Eugeni d’Ors i Rovira

Octavi Romeu (pseud.)
Xènius (pseud.)
(Barcelona, 28 de setembre de 1881 — Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 de setembre de 1954)

Eugeni d’Ors i Rovira

© Fototeca.cat

Escriptor i filòsof.

Vida i obra

Estudià dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid amb la tesi Genealogía ideal del Imperialismo. Teoría del Estado Héroe (1905). El 1903 participà en el Primer Congrés Universitari Català, on intervingué amb una ponència que tractava de l’extensió dels ensenyaments especulatius, tot proposant la creació d’una facultat laica de teologia separada de la de filosofia, en una intervenció molt crítica amb la situació dels estudis filosòfics tradicionals dins l’àmbit català.

Abans havia col·laborat publicant poemes, articles de pensament polític i de crítica literària i artística a La Renaixença, La Veu de Catalunya, La Creu del Montseny, El Poble Català —on publicà l’article “Noruega Imperialista”, considerat la primera expressió d’aquest corrent en els medis intel·lectuals catalans—, Lo Pensament Català i a Pèl & Ploma, on publicà la narració inspirada en motius decadentistes, en què s’exposa l’antítesi entre l’artista i la societat, La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on exposa el seu concepte de l’“art arbitrari” o subjectivista que marcà la ruptura amb l’estètica del Modernisme.

Freqüentà Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Destacà també com a dibuixant, il·lustrador i caricaturista en publicacions com Auba, Catalunya i La Veu de Catalunya, on signà dibuixos, influïts per Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà a El Poble Català, però també ho feu amb el de Xènius, nom que emprà definitivament quan a partir de l’1 de gener de 1906 començà a publicar a La Veu de Catalunya la columna titulada “Glosari”, de periodicitat gairebé diària, que s’anà configurant com el seu magne autoretrat intel·lectual i que arribà a conformar el veritable dietari de tota una generació. El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el “Glosari” comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”. Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor.

Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-se cap a la psicologia. El 1908 també participà en el III Congrés Internacional de Filosofia de Heidelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré. El 1910 feu una estada a Munic per apropar-se més al coneixement directe de la cultura alemanya. Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note sur la curiosité.

Fou elegit secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la Secció de Ciències, on promogué iniciatives com l’edició d’uns Arxius de Ciències, al mateix moment en què impulsava l’Almanac dels Noucentistes. La intensa activitat pública no aturà la seva tasca intel·lectual. L’any 1911 publicà les Gloses de Quaresma per exposar el que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma), sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i tot estètiques (instauració del classicisme). Durant aquell mateix estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada, obra on descrivia els trets de la raça a través de la imatge idealitzada d’una noia, Teresa, que reunia tots els elements de l’ideari noucentista, i que fou la culminació de les seves reflexions sobre la crisi del gènere novel·lesc i la representació d’un dels primers intents originals de teorització sobre la novel·la des de Catalunya.

El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona.

En esclatar la Primera Guerra Mundial, l’Europa civilitzada que Ors presentava com a model per a construir la Catalunya ideal s’havia embarcat en una guerra d’una virulència inusitada, fet que el portà a la radicalització antidemocràtica i a l’elitisme intel·lectual, ja que la idealització de la cultura que promovia es revelà com una impostura. Encapçalà a Catalunya la defensa de les posicions del neutralisme cultural, enmig d’una opinió fortament polaritzada entre germanòfils i aliadòfils. Concebia l’enfrontament entre França i Anglaterra en termes d’una autèntica guerra civil europea. La seva posició quedà expressada a través de conferències, com la pronunciada a Bilbao el 1915: “Defensa del Mediterrani a la Gran Guerra”; també a partir de les glosses d’aquest període anà concretant el seu pensament davant el conflicte. A aquestes glosses neutralistes, Lletres a Tina (després titulades Tina i la Guerra Gran), li seguiren dos manifestos de la publicació Els Amics d’Europa (el novembre del 1914 i el juny del 1915), òrgan del Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa, integrat per importants intel·lectuals del Noucentisme.

El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les gloses formaren l’Oceanografia del tedi, un dels seus llibres més reconeguts. El 1918 la secció estigué dedicada a l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat.

Paral·lelament, menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns Cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi. El 1915 va ser nomenat director de l’Escola de Bibliotecàries (Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació) i el 1917 director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista Quaderns d’Estudi i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l’Institut el 1914.

La mort de Prat de la Riba el 1917, el distanciament amb el programa d’acció política de la Lliga Regionalista, la incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre’s a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme que anà adoptant influenciat pel ressò de la Revolució Russa i pel greu enfrontament social que es vivia als carrers de Barcelona—són patents a les Gloses de la Vaga que feu circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid, on donà suport públic als vaguistes i els elogis que feu de la personalitat del dirigent obrer Salvador Seguí— determinaren la dimissió del seu càrrec oficial —encara que el motiu incidental de l’anomenada “defenestració de Xènius” foren les irregularitats detectades en la seva gestió administrativa com a director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat—, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes d’abril cessà com a secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a La Veu i continuà a El Dia Gráfico, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El nou Prometeu encadenat, ara presentades de manera teatralitzada, on explicà simbòlicament també la seva crisi institucional.

Durant aquest període anà allunyant-se progressivament dels medis catalans, viatjà per l’Amèrica del Sud i multiplicà els seus contactes amb els ambients culturals castellans. El febrer de 1920 inaugurà una col·laboració en castellà —Las obras y los días— també com a Xènius a Las Noticias, on publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener del 1923 s’establí a Madrid, i a partir d’aquell moment escriví fonamentalment en castellà i es donà a conèixer sobretot com un excel·lent assagista i un teòric de la cultura de gran agudesa. Altres dels seus escrits d’art més importants són Cézanne (1921), Pablo Picasso (1928) i una història de la pintura catalana del tombant de segle (1923-25), inacabada. Publicà la columna “Glosario” a ABC, que prosseguiria a El Debate, a Arriba España de Pamplona i a Arriba de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres.

Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l’Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius.

El 1927 residí a París, on mantingué contactes amb sectors intel·lectuals i editorials molt influents, i on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics (entre els quals destaca, sobretot, l’assaig Du baroque,1935, que obtingué una gran repercussió) que, augmentats, aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa del seu estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura.

El 1937 ingressà a Falange. Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola.

En la primera postguerra, residint novament a Madrid, difongué l’art modern amb la creació de l’Academia Breve de Crítica de Arte i el Salón de los Once. Al final de la dècada de 1940, intentà una última aproximació a la cultura catalana amb la reedició, a l’Editorial Selecta, d’alguns dels seus llibres de l’etapa catalana —el 1947 publicà a Barcelona El secreto de la Filosofía— i, sobretot, amb la publicació el 1950 del primer volum de la seva Obra catalana completa, Glosari 1906-1910. El 1954, amb caràcter pòstum, aparegué La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada.">

El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. Fundà també l’Academia del Faro de San Cristóbal a Vilanova i la Geltrú.

El 2009 fou publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic. També utilitzà altres pseudònims menys divulgats, com Pimpín Nicolson, El Guaita, etc.

Ors i la música

Tot i no saber música, feu incursions esporàdiques en la crítica musical des de la tribuna que el seu treball periodístic li conferia. Aquestes notes apareixen disperses en el seu ja dispers Glosari. L’aproximació esbiaixada d’Ors a la música queda palesa en alguns dels títols dels seus fragments: “El peu esquerre del petit pianista Mieci” o “Beethoven joguina”. Més que la música per ella mateixa, el que li interessà fou el que aquesta revelava com a fenomen social: els usos i costums de la burgesia catalana. Per això, un dels músics que més apareix en els “Vetlla de concert” del Glosari, entre R. Strauss, F.F. Chopin i E. Grieg, és R. Wagner, veritable referent de la vida musical europea del començament del segle XX.

Bibliografia

  • Aranguren, J.L. (1981): La filosofía de Eugenio d’Ors. Madrid, Espasa-Calpe 
  • Bilbeny, N. (1988): Eugeni d’Ors i la ideologia del noucentisme. Barcelona, La Magrana
  • Cacho Viu, V. (1997): Revisión de Eugenio d’Ors, 1902-1930: seguida de un epistolario inédito. Barcelona, Quaderns Crema 
  • Capdevila, J.M. (1965): Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1906-1920). Barcelona, Barcino
  • Castellanos, J. (1994): “Les figuracions de la fantasia: Eugeni d’Ors i la novel·la”. Els Marges, 50, p. 10-27
  • Castellanos, J. (1994): “Presentació”, dins Ors, Eugeni d’: Obra catalana d’Eugeni d’Ors. Vol. I: Papers anteriors al Glosari. Barcelona, Quaderns Crema. p. 13-60
  • Diversos autors (2006): Eugeni d’Ors, llums i ombres. Cicle de conferències en el cinquantenari de la seva mort (1954-2004). Valls, Cossetània
  • Jardí, E. (1967): Eugeni d’Ors. Vida i obra. Barcelona, Aymà 
  • Murgades, J. (1987): Història de la literatura catalana. Part moderna, vol. 9, Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.), Barcelona, Ariel, p. 73-98
  • Murgades, J. (1993): “Estudi introductori”, dins Ors, Eugeni d’: Obra catalana d’Eugeni d’Ors. Vol. VII: Lletres a Tina. Barcelona, Quaderns Crema, p. 9-92
  • Rius, M. (1992): La filosofia d’Eugeni d’Ors. Barcelona, Curial.