Situada en una plana fertil, la seva població es dedica bàsicament a l’agricultura i al pasturatge, i també al treball artesà del ferro, la fusta i l’argila. Fundada vers el 1070 pels habitants de l’antiga Tharros, esdevingué capital del jutjat d'Arborea vers les acaballes del segle XI, en traslladar-s’hi els habitants de Tarra, antiga capital punicoromana. Sota la protecció de Gènova (1131), subjecta a les lluites entre Gènova i Pisa, fou víctima d’una invasió organitzada pels jutges de Càller i de Torres (1192). Després de moltes alternatives, restà sota el domini pisà. En donar l’Església el feu de Sardenya a Jaume II de Catalunya-Aragó, Oristany entrà plenament dins l’òrbita de la influència catalanoaragonesa. Acollí amb solemnitat Maria de Xipre, en camí cap a Catalunya per casar-se amb el rei (1315). El segle XIV fou el de la seva major potència política i econòmica. El jutge Hug II lliurà Sardenya als catalans i obtingué el jutjat en feu. La ciutat fou el centre de la revolta del seu fill Marià IV d’Arborea i del fill d’aquest Hug III contra la corona. En morir Marià V (1407), la gent d’Oristany oferiren el jutjat al vescomte Guillem II de Narbona. Després de la batalla de Sanluri, el rei Martí I el donà en feu, amb el títol de marquesat d’Oristany, a Lleonard Cubello d’Arborea (1410). En morir el rei, els sards rebels del nord assetjaren la ciutat. Cubello, fidel a la corona, actuà d’una manera indecisa, però acabà fortificant la seva capital i guanyant la llibertat de comerç amb els altres ports de l’illa; fou així el major dels feudataris reials. Un dels seus successors, el seu net Lleonard d’Alagó, lluità amb el virrei Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, que pretenia el marquesat. Prop d’Oristany, la batalla d’Uras, guanyada pels d’Arborea (1472), els permeté d’estendre's fins a prop de Càller. Carròs feu que el rei Joan II revoqués la investidura del marquès, el qual fou vençut a Macomer (1478) i fet presoner. Els vencedors es repartiren les terres del marquesat d’Oristany, que restà així unit a la corona. El seu nom entrà a formar part de la intitulació reial.
Els monuments
Conserva escasses restes dels seus antics edificis: la torre de Sant Cristòfol o de Porta Manna, la de Porta Mare i algunes estructures de la vella catedral (1288) englobades en la nova (del segle XVIII). És sobretot notable la catedral romànica de Santa Giusta, del segle XII.