Criat a l’Hospitalet de Llobregat, inicià la seva carrera al Club Tennis de la Salut. Fou campió d’Espanya júnior els anys 1964, 1965 i 1966, i guanyà l’Orange Bowl (1966) i el torneig de Wimbledon (1967), any que també fou campió absolut d’Espanya. El 1968 guanyà la Copa Galea i el 1969 el Trofeu Comte de Godó de Barcelona, que tornà a aconseguir el 1971 i el 1976. Ja en categoria absoluta obtingué un títol de Grand Slam (Obert dels Estats Units, 1975), la Copa Masters (1976) i trenta-un torneigs de l’ATP Tour, la gran majoria en terra batuda. També fou finalista del Roland Garros (1974) i guanyà el torneig de Forest Hills a Jimmy Connors (1975). En dobles, fou campió de la Copa Masters, juntament amb Joan Gisbert (1975), i finalista del Roland Garros, juntament amb José Higueras (1978). Arribà a ser número dos en el rànquing individual de l’ATP (1973) i el 160 en dobles (1983). Entre el 1967 i el 1980 disputà 87 partits de la Copa Davis amb Espanya, i arribà a la final en la seva primera participació. El 1978 guanyà la primera edició de la Copa del Món de nacions, títol que repetí el 1983, sempre acompanyat per Higueras. Després de la seva retirada com a jugador (1980), fou capità de l’equip espanyol de la Copa Davis fins el 1992 i creà l’Escola de Tennis Manuel Orantes, amb seu al club Bonasport de Barcelona. Des del 2009 és membre de la International Tennis Hall of Fame de Newport (EUA). Rebé la Medalla de l’esport de la Generalitat de Catalunya (2003). L’abril del 2012 ingressà al Saló Internacional de la Fama del tennis com a reconeixement a la seva gran carrera esportiva.
Manuel Orantes i Corral
© CT LA SALUT
Tennista.