Situació i presentació
El terme municipal limita al NW amb Olèrdola, al N amb Avinyonet del Penedès i en un punt amb Olesa de Bonesvalls, els tres municipis de l’Alt Penedès, a l’E amb Begues (del Baix Llobregat), al S amb Sitges i amb Sant Pere de Ribes i a l’W amb Canyelles.
El municipi és situat en ple massís de Garraf, el terreny del qual és format per calcàries i dolomies cretàcies. Força accidentat, l’altitud mitjana és superior als 250 m i les majors altituds són a la part NE del terme, a la serra de les Conques: el puig de la Mola (535 m) és partió dels termes d’Olesa de Bonesvalls, d’Avinyonet, de Begues i d’Olivella. Altres serres de menor altitud, totes a llevant, són la de Morsell, la de la Cova Fumada i el ser-rat de les Llenties (que deuen el seu nom a l’empremta fòssil de nombrosos protozoaris nummilítics, emmotllada en el calcari). Al NW hi ha Rocallisa (344 m). De N a S, l’amplada màxima del terme, d’uns 5.500 m, és entre el Molí del Castell Vell i Penya Riscla (308 m). Bona part del terme és integrat en el Parc Natural del Garraf.
El col·lector principal és la riera de Ribes, o de Begues, que entra al terme d’Olivella, procedent del d’Avinyonet, pel fondal que hi ha a ponent del puig del Castell Vell (303 m) i s’escola vora el coster de la Bóta cap al terme de Ribes, després d’haver rebut per la dreta la riera dels Pelagons. La riera de Jafre, a llevant de la de Ribes, prové de la Mola i aplega les aigües de les serres de Conques i de la Cova Fumada i de les muntanyes de Can Grau; també, les del fondo de la Fassina, procedents de Puig Pinyol, a ponent de l’antic poble de Jafre, avui abandonat, i les del fondo de la Vallgrassa. Finalment, a ponent, el torrent de les Carreteres és tributari de la riera de Begues, a la qual desguassa, ja al terme de Sant Pere de Ribes.
Hi ha diverses fonts, tot i que tenen poc cabal. La de Cabota es troba vora l’antic camí de Ribes a Olesa de Bonesvalls, entre els llocs de Liona i el Mas Raurell. Fontanelles, prop del Corral Nou, és a la partió amb el terme de Begues. La font de les Piques, vora aquest mas avui rònec, és al faldar del puig de la Mola; les seves aigües foren canalitzades cap a la Plana Novella. La font de la Fassina és prop del camí de Sitges a la Plana Novella, vora el mas de la Fassina, avui rònec. La font del Rector es troba vora el Mas del Rector, també rònec, prop del límit amb Avinyonet, i la font del Mas Vendrell, prop d’aquest mas, en el camí de Jafre a Olesa de Bonesvalls. Totes aquestes fonts són del tipus de cocó i el terme és en general molt eixut.
A més del poble d’Olivella, cap de municipi, aquest comprèn diverses urbanitzacions, com Can Surià, el Mas Milà, el Mas Mestre, la Plana Novella, etc. i l’antiga caseria de Jafre. El principal eix de comunicacions és la carretera local que arriba a Olivella des de Sant Pere de Ribes. En surt un ramal cap al NW que va fins a Sant Pere Molanta, prop d’on empalma amb la carretera N-340 del coll de la Creu d’Ordal, de Barcelona a Vilafranca del Penedès i vers Tarragona.
La població i l’economia
La població del terme va ser regressiva, amb algunes oscil·lacions, durant les tres quartes parts del segle XX. El mínim de 75 h s’assolí el 1975, i moltes masies disseminades es van abandonar. Durant els anys vuitanta, però, la tendència a la reducció s’aturà i la població va experimentar una destacable empenta a causa sobretot de l’establiment de segones residències per l’augment de la representativitat dels pobles costaners de la comarca, de manera que dels 111 h del 1981 es passà a 401 h el 1991, 1.453 el 2001 i 2.179 el 2005. L’economia ha estat tradicionalment basada en l’agricultura de secà i en la silvicultura (una part important del territori és considerat superfície forestal). L’agricultura ha sofert una forta davallada els darrers anys del segle XX; és dedicada sobretot a la vinya. La ramaderia és gairebé inexistent. Tot això porta a deduir que la gent que s’ha instal·lat al terme depèn més aviat, quant al seu treball, dels centres turístics i industrials propers, tot i que al terme el sector de la construcció té certa importància. Les diverses urbanitzacions fan del municipi un dels nuclis de Garraf on la residència secundària supera la residència primària.
El poble d’Olivella
El poble d’Olivella (211 m d’altitud) és situat damunt un turonet, a llevant de la riera de Begues, o de Ribes, que passa a uns 500 m del poble. Moltes de les cases del poble han estat adequades com a segona residència. L’església parroquial és dedicada a sant Pere i sant Feliu.
Una mica més amunt del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Olivella, damunt el turó, anomenat del Castell Vell, de 303 m d’altitud. Dalt al castell hi havia també l’antiga parròquia dedicada a sant Pere. A partir del 1508 fou també dedicada a sant Feliu. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular llis, amb porta a la façana de migdia; els murs que en resten s’aixequen pocs pams de terra. Vora seu les restes del castell d’Olivella són coronades per una torre de planta circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, època en què el castell ja era abandonat, pel rector del poble, que hi volia bastir un molí de vent; a causa de la mort d’aquest rector les obres restaren inacabades.
Entre les principals celebracions i activitats de la població destaca la festa major, l’últim cap de setmana de juliol, que obre el que hom anomena el Rebombori d’Olivella i és seguida per les festes de les diferents urbanitzacions. El primer cap de setmana de novembre s’organitzen les festes de Tardor, en què sobresurt la castanyada, una trobada de gegants, una de puntaires i un mercat d’artesans. Cal mencionar també la cursa de fons del Margalló, a l’abril, que complementada amb una caminada popular, té una gran participació.
Altres indrets del terme
Jafre
A la part oriental, que el 1867 s’anomenava districte o part de Dalt o de Jafre, l’única pista practicable és la de Sitges a la Plana Novella, que continua després cap al terme de Begues. El nucli de Jafre és dalt un petit tossal (189 m d’altitud), a l’esquerra de la riera de Jafre. La casa del baró de Ja—fre, la dels masovers, la casa del rector i la capella, dedicada a santa Maria de Jafre, és tot abandonat.
El lloc de Jafre (Iafer) és esmentat el 1139, juntament amb Garraf i Campdàsens. El senyor de Jafre posseïa ja al començament del segle XIV el títol de baró. El 1413 l’església de Santa Maria del castell de Jafre no tenia ni rector ni parròquia, ja que tothom havia mort. La senyoria del lloc de Jafre se l’atribuïren diverses persones, en la seva majoria no residents al terme, i l’església continuà, per molts anys, abandonada. El 1636 es diu que no hi havia fonts baptismals, però sí cementiri. És aleshores que començà la rehabilitació de Jafre feta per Marianna Bertran (1660) i el seu descendent, Josep Catà i Bertran (1681), que es titulà senyor de la baronia, del castell i del territori de Santa Maria de Jafre.
A la primeria del segle XIX, Jafre deixà de tenir batlle del senyor per a incorporar-se, definitivament, a Olivella (1819). L’economia tradicional de la quadra de Jafre es basava en les llenyes i pastures; des de la restauració del poblament, al segle XVII, s’intensificà el conreu de la vinya i es comercialitzaren les veremes, cosa que féu augmentar la població del lloc. Amb la fil·loxera vingué la decadència i l’abandonament progressiu de les terres. Només el Mas Mercer, la Casa Nova i la Plana Novella es van mantenir habitades. D’altres masies antigues d’aquesta part del terme són les del Maset de Baix, el Maset de Dalt, Can Vendrell, la Capella, la Casa del Capellà, la Fassina, Can Ramonet, el Mas Llorenç i el Morsell.
La Plana Novella
Uns 3 km a llevant de Jafre, en un lloc relativament pla, hom troba l’heretat de la Plana Novella (280 m d’altitud), on el 1681 s’havia establert en emfiteusi Josep Raventós. El 1875, Pere Domènech i Grau, solter natural d’Illa Cristiana i resident a Cuba, féu comprar, per procuració seva, els masos de la Plana Novella, les Piques i el Corral Nou. El nou propietari inclogué les seves possessions al benefici de la llei de colònies i, així, obtingué l’exempció de l’impost de consums i altres serveis per a les 7 famílies que hi habitaven. Tot seguit, començà a efectuar unes grans reformes a la casa i a tot el conjunt de la propietat, obres que encar-regà a l’arquitecte Manuel Comas i Thos, el qual portà a la Plana les aigües de la deu de les Piques i transformà el mas de la Plana Novella en un castell de bambolines, que fou inaugurat el 1887, amb la benedicció del bisbe de Barcelona, Dr. Jaume Català. Els projectes colonitzadors dels Domènech no van donar el resultat que se n’esperava, de manera que el 1896 hom portà l’heretat a l’encant públic. El 1898, els masos de les Piques i del Corral Nou havien passat, per deutes, als editors barcelo-nins Montaner i Simon, i la Plana Novella a Joan de Torrents i Font, a qui l’ajuntament d’Olivella reclamà els endarreriments dels deu anys que durà l’aventura de la colònia, durant els quals els Domè-nech no havien pagat res a la caixa del municipi.
La Plana Novella resta enmig del cercle montuós del Garraf. Per aquest sector hom va promoure una urbanització amb el mateix nom. A més, el palau de Plana Novella es convertí, el 1996, en la seu d’una comunitat budista que promou activitats de tipus social i cultural; s’hi han inaugurat dos museus, un dedicat a l’art i la cultura tibetans i l’altre a l’art contemporani.
Les masies i altres indrets d’interès
A la part occidental del terme, que el 1867 s’anomenava districte de Baix, a ponent de la línia que formen els castells Vell i Nou d’Olivella, resten encara dotze masies, entre les quals cal esmentar la de Can Grau, que antigament s’anomenava Cabrafic o Cabrafiga (aquest topònim constituí un dels límits orientals de la dotació territorial assenyalada a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola el 991 i, molt posteriorment, fou el límit occidental del terme d’Olivella); aquesta masia pertangué a partir del segle XVI a la família Grau i actualment és la seu d’una escola de natura. Altres masies d’interès d’aquesta zona són Can Camps (anomenat el Mas al segle XVI), el Mas Bargalló (Mas de la Geltrú el 1688), el Corral Nou, el Mas Raurell, la Liona, les Piques, etc.
La zona de ponent és la més ben comunicada i la més poblada del terme. Travessada per les carreteres de Ribes a Olivella i la dels Arboçars i Sant Pere Molanta, ja antigament era fressada per diversos camins de bast o de carro per anar a Sitges i a Vilafranca. Hi havia les masies de Cal Muntaner, Cal Duran, el Pou de la Vinya, Can Milà, Can Suriol, amb façana a migjorn amb una bella porxada, la Mesquita, Can Miret, Can Macià, Cal Fuster, el Mas Sabatat, Cal Gavarro, Cal Guineu, l’Hostal del Ganxo, Can Surià, el mas del Puig de Montombra i el Mas Mestre. Alguns d’aquests masos han esdevingut centres d’urbanitzacions, com el Mas Mestre, el Mas Trullols i Can Surià. Més a ponent hi ha la urbanització del Mas Milà.
A un nivell inferior del castell, als límits de l’antic Mas Domènec (posteriorment Cal Muntaner), hi ha un amuntegament de roques punxegudes i isolades que, probablement de formació natural tot i que és confusible amb un megàlit, hom anomena el Barret del Rector.
La història
L’origen de l’emplaçament del poble d’Olivella s’entronca amb la carta de poblament que el 1164 atorgaren cinc propietaris o cavallers (Pere de Ferran, Pere de Puig-roig i d’altres), dintre el terme del castell d’Olivella, a favor de Cabot i altres persones que havien començat a artigar un puig erm. La donació comportava que els afavorits hi aixequessin una fortalesa i paguessin un cens al senyor dominical. Aquesta fortalesa és documentada amb el nom de Castell Nou d’Olivella el 1264. El 1548 només hi havia dues masies prop del Castell Nou, i deu en el seu terme. El creixement demogràfic de la primera meitat del segle XVII féu que l’any 1625 la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu fos traslladada al solar del Castell Nou, que serví de nucli a la formació de l’actual poble d’Olivella.
El 1867 es comptaren i numeraren les cases del terme. Al Rotllo, o centre, que comprenia la plaça de l’Església, o de la Constitució, i el Carrer Major i el de Sant Isidre, hi havia 23 cases; a la part de Baix o districte de ponent n’hi havia 24 i a la part de Dalt, o districte de Jafre n’hi havia 12.
El castell d’Olivella apareix mencionat en documents del 992 (als límits de Viladellops), i del 1002 (als límits de Llacunalba o Canyelles). Sembla que el domini senyorial del castell d’Olivella pertanyia al bisbe de Barcelona, però això no és confirmat fins anys posteriors, en què el bisbe Arnau de Gurb donà el castell, el seu terme i les seves rendes a la capella de les Onze Mil Verges (l’actual capella de Santa Llúcia) de la catedral de Barcelona, el 1271. Aquesta donació fou confirmada posteriorment pel bisbe Bernat, el 1294. El rei Pere III vengué la jurisdicció civil i criminal del castell d’Olivella al titular de la capella de les Onze Mil Verges, venda que fou confirmada després per Joan I, el 1392. Posteriorment la jurisdicció passà al capítol de la seu de Barcelona (1809).