Estudià filosofia a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Jaume Serra i Húnter, Joaquim Xirau, Tomàs Carreras i Artau i J.M.Font i Puig; a Madrid ho fou d’Ortega y Gasset, Zubiri, García Morente i Julián Besteiro. S'inicià, el 1933, en la docència com a catedràtic de l’Institut Salmerón, on exercí també com a director. Fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1934-39) i secretari de la Fundació Bernat Metge (1938-39). Exiliat, s’establí a Mèxic, on des de 1940 fou professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Fou un dels fundadors de la revista “Filosofía y Letras”, i el 1954 fundà i dirigí “Dianoia”, anuari internacional de filosofia. Publicà, entre d’altres, Tiempo en silencio (1940), Meditaciones privadas (1941), La marcha de Bergson hacia lo concreto (1941), Psicología de las situaciones vitales (1941), La idea del hombre (1946), Notas para la caracterología del artista (1947), Psicología científica i psicología situacional (1948), Historicismo y existencialismo (1950), La vocación humana (1953), Metafísica de la expresión (1957), El problema de la filosofía hispánica (1961), El porvenir de la filosofía (1972) i Los principios de la Ciencia (1974), La primera teoría de la praxis (1978), La reforma de la filosofía (1980), La agonía de Proteo (1981) i Crítica de la razón simbólica (1982). La seva actitud filosòfica, fonamentalment metafísica, parteix del pensament tradicional escolàstic, del vitalisme i de l’existencialisme, els quals vol integrar en una síntesi que els aparti del relativisme i del subjectivisme. Conscient de la crisi de la metafísica tradicional, proposa una metafísica de l’expressió, en la qual aquesta deixa d’ésser aparença per tal de prendre un caràcter ontològic. Creu, doncs, només hi ha una realitat sobre la qual incideixen tant el coneixement precientífic com el científic. Com a historiador de filosofia s’ocupà de la denominada Escola de Barcelona.