Malgrat el paral·lelisme amb el Noucentisme català, iniciat més d’una dècada abans, no es coneix cap influència directa d’aquest corrent sobre l’italià. Batejat per Anselmo Bucci (1887-1955), fou acceptat aviat per diversos artistes, com Achille Funi, Ubaldo Oppi, Mario Sironi i l’exfuturista Carlo Carrà. La primera exposició del nou grup tingué lloc a Milà, el 1923. Hom hi pot relacionar més o menys pintors com ara Giorgio Morandi, Felice Casorati, Massino Campigli i Filippo De Pisis, que representen una opció no avantguardista de l’art en relació amb la tendència europea que hom ha anomenat retour à l’ordre. Pel que fa a l’arquitectura, des d’un angle social, serví els interessos de la petita burgesia, que sustentà el règim dictatorial. Plàsticament, es concretà en una barreja d’elements neoclassicistes, en la seva gran majoria, amb alguns de futuristes i, fins i tot, racionalistes. Programàticament, fou la contraposició d’una disciplina davant de l’individualisme dels arquitectes anteriors. Metodològicament, representà la preferència a la planificació urbanística enfront de l’edifici aïllat. Com a model genèric hom prengué el neoclassicisme milanès del començament del s. XIX. Mentre a Milà actuaven G.Muzio —un dels teòrics del moviment—, P.Portaluppi, E.Lancia i G.Ponti, entre d’altres, a Roma ho feien d’una manera paral·lela P.Aschieri i A.Limongelli. Després M.Piacentini, partint d’aquestes mateixes proposicions, arribà al monumentalisme. A l’adveniment del feixisme, aquest moviment polític féu seves algunes de les premisses del Novecento pel que tenien de nacionalistes i d’estabilitzadores, i les convertí en la base del seu art oficial, motiu pel qual aquest corrent pervisqué en certa manera fins els anys quaranta.