Al seminari de Mondoñedo es familiaritzà amb els clàssics llatins i s’impregnà d’un virgilianisme que marcà la seva obra. En destaca Do ermo (1920) —amb aquest mateix títol fou reeditada el 1947 tota la seva obra lírica—, que reflecteix amb un misticisme franciscà la simplicitat de les flors de la muntanya i la bellesa mínima dels insectes i de les herbes cobertes de rosada, expressades en poemes breus de musicalitat blana. La seva obra té la influència del saudosismo portuguès.