Fills d’una família de militars d’ascendència flamenca. Residiren a Madrid i a Mondoñedo (Galícia) abans de tornar a Barcelona on, encara infants, formaren part del cor del teatre del Liceu. Miquel s’inicià com a aprenent al taller d’escultura industrial de Josep Bofill, i passà, al cap de poc, a la foneria Masriera i Campins, on aviat ingressà Llucià. Allà tractaren els principals escultors de l’època i el jove Manolo Hugué, que també hi treballava. Paral·lelament, foren deixebles de Josep Montserrat. Freqüentaren el grup d’El Rovell de l’Ou. Animats per Josep Llimona, es presentaren a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1896, on ja obtingueren mencions honorífiques. Després es presentaren amb èxit a exposicions oficials de Madrid. Socis del Cercle Artístic, hi exposaren el 1900. El 1904, sense haver fet cap exposició pròpia, meresqueren amplis articles elogiosos de Raimon Casellas i de M.Rodríguez i Codolà i s’integraren en l’Associació de Pintors i Escultors Catalans. El 1906 Miquel aconseguí primera medalla a Madrid amb Esclaus. El 1907 a Barcelona tots dos obtingueren primera medalla (Miquel amb Inspiració i Llucià amb La Pobladora), i el 1908 Llucià guanyà un premi idèntic a Madrid amb Presos. Miquel treballà un quant temps amb Llimona, i després, a Prada, amb Violet. Ambdós formaren part de la junta inicial de Les Arts i els Artistes (1910). Exposaren a Saragossa, Santiago de Compostel·la, Buenos Aires, Brussel·les (1910), Panamà (1911), Barcelona (1911), Reus (1916), etc. Difícilment destriable, llur obra és molt sovint conjunta: monument a l’Exposició a Saragossa (1909), monuments barcelonins a Fortuny (1922) i a Verdaguer (1924, en col·laboració amb Borrell i Nicolau), mausoleu de les Heroïnes de Santa Bàrbara a Girona (1925), obres a la font de la plaça d’Espanya de Barcelona (1929) i a la plaça de Catalunya (1929), monument als afusellats als fossats de Santa Helena de Montjuïc, a Barcelona (1940), monument als morts de guerra del RCE Espanyol —del qual club havien estat jugadors els anys de la fundació—, placa de les noces d’or del FC Barcelona (1950), gran imatge de la Mare de Déu que corona la cúpula de la basílica de la Mercè, a Barcelona (1945-49), capella del Santíssim de Canet de Mar (1950), etc. Tots dos foren catedràtics de l’escola de Belles Arts de Barcelona (1944-49 i 1946-50). Llur obra, de les més estimables i les més representatives del postmodernisme, es caracteritza per un realisme simple, centrat en la temàtica obrera, curiosament poc tributari de Meunier i sí, en canvi, del també belga Guillaume Charlier. Alguna vegada abordaren la temàtica d’humor i l’esportiva. Corroboren llur escassa identificació amb el Noucentisme orsià les dures paraules que Ors els dedicà el 1908 titllant-los d’anecdotistes, després de l’exposició a la Sala Parés. Aquesta fou possiblement la causa de llur distanciament de l’art català més combatiu i de llur progressiu arrenglerament en l’academicisme. Germà d’ells fou Enric Oslé i Sáenz de Medrano (Barcelona 1892 — París 1934), gravador, pintor i decorador, format a l’Ateneu Obrer de Barcelona, autor de marines i de temes de port i que, establert a París, es dedicà a la realització d’arquetes i de retaules policromats.