Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa. Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París. Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes (1992-96), amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès. Fou director general de Le Figaro (1974-77) i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française. En la seva obra alternen records poetitzats de la seva vida, com Du cǒté de chez Jean (1959), Au revoir et merci (1966), Le vagabond qui passe sous une ombrelle trouée (1978), etc., amb una trentena de novel·les, com L’amour est un plaisir (1956), d’exploració personal i, especialment, grans frescos d’inspiració històrica, bíblica o filosòfica, com la seva obra cabdal La gloire de l’Empire (1971), per la qual rebé el premi de l’Académie Française. També és autor de les novel·les Au plaisir de Dieu (1974), Dieu, sa vie, son oeuvre (1981), Le vent du soir (1985), Histoire du juif errant (1990) i Le Rapport Gabriel (1999). Publicà també les memòries Je dirai malgré tout que cette vie fut belle (2016, premi Jean-Jacques Rousseau d’autobiografia). El 2014 rebé la Gran Creu de la Legió d’Honor.