra de Busa, que culmina al Cogul (1.526 m) i arriba al NW als cims del Capulat (1.361 m) i del Capolatell (1.311 m); aquest forma un esperó rocallós amb cingles de més de 100 m, separat per un profund tall de l’anterior, al qual només es pot accedir per una palanca. Al centre de l’extens pla hi ha la casa del Rial i, més al N, l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Busa, esmentada ja el 1043 (amb el nom de Galtén), que formava part de l’antiga jurisdicció eclesiàstica de Sant Pere de Graudescales i que conserva un retaule de Sant Pere que en procedeix. El 1952 s’inaugurà el camí del Grau. L’assentament humà a la serra de Busa sempre ha estat escàs. Però si bé a moltes àrees muntanyoses el despoblament ha estat molt gran, aquí queden encara unes famílies.
Per la seva posició estratègica, durant la guerra del Francès el general Lacy hi establí un camp de reclutament i d’instrucció dels soldats que havien de lluitar contra els francesos (1811); l’esperó del Capolatell fou convertit en presó dels soldats napoleònics. Segons Madoz, que transcriu l’episodi de la fortificació militar del pla de Busa, el 1812 fou el primer lloc d’Espanya on es proclamà la Constitució de Cadis, davant 8.000 soldats i gent del país. Busa encara tingué importància militar durant les guerres carlines del segle XIX. Busa i Castelló constituïen un municipi al segle XIX.
Linya, Pegueroles i Vilandeny
A l’extrem meridional del terme, a la capçalera de la vall de Sant Grau, hi ha la parròquia de Linya, dedicada a sant Andreu, que conserva un notable retaule renaixentista. Tradicionalment tenia només quatre masos, entre els quals hi havia la Sala (d’on era l’enginyer militar Ignasi Sala, mort a Madrid el 1754, que traduí al castellà el Tratado de la defensa de las plazas de Vauban, editat el 1743), Can Reig i Anglerill de Sant Grau (amb l’església de Sant Grau), i a la fi del segle XIX hom li annexà masies que havien estat de Navès i de Besora. El lloc havia estat possessió dels Cardona. Llevat de les quatre cases de Linya (45 h), les altres de la contrada formaven la sufragània de Sant Martí de Vilapedrers, romànica, situada prop de Can Roses. Hi ha l’església de Sant Pere prop de Duocastella i, prop de la masia del Pla d’Abella, l’antic castell d’Abella i una estació arqueològica d’època romana, excavada el 1912 per Joan Serra i Vilaró, que hi descobrí un forn de ceràmica (una bona part dels objectes —motlles de vasos esgrafiats— es conserven al Museu Diocesà de Solsona).
En un apèndix del SE del terme hi ha l’antiga parròquia de Sant Martí de Pegueroles, d’origen romànic, dins el terme de la qual s’erigeixen l’església de trets preromànics de Sant Julià (consagrada el 1008) i l’antiga parròquia i quadra de Vilandeny. L’església de Sant Miquel de Vilandeny ha estat restaurada posteriorment. En aquest sector es troba l’antiga masia de Can Franc, família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba. Altres cases d’aquest apèndix depenen de la parròquia de Sant Feliu de Lluelles, del veí terme de Montmajor. En la caseria de Vilandeny se celebra, per Nadal, un pessebre vivent.
Tentellatge i la Vall d’Ora
També depèn de Sant Feliu l’església de Tentellatge: Sant Martí de Tentellatge, que és esmentada ja el 839 (Tintillagine), en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i que esdevingué després sufragània de la de Sant Feliu. Es troba prop del collet de Correà, per on passa la carretera de Solsona a Berga, a la vora de la riera de Tentellatge, que neix a l’enclavament de Comesposades (Montmajor) i desguassa a l’aigua d’Ora per l’esquerra, prop de Navès, després de pujar per l’església de Santa Maria de Preixana, també sufragània de la de Sant Feliu de Lluelles, esmentada ja en un document del 1024. L’església de Tentellatge ha estat substituïda per la de la masia de Postils, més a ponent, a la vora de l’aigua d’Ora, on ha estat bastida també una escola, en el camí a Sant Pere de Graudescales. Prop de Tentellatge (13 h), a les envistes del collet i del camí a Berga, hi ha les ruïnes d’una construcció que hom suposa que podia ser una guàrdia romana.
Des de Postils continua el camí cap a la Vall d’Ora (16 h), que té la parròquia de Santa Eulàlia, a l’esquerra de la riera d’aquest nom, ja esmentada el 839 (Ordera), i que centra un gran nombre de masies i molins en procés d’abandonament; en depenen la gran masia de Vila-seca i la capella romànica de Sant Martí, a la banda dreta de la riera, com també l’antiga parròquia de la Móra, a l’esquerra, sota els cingles de Taravil, i l’església romànica de Sant Lleïr de la Vall d’Ora, prop de la qual hi ha algunes cases habitades.
Sant Pere de Graudescales
A l’extrem N del terme, a la dreta també de l’aigua d’Ora, a 840 m, tocant a l’enclavament de Valielles (Montmajor), en un planell entre les roques de Busa a ponent i les de Taravil a llevant, s’alcen l’església de l’antic monestir de Sant Pere de Graudescales (o d’Escales), dit així per la proximitat d’un dels graus dels cingles per on es pot pujar al pla de Busa, i les ruïnes dels antics edificis romànics. Es tracta d’un magnífic exemplar romànic llombard, refet a la segona meitat del segle XII, d’una nau i tres absis, amb el cimbori vuitavat sobre el creuer, sostingut per quatre petxines; els absis acaben amb arcuacions cegues però sense les bandes. Va ser restaurat els anys 1956-58 per les diputacions de Lleida i de Barcelona. Al principi del segle X el prevere Magnulf, potser rector de la Móra, edificà en aquest lloc una església dedicada a sant Pere, consagrada el 913 pel bisbe d’Urgell Nantigís, i un estatge. D’acord amb el bisbe i el comte Borrell, el prevere Francemir hi edificà el monestir perquè s’hi establís una comunitat de monjos que seguissin la regla de sant Benet. De fet, la comunitat fou de preveres de tipus canonical, que probablement per l’aïllament del lloc només perdurà fins al segle XIII, i el 1270 l’església esdevingué parròquia. El prior i després el rector detingueren el títol de degà de la vall de Lord fins a la formació del bisbat de Solsona; aleshores Sant Pere passà a ser sufragània de la parròquia de Busa i el 1900 li fou suprimit el culte.
La Selva
A ponent de la Vall d’Ora, a mitja costa, al S dels cingles de Busa i en un indret boscat i apartat més de 15 km de qualsevol carretera (s’hi arriba per pistes fetes pels pagesos), hi ha la parròquia de Sant Climent de la Selva, esmentada ja el 839, que pertanyé a la canònica de l’església de Solsona des del 1088. Seguint el camí sota els cingles, a 1.250 m, es troba la masia de les Serres, amb l’antiga església, sufragània de la Selva, de Sant Martí de les Serres, i més enllà s’alçà la capella de Sant Serni de Ginebrès, esmentada ja al segle XI, dependent també de la Selva, convertida en cobert. Per Sant Martí, els veïns de la Selva (19 h) commemoren la festivitat del seu patró.
Vers el SW, en un planell, hi ha la masia de Marçanyac, amb l’església de Sant Miquel de Marçanyac, que fou sufragània des del segle XI de la de Tarascó i després (segle XII) de la Selva. El 8 de maig se celebra la festa d’aquesta església. Més a llevant, es troba la masia del Soler de Gramoneda, a 1.033 m, prop de la qual hi ha l’església de Sant Miquel de Gramoneda, romànica (segle XII). Amb la propera masia de Grifé havia format la quadra del Soler i Grifé. També pertany a aquest sector la masia d’Antigues Altes, que dona nom a la rasa d’Antigues, la qual s’ajunta al torrent de Vallanca poc abans de la seva unió amb l’aigua d’Ora.
Altres masies i esglésies
Al NE del terme, travessat el riu d’Arques o de Guilanyà, al vessant del Cardener i en un pla, hi ha l’església de Sant Jaume de Peà i algunes masies escampades, com la Cort, Parcerissa i Cavall; aquesta masia es troba a la dreta del Cardener, que transcorre molt engorjat entre els cingles de la Llosa de Cavall, i té prop seu l’església de Ventolra, o de Ventolra, esmentada ja en un cartulari del 971 (també ho són la Cort i Parcerissa). En l’aspecte religiós, Peà fou sufragània de la parròquia dels Torrents (al veí terme de Lladurs), però la jurisdicció civil fou de Castelló i després del castell de Navès. Actualment el sector és deshabitat.