El seu primer llibre Os eidos (‘Els patis’, 1955; ampliat i revisat successivament en 1974, 1981, 1985 i 1990) és la revelació d’una visió paisatgística d’intensitat sorprenent, on la solitud de les muntanyes de la seva comarca natal serveix d’expressió a la solitud de l’home. Posteriorment conreà la poesia de signe polític o experimental (Vietnam Canto, 1969; Letanía de Galicia, 1970; Poemas caligráficos, 1979; Do Courel a Compostela, 1988), sense abandonar la seva temàtica central, una visió de la solitud —la saudade— pròxima a l’angoixa existencialista. Elexías do Caurel (1966), Muller para lonxe (1986), Poemas de doada certeza (1994), Este brillo premido entre as palpebras (1994) i Betanzos: Poema dos Caneiros e Estampas (1998) són reculls que testimonien aquest vessant més personal. El 1991 fou nomenat president de la Asociación de Escritores en Lengua Galega.