i Níger | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Níger

Nom oficial deRépublique du Niger (fr)
Estat
Níger
Nom oficial deRépublique du Niger (fr)

Estat de l’Àfrica occidental, entre Algèria i Líbia al N, el Txad a l’E, Nigèria i Benín al S i Burkina Faso i Mali a l’W; la capital és Niamey.
Població: 
16.644.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.267.000 km2

La geografia física

El territori del Níger presenta dos sectors ben diferenciats. L’un és la regió sahariana, que ocupa dues terceres parts del país, la qual és formada per amplis altiplans granítics, recoberts de vegades per gresos, que van assolint alçades superiors cap al N (fins a 1.000 m); al centre s’aixeca damunt aquests altiplans el massís volcànic d'Aïr (culmina al mont Greboun, 1.875 m), el qual és envoltat per una plana recoberta de dunes (

Níger Paisatge al massís d’Aïr
© Fototeca.cat
erg), anomenada Ténéré. L’altra part del territori, al S, s’estén des de la conca del riu Níger fins a la del llac Txad (1.300 km de longitud) i correspon a la zona de transició entre el desert saharià i la planura africana; en conjunt, és una gran plana amb afloraments rocallosos, d’uns 300 m d’alçada, bé que hi destaquen elevacions de 450 m. El clima és desèrtic al N, amb un fort contrast entre les elevades temperatures diürnes (mitjana de 28°C) i la mitjana nocturna (12°C), i amb escasses precipitacions (200 mm anuals) i molt esporàdiques. Al S el clima és semiàrid i amb precipitacions anuals d’uns 700 mm. Són escassos els corrents fluvials i de caràcter torrencial, a excepció del riu Níger, que travessa el país per l’extrem SW, mitjançant un curs ample i sinuós, a la vora del qual hi ha bosc en galeria. La vegetació és desèrtica, sahariana, en una gran part del país. Al S passa progressivament a semidesert, a espinars i a sabana seca.

La geografia econòmica i l'economia

El Níger és un país bàsicament agrícola, bé que les possibilitats de desenvolupament són frenades per la manca d’aigua en el territori, més de tres quartes parts del qual no són aprofitables per a l’agricultura ni la silvicultura, car no reben ni 250 mm de precipitacions l’any, límit superior del desert. L’agricultura és en gran part de subsistència (mill, melca i dàtils als oasis del N), i dins el creixement econòmic només tenen importància els cacauets, implantats el 1930, la producció dels quals va en augment.

Mercat de camells a Níger
© Corel Professional Photos
Als sectors regats del S hi ha arròs, fesols, blat de moro, blat, mandioca, moniatos, hortalisses i patates per a l’alimentació, i cotó (introduït el 1955), tabac i canya de sucre (vora el riu Níger) per a la indústria. La ramaderia és la font de riquesa principal, bé que la seva expansió resta obstaculitzada pel nomadisme: cria de bestiar boví, de cabrum i d’oví. Aquest caràcter nòmada perjudica l’agricultura, car sovint no respecta els conreus de secà, si bé li forneix una font de treball (cavalls, camells, ases). Hom n'obté carn (de boví, cabrall, oví, aviram), llet (de cabra i de vaca), cuirs, pells i ous. Fins el 1970 la producció d’aliments havia crescut en una mitjana d’un 2,5% anual, com ara la població. Però després l’avanç del Sahel cap al S trencà l’equilibri: el 1978 calgué importar 50.000 t de gra, i 20.000 t l’any següent. La recuperació dels productes ramaders permeté, els anys immediats, de compensar les males collites de cereals. Però en ajuntar-se un eixut general (conreus i pastures) amb pestes ramaderes, la fam ha imperat: mancaren 477.000 t de cereals en la temporada 1983-84 i 360.000 en la següent. La situació millorà el 1986, quan Nigèria tornà a obrir, després de dos anys, la frontera amb el Níger, d’on arribava bestiar de contraban, en canvi de cereals nigerians. Per tal de cercar-hi una sortida, el Níger estimula els conreus de tubercles, llegums i hortalisses. La pesca al llac Txad i als rius és un simple complement. Té importants jaciments d’urani a Arlit, descoberts el 1966. Les reserves d’urani al Níger el situen entre els deu primers productors mundials. El 1984 en fou el sisè productor conegut. Unes altres explotacions, de menys importància, són el carbó, l’estany i la sal. També té ferro, fosfats i petroli (descobert el 1978) encara no explotats comercialment. L’energia és insuficient. L’electricitat és fornida per una central tèrmica, on el petroli fou substituït el 1981 pel carbó del país. La indústria és molt precària, car només aprofita en mínima part els productes del país: vidre, rajoles, ciment, sucre de canya, carn, lacticinis, teixits de cotó, i fabricació d’oli de cacauet i de grana de cotó i sabons. Hom treballa el cuir i la pell i fabrica cerveses i begudes analcohòliques.

© Fototeca.cat
El comerç té grans dificultats, a causa de l’allunyament de la costa i de la manca de bones comunicacions (9.637 km de carreteres). Cal destacar-ne la carretera Agadèz-Zinder, primer tram nigerí de la Transsahariana, la “carretera de l’urani” d’Arlit (a l’Aïr) a Tahoua, vora Nigèria, i la de Gaya, on acaba la navegació pel Níger, a Port Harcourt (Nigèria), que obre la primera porta marítima al país i el sector navegable del riu Níger (des de Gaya fins a Niamey) 300 km aigües amunt, i fa de Niamey, que ja és l’aeroport principal, el primer port. Importa teixits, automòbils, productes químics, carburants i productes alimentaris (cereals), i exporta urani, bestiar (sobretot boví), estany i hortalisses. Els principals països clients són França (36% el 1981), el Japó, Nigèria, Líbia, Espanya i Itàlia, i els proveïdors, França (36%), Nigèria, Algèria, la Costa d’Ivori, el Pakistan, Alemanya i els EUA. La balança és deficitària, i també la de serveis. Però les aportacions de capital, considerables, gairebé salden la balança corrent. Tot i la seva pobresa, el Níger encara és privilegiat entre els estats de l’interior sahelià del continent: el seu nivell de vida supera el dels veïns de l’E (Txad) i de l’W (Burkina Faso i Mali), però és inferior al dels veïns del golf de Guinea i, sobretot, als de la Mediterrània.

La geografia humana i la societat

Els tres grups ètnics principals que habiten el país són els sudanesos, els tuaregs i els berbers; els primers són els més nombrosos (hausses, 52%; djermes, 21%; fulbes, 9%) i habiten al S; els tuaregs (un 3%) habiten a totes les regions del N, i els berbers (un 3%) ocupen el SW. La densitat és baixa (7,1 k/km2), i la població, rural en un 80% (1991), es concentra al S i a les ribes del Níger, mentre que al N només habiten els nòmades.

Mercat a la vora del riu Níger
© Corel Professional Photos
Només la capital, Niamey (392.165 h el 1988), Zinder i Maradi superen els 100.000 h. El francès és l’idioma oficial, i gairebé tota la població (98%) és mulsulmana de ritu sunnita. El Níger fou governat per règims militars entre el 1974 i el 1992, any en que fou aprovada en referèndum una constitució multipartidista i presidencialista, per la qual hom establia un parlament unicameral de 83 membres i un president elegits cada 5 anys. El Níger pertany a l’ONU, l’OUA, la CEDEAO i la Conferència Islàmica.

La història

Níger Poble d’estructura unifamiliar propi del Sahel

Habitat per pobles neolítics en contacte amb els romans, als s. X-XI sorgiren diversos regnes haussa, islamitzats al s. XV. A l’alt Níger els shongais formaren un gran regne al s. XV, però fou destruït al s. XVI pels marroquins. En el seu lloc es formaren diversos regnes tuaregs, com el d’Agadèz, mentre que els hausses del NE crearen el regne de Gover al s. XVIII, que desplaçà el de Bornu com a gran centre comercial subsaharià. En 1804-10 tribus fulbes infiltrades en el territori haussa derrotaren aquests i fundaren el regne de Sokoto. A mitjan s. XIX arribà la penetració anglesa i francesa. Entre el 1890 i el 1904 les fronteres foren precisades, i França ocupà una gran part de la zona, partint els hausses en dos països. El Níger formà part de l’Àfrica Occidental Francesa (1922), amb capital a Niamey des del 1926, assolí l’autonomia el 1946 i el 1958 entrà a la Comunitat Francesa. Es proclamà independent el 1960, i el primer president fou Hamani Diori, que instaurà un règim prooccidental.

El 1974 un cop d’estat destituí Diori i instaurà un règim militar. El cap d’estat del nou règim, Seyni Kountché inicià el 1980 una liberalització moderada, que culminà el 1983, poc després d’un intent de cop d’estat sufocat, amb l’establiment d’un govern civil. Oumaru Mamane, fins llavors primer ministre, fou substituït per Hamid Algabid. Durant el període 1984-85, la sequera blocà tots els intents de recuperació de l’economia i féu augmentar la dependència nigerina de l’ajuda exterior. En aquest període hom intentà també rellançar l’empresa privada. El 1986 el president Kountché féu la primera visita oficial a l’ex-metròpoli, i l’any següent fou aprovada en referèndum una ‘carta nacional’, document de reforma constitucional.

Després de la sobtada mort de Kountché al novembre, el coronel Ali Saïbou ocupà el càrrec de cap d’estat, declarà una amnistia i augmentà la presència dels militars al govern. Saïbou, elegit president del Consell Superior d’Orientació Nacional (CSON), òrgan director del Moviment Nacional per a la Societat en Desenvolupament (MNSD), el partit únic, accedí el desembre del 1989 a la presidència de la república per a un termini de set anys. El febrer del 1990, la brutal repressió dels estudiants en vaga de la Universitat de Niamey encetà una crisi de confiança contra el règim, situació agreujada per la dimissió, el mes següent, del general Amadou Seyni Maïga, el secretari general del partit i el segon càrrec més important del règim. Una vaga general de cinc dies convocada per la Unió de Sindicats contra les mesures econòmiques governamentals i a favor de la instauració del multipartidisme obligà Saïbou, el novembre del 1990, a prometre la revisió de la constitució (aprovada per plebiscit el setembre del 1989), i el març del 1991 una vintena de partits polítics —l’existència dels quals havia estat autoritzada el desembre anterior— es preparava per a les futures eleccions. Mentrestant, pel que fa a l’economia, el país es trobava gairebé en situació de suspensió de pagaments.

Al desembre del 1992 entrà en vigor la nova constitució democràtica, i el 1993 se celebraren les primeres eleccions lliures, que foren guanyades per la socialdemòcrata Aliança de Forces del Canvi (AFC), i portaren Mahamane Usmané a la presidència del país. El nou cap d’estat es plantejà dos reptes: superar la greu crisi econòmica i garantir la pau i la unitat nacional negociant amb els rebels tuaregs. Però el 1994 la inestabilitat provocada per la crisi precipità una escissió de l’AFC i la convocatòria de noves eleccions. Usmané es veié obligat a cohabitar amb un primer ministre de l’antic partit únic, el MNSD. La cohabitació bloquejà la vida política, i, malgrat que el 1995 aconseguí un alto el foc amb el principal grup guerriller tuareg del nord, les Forces Armades Revolucionàries del Sàhara, al gener del 1996, l’exèrcit, encapçalat per Ibrahim Maïnassara Baré, prengué el poder amb el pretext de ‘salvar el país’.

El primer any de govern del general Baré fou força turbulent: el seu intent, davant les sancions aplicades per la comunitat internacional, de legitimació del seu règim colpista mitjançant eleccions fraudulentes no aconseguí silenciar una oposició que es reorganitzà ràpidament, tot i el règim de restricció absoluta de les llibertats. Durant tot l’any 1997, als motins i insurreccions militars i vagues d’estudiants i d’obrers s’afegí el conflicte militar amb grups armats al nord del país. Malgrat tot, a partir del 1998 el president colpista començà a estabilitzar la situació, quan noves negociacions amb els rebels tuaregs i tubús posaren fi temporalment al conflicte militar, i els acords amb l’oposició conclogueren amb la preparació conjunta de noves eleccions locals al febrer del 1999, que acabaren guanyant els partits opositors.

L’assassinat del president Baré per membres de la guàrdia presidencial obrí un nou escenari en el qual Daouda Malam Wanké, cap de la guàrdia presidencial, prometé la convocatòria d’eleccions i una reforma de la constitució. La reforma, aprovada al juliol del 1999, establia un nou equilibri entre president i primer ministre; les eleccions se celebraren al novembre, i foren guanyades per Tandja Mamadou amb el 60% dels vots. Aquesta recuperació de l’estabilitat democràtica permeté la descongelació dels crèdits retinguts per alguns països com França. La implantació d’un sistema democràtic el 1999 prosseguí els primers anys del s. XXI, malgrat una rebel·lió militar a l’agost del 2002, que fou sufocada. L’acceptació general del nou règim constitucional i de la gestió del govern es veié confirmada en les successives convocatòries electorals que tingueren lloc al llarg del 2004 (les primeres eleccions municipals al juliol, presidencials al novembre i les primeres legislatives al desembre), en les quals Mamadou fou confirmat en el poder i una àmplia coalició de sis partits (dels set que obtingueren representació al parlament) formà govern. També per últim i segon cop consecutiu fou designat primer ministre Hama Amadou.

El nou clima d’estabilitat fou aprofitat, amb el concurs de les institucions financeres internacionals (FMI i Banc Mundial), per a impulsar reformes indispensables per a superar el crònic subdesenvolupament: l’any 2000 s’aprovà un préstec per a la creació d’un sistema fiscal efectiu, a més de la concessió d’ajuts i la reducció del deute segons l’aplicació de la Iniciativa per als Països Pobres Greument Endeutats. D’altra banda, aquests anys el govern inicià un programa de privatització d’empreses públiques, la lluita contra la corrupció i la posada en marxa d’un pla per a la reducció de la pobresa. Els anys 2000-04 el creixement fou considerable (4,2% de mitjana anual) sobretot gràcies al favorable règim de pluges. Pel que fa als afers estrangers, el 2003 el govern nord-americà acusà el Níger d’haver venut urani a l’Iraq en anys anteriors, acusació que fou desmentida per l’AIEA i al juliol del 2005 el Tribunal Internacional de Justícia assignà al Níger la major part de les illes del riu Níger disputades amb Benín.

Posteriorment, l’any següent l’economia entrà en una nova fase depressiva a causa de les condicins meteorològiques (sequera) i l’elevat cost dels aliments. Més d’un milió de nigerins s’enfrontaren al risc de la fam, però les agències internacionals d’ajut acusaren el govern de corrupció en la distribució d’aliments. Després d’una dècada d’armistici, a mitjan 2007 esclatà una nova rebelió tuareg, en demanda d’una major autonomia i participació en els beneficis de les explotacions mineres. Els enfrontaments es perllongaren fins a l’abril de 2009, en què el govern i el principal grup guerriller tuareg, el Moviment Popular per la Justícia signaren un cessament de les hostilitats a Trípoli.

A partir del maig però, el país entrà en una nova espiral d’inestabilitat quan Tanja anuncià la intenció de sotmetre a referèndum un revisió de la constitució que li hauria de permetre optar a un tercer mandat. Davant la negativa del Tribunal Constitucional a la iniciativa, el president suspengué al juny la constitució i assumí poders d’emergència fins a l’agost, en què convocà i guanyà el referèndum. A l’octubre celebrà eleccions presidencials, boicotejades per l’oposició i molt criticades per la Unió Africana i el grup regional de la Comunitat Econòmica de l’Àfrica Occidental (ECOWAS) que suspengué el Níger de l’organització, en les quals fou revalidat amb poders ampliats. Al febrer del 2010, en un cop d’estat l’exèrcit enderrocà Tanja i instaurà una junta autoqualificada de Consell Suprem per a la Restauració de la Democràcia encapçalada pel que dissolgué el parlament i suspengué les institucions. El cop fou condemnat per l’ECOWAS i per l’ex metròpoli.

Llegir més...