i Orpí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Orpí

Municipi
Anoia
Santa Càndida d’Orpí
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, a la vall mitjana de la riera de Carme, accidentat per la Serralada Prelitoral Catalana.
Població: 
187 h
[2009]
Extensió: 
15 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Orpí té una extensió de 15,23 km2 i els seus límits coincideixen amb els de l’antiga senyoria del castell i terme d’Orpí. Limita al S amb la Llacuna, a l’W amb Santa Maria de Miralles, al N amb els municipis de Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, a l’E amb el terme de Carme i a tocar un punt (al pujol d’Orpinell), al SE, amb el municipi penedesenc de Mediona (Alt Penedès). És situat al sector meridional de la comarca i de la Conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que corre en direcció W-E pel centre del territori, entre les elevacions que forma aquí la Serralada Prelitoral, que a la banda meridional arriben a 737 m, a la serra d’Orpinell o de Feixes. El territori és muntanyós i el clima benigne. Hi abunden els boscos i les deus d’aigua (a Can Bou l’empresa Artés porta aigua a Igualada). Als vessants de la serra de Feixes hi ha la coneguda Font Bertrana.

Comprèn el municipi el poble de Santa Càndia, actual cap administratiu, el poble d’Orpí, que li dóna nom, i els veïnats o barris de Can Bou, les Escodines i diverses masies, com Can Montserrat. El terme queda comunicat per la carretera local de la Pobla (on connecta amb la C-244 d’Igualada a Sitges) a Santa Maria de Miralles (on enllaça amb la carretera d’Igualada a Valls).

La població i l'economia

Les primeres dades de població (orpinencs) es remunten al fogatjament del 1378, any en què es consignaren 24 focs, que disminuïren als segles XV i XVI, amb 11 i 13 focs respectivament. La població continuà escassa al llarg del segle XVIII, sense arribar a enregistrar-se el centenar d’habitants en cap moment, però tingué un augment notable al segle XIX, i el primer cens de població ja registrà 404 h que arribaren a ser 472 h el 1887, any en què s’aconseguí la màxima fita demogràfica. Iniciada la davallada amb la crisi de la fil·loxera, la població es mantingué als voltants dels 300 h al llarg del segle XX. El descens s’accentuà a partir de la dècada del 1950, contrastant amb l’espectacular augment que van tenir altres municipis de l’entorn d’Igualada a conseqüència del procés immigratori. El 1960 la població era de 253 h, que havien davallat a 194 h el 1970, 158 h el 1981, 154 h el 1991 i 143 h el 2001. El 2005 s’enregistraren 184 h.

Les terres conreades estan dedicades bàsicament al secà. El cultiu bàsic del municipi són els cereals, i també podem trobar ametllers i vinya; d’altra banda, a prop de la riera hi ha algunes hortes d’abast familiar. L’economia, essencialment agrícola, es complementa amb una certa activitat ramadera, principalment dedicada a la cria de bestiar porcí. La indústria és representada pel sector del paper, localitzat a prop de la riera de Carme, i una planta embotelladora d’aigua; també hi destaca una gran pedrera. El terme d’Orpí és situat dins l’àrea d’influència del mercat d’Igualada, tot i que bona part de les compres quotidianes es realitzen a Carme.

El poble de Santa Càndia

El poble de Santa Càndia, que tenia 7 h empadronats el 2005, és situat a la riba esquerra de la riera de Carme, davant el poble d’Orpí, el qual substitueix en la capitalitat. L’església de Santa Càndia, esmentada el 1368, és un notable edifici gòtic (segle XIV), amb una portalada i una clau de volta molt interessants, on es venera una imatge de la santa policromada. Ha estat restaurada. Des de dalt de la coberta del temple es pot observar, cap a llevant, una magnífica panoràmica de la vall de Carme, amb la silueta de Montserrat al fons. S’hi celebra, a l’abril, l’aplec dit de les Bresques, molt popular. Al seu costat hi havia el Mas de Santa Cana (esmentat el 1400), nom derivat de Santa Càndia, on hi ha la casa anomenada l’Hostal de Cal Morei.

Altres indrets del terme

El poble d’Orpí, amb 88 h el 2005, és a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme. És format per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell, a més d’altres cases, encinglerat sobre el torrent Morei. Presideix el poble la magnífica torre de l’homenatge de l’antic castell, poligonal, del segle XII. Del castell, adossat a un casal tardà, també es conserva un portal d’arc rodó que hi dóna accés per la banda de tramuntana. L’església parroquial de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, esmentada des del 1099, conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada. Se celebra la festa major per Sant Miquel, al setembre.

Aigua amunt de la riera hi ha els estrets de Can Virella, una zona on la riera de Carme s’engorja i configura un conjunt d’estrets molt singulars.

El barri de Can Bou, que tenia 77 h el 2005, és a l’extrem de llevant del terme i forma un petit nucli industrial paperer a l’esquerra de la riera de Carme. L’antic veïnat de Feixes és situat al SE del terme, als vessants de la serra del seu nom, camí de la serra d’Orpinell. El barri de les Escodines tenia 12 h el 2005.

La història

El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona, i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (any en què la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Òdena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Cornet mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes). El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents, els Padró.

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...