El 1747 s’establí a París com a agent de banca. Enriquit ràpidament, el 1765 actuà de banquer, però el 1772 deixà les finances per la política. Publicà obres d’economia política defensant la necessitat d’un sistema reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per tant, Turgot ( Essai sur la législation et le commerce des grains , 1775). Nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777), seguí una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. Introduí també reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc—. El 1780 la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, provocà l’oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 publicà el Compte-rendu au Roi , denunciant les injustificables despeses de la cort, i l’escàndol subsegüent el forçà a dimitir. Interessat encara, però, per la gerència de l’estat, publicà De l’administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant la bancarrota, el rei el tornà a cridar. La seva gestió fou inútil, car la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels estaments als estats generals, l’11 de juliol de 1789 cessà per ordre del rei, que el tornà a cridar el dia 16. Impotent davant l’evolució dels fets, renuncià definitivament el 1790.
Jacques Necker
© Fototeca.cat
Financer i home d’Estat francès.