i Olèrdola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Olèrdola

Nom antic d’Sant Miquel d’Olèrdola
Municipi
Alt Penedès

Sumari de l’article

Nom antic d’Sant Miquel d’Olèrdola
Vista parcial de Sant Miquel d’Olèrdola, on destaca el campanar de l’església de Sant Miquel
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Penedès, a la zona de contacte de la depressió del Penedès i el massís de Garraf.
Població: 
3.462 h
[2009]
Extensió: 
30 km2

Situació i presentació

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

La població i l'economia

La població (olerdolencs) és disseminada en petits nuclis. A partir dels anys seixanta del segle XX s’adverteix una progressiva recuperació demogràfica. El 1860 hi havia 1.193 h, el 1900 n'hi havia 1.438, 1.561 el 1920 i 1.521 el 1930. Després de la Guerra Civil Espanyola la xifra mínima d’habitants es produí el 1950, quan n'hi havia 1.234. El 1960 es comptabilitzaven 1.332 h, 1.570 el 1970, 1.579 el 1981, 1.607 el 1991 i 2.864 el 2005. Al terme hi ha diverses urbanitzacions, entre les quals destaquen, pel nombre d’habitants, Daltmar, amb 360 h el 2004, i Can Trabal, amb 307 h el 2004.

L’economia tradicional del terme ha estat predominantment agrícola, però actualment la població treballa a les indústries del municipi o bé a les de Vilafranca del Penedès. Es conrea una quarta part de les terres, amb la vinya com a conreu principal seguit de lluny pels cereals. També es cullen ametlles, olives i fruita, en règim de secà. La ramaderia és representada per granges avícoles i bovines. S'exploten algunes pedreres, entre les quals hi ha algunes de pedra tova per a la construcció i de creta per a l’obtenció de blanquet. Gran part de les indústries es concentren al polígon industrial de Sant Pere Molanta o a Sant Miquel d’Olèrdola. Com a municipi penedesenc, disposa també de diversos cellers i caves.

El poble de Sant Miquel d'Olèrdola

El poble de Sant Miquel d’Olèrdola (dit també la Plana Rodona, forma que cada vegada s’usa menys) és el cap de municipi. El 2004 tenia 332 h. Sorgí al voltant de la nova parròquia de Sant Miquel construïda al segle XIX. Aleshores, el 1885, només un hostal de traginers feia costat al temple; després s’hi construïren les escoles i la casa del comú. La barriada és situada a una altitud de 233 m, a l’esquerra de la riera de Canyelles.

Pel que fa a les associacions del poble, destaca la Societal la Lleialtat. La festa major de la població s’escau el segon diumenge d’octubre. Entre octubre i novembre se celebren festes del Most a totes les poblacions del municipi.

Altres indrets del terme

Moja

El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.

Les Cases de la Vall i les coves de la Vall

Les Cases de la Vall és un veïnat de poques cases escampades a la vall de sota del puig de Sant Miquel d’Olèrdola. Hi destaquen Can Castellví i el Mas del Pouet. És un topònim antic: “ipsa valle, subtus Olerdula”, hom llegeix en una escriptura del 978. El 1197, trobem el camí que va al Mas del Pou i, després, puja a Olèrdola.

Les coves de la Vall són unes balmes encinglerades a l’esquerra de Can Castellví, que conserven vestigis de construccions troglodítiques i, fins i tot, en alguna s’han trobat pintures rupestres molt esquemàtiques, que hom ha cregut del finals del Neolític o, potser, del bronze.

La caseria del Sant Sepulcre

La caseria del Sant Sepulcre és situada 1 km a l’E de Sant Miquel d’Olèrdola, entorn del Mas del Sant Sepulcre. La seva capella és romànica, de planta rodona, amb absis i fornícules interiors. El 1061 un testador anomenat Seniol deixà terres “ad ecclesiam qui est edificata in honore Sancti Sepulcri Domini prope ipse Taiata” per a la seva dedicació, i les tres quartes parts del producte de la venda dels seus mobles per a la compra de llibres per a la dita església. El 1175 hi havia un priorat de l’orde del Sant Sepulcre, filial de Santa Anna de Barcelona. Des del segle XV era una simple capella que fou reformada al segle XVII i més modernament. El 1954 s’hi descobriren unes pintures murals, romàniques, del segle XI. Xavier Barral ha remarcat la seva semblança amb les pintures de Sant Miquel de Marmellar i de Santa Creu de Calafell, interessants pel fet que es tracta de mostres primerenques de la pintura romànica. La capella del Sant Sepulcre fou declarada monument nacional el 1974.

Fontallada i la Barquera

Fontallada era una antiga quadra del terme d’Olèrdola. El 1001 era esmentada com a casa, amb terres i arbres, una cort i un molí vora un riuet que corria per la banda meridional, que ha de tractar-se del torrent del Sant Sepulcre, aigua amunt dit de Sant Marçal. A prop del seu llit hi ha unes restes conegudes pel Molinot. El topònim es manté viu en la propietat de Can Torres de Fontallada, que presideix una caseria propera al Molinot; no gaire lluny, hi ha una altra aglomeració de poques cases, dita la Barquera, amb romanalles d’una torre defensiva.

Sant Pere Molanta

El poble de Sant Pere Molanta és situat a 232 m d’altitud al NE del terme. El 2004 tenia 558 h. L’església parroquial de Sant Pere fou totalment reconstruïda el 1744. A prop seu hi ha dos sarcòfags de pedra amb buidat antropomorf. Del palau que esmenta el topònim no en queden vestigis. S'ha dit que, possiblement, sobre les seves ruïnes es bastí la casa rectoral. Una carretera local enllaça el poble amb la carretera d’Ordal i duu a Sant Pere de Ribes i Olivella. El polígon industrial construït a Sant Pere Molanta durant la dècada del 1980 ha revifat molt la població. El 2004 tenia 12 h empadronats.

Pel que fa a les associacions, té gran rellevància la Societat Cultural la Unió. El poble celebra la seva festa major el 15 d’agost. Al juliol s’hi fa la fira-mercat d’antiguitats, brocanters i artesania.

Per testament, el comte Mir deixà a la seu de Barcelona l’alou dit Palau Moronta, situat al Penedès. L’església de Sant Pere és esmentada en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola el 991. S'hi realitzà el testament sagramental d’Adalbert, fill del vescomte Guitard, el 1010. La quadra de Sant Pere de Peramolanta fou donada el 1229 a l’abat de Santes Creus.

En el fogatjament del 1376, l’abat de Santes Creus hi tenia 10 focs, un dels quals corresponia al mas de Torregrossa, de la parròquia de Sant Pere Molanta, i un altre a Bonnat Riba, del prior de Sant Sebastià. Encara hom podria afegir-hi Guillem Tallada, del Papiol, que era de la pabordia de Sant Cugat.

Ferran i Puig-roig

El poble de Ferran és de cases escampades, situat al N de Sant Pere Molanta. El nom prové del castell de Ferran esmentat al segle XII i avui inexistent. Formà part del patrimoni dels Cervelló i un Guerau d’aquest cognom el donà a Santes Creus en testament de l’any 1229, no pas sense la reclamació de Sant Cugat del Vallès, que deia que hi tenia drets anteriors, probablement derivats de cessions de terres a la torre de Ventallols, molt documentada al segle XI, que es correspondria, més o menys, amb el que després fou castell de Ferran. Al segle XIX hom coneixia per la Torrota una ruïna que hi havia al N de la carretera estatal, a prop de la bifurcació amb el camí que porta a Sant Cugat Sesgarrigues.

La masia i antiga quadra de Puig-roig (Porroig) de la parròquia de Sant Pere Molanta es troba al N del terme, vora el límit amb Vilafranca. S'esmenta el 1141 com un lloc del terme del castell de Ferran. La caseria de Puig-roig adquirí celebritat l’any 1838, perquè en una emboscada hi moriren 149 milicians de Vilafranca, a mans de la facció carlina d’en Vilella.

La Serreta i Viladellops

Al N del terme hi ha el veïnat de la Serreta al límit amb el de Vilafranca, a la vora del camí vell que des de la vila porta al molí de la Rovira, al Sant Sepulcre, als contraforts de Montaspre. El camí és interromput per l’autopista, però el 1977 quedà obert un passatge superior per a l’accés a la Serreta.

La caseria de Viladellops és situada a 220 m d’altitud, 2,2 km al SE del cap de municipi, a l’esquerra de la carretera de Vilanova. El 2004 hi vivien 34 h. Separada per un torrent, hi ha la caseria de l’Altrabanda. Té una capella, dedicada a sant Joan, de factura romànica; vora seu hi ha una torre rodona esberlada. El lloc és documentat el 976. El 992, per testament del jutge Teudiscle, fou donat, en parts iguals, als monestirs de Sant Cugat del Vallès i Sant Pere de les Puelles. Passava per Viladellops un antic camí de Sitges a Vilafranca que contornejava Ribes, entrava al terme d’Olivella i pujava pel torrent de les Carreteres. Aquest fondal, més enllà de Viladellops, passa per la caseria de Can Trabal, sota el puig de Papiol i ja a prop del límit del terme amb el d’Avinyonet.

El conjunt arqueològic i monumental d'Olèrdola

De l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, que s’alçava al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (358 m), hom sap que fou habitada a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, més tard, pels ibers. La seva ocupació fou, possiblement, intermitent, ja que per la seva posició estratègica constituïa un lloc fortificat en èpoques bel·licoses i poc convenient durant els períodes de pau. Hom accedeix al recinte per una porta practicada a la muralla, de la qual es manté una bona part. Suposadament iberoromana, fou bastida als primers temps de la romanització (darreria del segle III-començament del segle II aC). La muralla intercepta l’únic accés practicable al penya-segat on s’erigí el bastió d’Olèrdola. Dins el recinte hom pot veure una gran cisterna buidada a la roca, amb una capacitat de 328 m3, un gran nombre de sitges també excavades a la roca, on es guardava el gra, fons de cabanes i molts altres vestigis d’un poblament desaparegut. S'han trobat, també, monedes ibèriques, sobretot de Cose. A la part de ponent, que és la més alta del recinte, es conserven les restes del castell amb la base de parament romà.

Sembla que Olèrdola fou abandonada en l’època de la pau romana, i ocupada de nou durant la conquesta cristiana. El comte Sunyer, vers el 929, edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat, i també l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església fou declarada monument historicoartístic el 1931 (com tota la resta del conjunt). Fou bastida al costat d’una església anterior, probablement del segle IX, i alçada pels primers repobladors. Consagrada el 935 pel bisbe Teodoric, consta d’una sola nau, capçada per un absis quadrat, que manté adossada la capçalera de l’anterior església mossàrab. Aquesta capçalera té un arc triomfal de ferradura que hi dóna entrada. A la paret occidental, damunt la portalada de mig punt, hi ha una finestra geminada, d’arcada doble monolítica, amb una columneta com a mainell, possiblement aprofitada d’una construcció anterior. Vora l’església hi ha moltes sepultures antropomorfes excavades a la roca, datables al segle X, que, juntament amb les que es troben fora muralles, al veí pla dels Albats, a prop de les restes de la capella romànica de Santa Maria, han donat nom al tipus conegut popularment com olerdolà. Al segle XII s’efectuaren diverses reformes a l’església i se substituí la coberta de fusta per una altra de volta de canó. S'hi feren restauracions altre cop el 1818 i, finalment, la parroquialitat es traslladà a una església bastida de nou al cap municipal. La seva revaloració s’inicià amb Milà i Fontanals, que escriví el 1868 uns apunts històrics sobre Olèrdola. Posteriorment, el 1919 Puig i Cadafalch estudià i donà a conèixer el monument romànic, i el seguí Gómez-Moreno, que va estudiar l’església mossàrab. El 1926 i el 1928 s’hi efectuaren dues campanyes de restauració que la Guerra Civil Espanyola neutralitzà, la qual cosa motivà que el 1953 s’hi tornés a fer una nova restauració, que intentà recuperar l’església tal com havia estat al segle XII. El 1963 la Diputació Provincial de Barcelona adquirí la propietat dels terrenys on es troba tot el conjunt històric i monumental de l’antiga Olèrdola, hi emprengué obres complementàries, construí la nova carretera d’enllaç amb la de Vilafranca a Vilanova i instal·là un museu monogràfic, adossat a la muralla, que fou inaugurat el 1971.

La història

El castell i la ciutat d’Olèrdola (“castrum i civitas Olerdulae”), esmentats així entre els anys 950 i 978, de domini comtal, van sofrir greus danys en l’escomesa d’Almansor de l’any 985. Posteriorment es bastí un nou temple, més gran que l’anterior, que el bisbe Vives consagrà el 991. En l’acta de consagració de la nova església de Sant Miquel se li concediren tots els drets que ja havia tingut l’església consagrada pel bisbe Teodoric i s’hi assenyalà l’extensíssim terme jurisdiccional d’Olèrdola, que s’estenia a llevant de Cantallops als Gorgs, al N des del riu d’Aranyó fins al camí que hi ha sobre la torre d’Elmerado, el riu de la Maçana fins a Perafita, el riu Foix, el camí de Firriol i les aigües dites de Vallbona. A ponent, del riuet de Vallbona al riu de Sant Esteve, la Sanabra, les Borralleres, les Argadaries, la Coma Pineda, la Coma Llobatera i fins a la mar. A migdia, començava per la mar, fins a les Sitges, pujant per la font d’Anastasi, la font de Codines i el Cabrafig seguint per la Gavarra fins a l’Espluga del Rei. Dins el terme d’Olèrdola, fora de la ciutat, hi havia les esglésies de Santa Digna, Sant Pere, Sant Salvador, Sant Julià, Sant Pere, Sant Cristòfol, Sant Genís i Santa Maria. Els actuals termes d’Avinyonet, la Granada, Pacs i Vilafranca pertanyien al terme d’Olèrdola.

L’any 1020 la comtessa Ermessenda celebrava un judici a la ciutat d’Olèrdola; Berenguer Ramon I, el Corbat, confirmava el 1020 les franqueses que ja posseïen els pobladors de l’urbs o castell d’Olèrdola, del Penedès, del Vallès i altres llocs i pel seu testament concedia a Sanç, fill seu, el comtat del Penedès i la ciutat d’Olèrdola, que comprenia les terres que hi havia des del Llobregat a la terra dels pagans (1032). El 1041 hi residí i en fou senyor Mir Geribert, que s’intitulà príncep d’Olèrdola, en rebel·lió contra Ramon Berenguer I. El 1059 Mir Geribert reconegué definitivament la potestat dels comtes de Barcelona sobre la ciutat d’Olèrdola i els seus castells. Arnau de Santmartí, fill de Mir Geribert, tingué el castell d’Olèrdola, sota el domini dels comtes de Barcelona, i a la seva mort la castlania continuà en mans dels seus descendents, senyors de Sant Martí Sarroca. El 1108 els almoràvits envaïren el Penedès i destruïren el castell d’Olèrdola. El mateix any fou encomanada la restauració a Jordà de Santmartí —veguer d’Olèrdola— i als seus castlans. El comte Ramon Berenguer III atorgà unes àmplies franqueses per estimular la repoblació d’Olèrdola i demanà la col·laboració del monestir de Sant Cugat, al qual donà, el 1109, la torre superior del castell i el seu entorn territorial. Alhora, reiterava les franqueses als habitants i defensors del castell. Tot i així, cap a mitjan segle XII, Olèrdola va perdre, altra vegada, el valor estratègic i es va anar abandonant a mesura que augmentava la població del pla, agrupada en parròquies. Un d’aquests nous nuclis, Vilafranca, heretà la importància i la capitalitat de l’antiga Olèrdola.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...