És accidentat, al N, pels vessants sud-occidentals de la serra Grossa (900 m alt.), amb un fort descens cap a l’interior, i, al S, per la serra d’Ontinyent (la Soterranya, 782 m alt.) que continua vers l’W, amb majors altituds (1 011 m alt.), per la serra de Beneixava, i vers l’E, al límit amb el Comtat, per la serra d’Agullent. Aquest relleu muntanyós és la causa que el 62% de l’extens territori no sigui conreat: 5 775 ha de pinedes i 1 300 de matollar. L’agricultura es localitza a la vall, amb predomini del secà (4 600 ha el 1984), en terres sovint abancalades: vinya (1 400 ha), oliveres (745 ha), arbres fruiters (650 ha), ametllers (400 ha) i cereals (340 ha). La propietat de les terres de secà és concentrada en propietaris de la ciutat, i són conreades per parcers que solen viure als masos disseminats. El regadiu es limita a 467 ha, que aprofiten l’aigua del riu Clariana, destinades a fruiters (150 ha), hortalisses i cereals. La població activa agrària no arriba al 10% del total. La ramaderia consta de 4 000 caps de porcí i 5 200 caps d’aviram, tot en funció del consum urbà; hi ha apicultura (915 ruscs). Ontinyent és actualment un dels principals centres industrials del País Valencià. Hi ha notícies de l’activitat artesana tèxtil i paperera, almenys des del s. XV i a la fi del XVIII hi havia 1 500 operaris a les fàbriques de draps i un extens tirador a la riba esquerra del riu, la força del qual era aprofitada escalonadament. La indústria tèxtil més important és la de recuperació, amb fàbriques de filats i teixits; es destaquen les de mantes, que manufacturen la major part de la producció de l’Estat espanyol. Cinc de les primeres empreses exportadores tèxtils espanyoles són d’Ontinyent. Hi dominen les empreses petites, per sobre les quals sobresurten algunes de mitjanes; els darrers anys s’han produït intents de concentració industrial amb la creació d’una fàbrica de mantes i una de filats per unió de petits fabricants. Ha pres importància darrerament la indústria tèxtil auxiliar, sobretot la d’estampats, amb fàbriques grans i modernes. El 1978, hi havia un total de 114 empreses en les diverses especialitats tèxtils, amb 4 500 operaris. Altres subsectors que hi destaquen són l’alimentari (23 fàbriques i 335 treballadors) i el de paper i arts gràfiques (10 i 193 respectivament). El total d’empreses del sector secundari (sense comptar-hi la construcció) eren 203, amb 5 534 treballadors. Aquest sector agrupa el 66% dels actius, mentre que el terciari només aplega el 22%, malgrat el caràcter de capital comarcal mal comunicada. La població cresqué força al llarg del s. XVIII i de manera molt minsa al s. XIX, fins que assolí, el 1900, els 11 430 h (encara amb l’Alforí); tanmateix, el creixement ha estat més ràpid al s. XX, especialment a partir del 1960 (18 787 h), en què s’ha incrementat força (28 735 h el 1986). Una gran part d’aquest increment es deu al fort creixement vegetatiu (natalitat alta) i al corrent immigratori procedent de la pròpia comarca i de les comarques veïnes, així com d’Albacete i de Castella. La ciutat (32 226 h agl [2006], ontinyentins ; 360 m alt.), centre de la Vall d’Albaida, és a la dreta del riu Clariana, amb el nucli antic allargat sobre un turó. Han crescut nous barris a l’esquerra del riu, i el nucli antic s’ha estès vers el sud. La indústria, originàriament localitzada al riu, es concentra darrerament a les carreteres d’Albaida i de Gandia, on hom vol crear el barri industrial. Dos ponts travessen el riu Clariana. La ciutat és apartada de les vies de comunicació importants: només hi ha el ferrocarril de Xàtiva a Alcoi, i és un nus de carreteres secundàries (de Canals a Villena i de Gandia a Almansa). L’església arxiprestal de Santa Maria fou reformada al s. XVII; té una notable portalada plateresca i hom hi venera la imatge anomenada popularment la Purissimeta , d’argent, feta el 1625. La parròquia de Sant Carles havia estat l’església d’un convent de jesuïtes, i la de Sant Miquel fou fundada al s. XIV. Hi hagué un important convent dominicà (1515-1835), que fou cremat el 1837, un convent de franciscans observants (Sant Antoni), creat el 1573, un de franciscans descalços (Sant Francesc), creat el 1611, del qual resta l’església, i un de caputxins (Sant Onofre), creat el 1598. Els observants retornaren el 1887 i bastiren un ampli convent i col·legi. Resta el convent de monges carmelites, creat el 1574, i l’església, bastida el 1772. Hi hagué diversos grans casals, entre els quals el dels ducs d’Almodóvar; la casa de la família Tortosa conté una notable col·lecció d’art. El topònim (amb diverses interpretacions) sembla indicar que fou originàriament una propietat rural romana. Durant l’època islàmica tingué una importància relativa. Conquerida pels cristians, tingué un terme general molt ampli, que comprenia Cabdet (fins el 1446) i Agullent (fins el 1585), així com la partida d’Alforí, que li fou concedida per Jaume I (1256) i que el 1927 passà a ésser municipi. Fou vila reial amb vot a les corts del regne, si bé durant curts períodes pertangué a persones de la família reial (l’infant Pere, ~1273; Ramon Berenguer, fill de Jaume II) o de la noblesa (els Vilaragut, 1350-69), etc. Tingué nombrosos plets amb Villena pels límits territorials. Durant les Germanies, el 1522, el lloctinent comte de Melito ocupà la població (els reialistes s’havien refugiat a la part alta) i féu un gran nombre de presoners que utilitzà com a ostatges per a alliberar el seu germà el marquès del Cenete, que els agermanats tenien reclòs al castell de Xàtiva. Participà activament en la lluita contra els moriscs revoltats que tenien per centre la mola de Cortes. A la ciutat i als voltants hi hagué combats durant la guerra del Francès i les guerres carlines. Li fou atorgat el títol de ciutat l’any 1904. L’any 1920 hi hagué un motí important contra els consums. A l’estiu s’hi celebren festes de moros i cristians . El municipi comprèn, a més, el balneari de la Salut i els despoblats de Toledo i Llombo.
Ontinyent
© Fototeca.cat