Rei de Germània (936) i d’Itàlia (951 i 961). Fill d’Enric I de Germània i de Matilde de Ringelheim. Es casà (929) amb Edit, filla d’Atelstan, rei dels anglosaxons. Des del 938 combaté contra Bohèmia fins a fer-la tributària i cristiana, el 950. Recuperà la Lorena i obtingué del rei francès el reconeixement del seu domini en aquesta regió (942 i 947). Intervingué en les lluites de la Llombardia a precs d’Adelaida, vídua o filla de Lotari II d’Itàlia, i es feu proclamar (951) rei d’aquest país. Casat amb Adelaida, anà a Saxònia, i deixà Itàlia a les mans de Berenguer II (952). Aprofitant-se de les lluites internes d’Alemanya, els hongaresos l’envaïren el 954, però això induí els bàndols alemanys a fer la pau i l’any següent Otó pogué derrotar aquells a Lechfeld i obligar-los a fer-se sedentaris i pacífics. Cridat pel papa Joan XII, contra l’opressió de Berenguer II, Otó hi acudí (961), deposà Berenguer, fou novament coronat rei d’Itàlia a Milà, es traslladà a Roma amb la seva muller i hi reberen la corona imperial de mans del papa el 2 de febrer de 962. Així fou restaurat el Sacre Imperi, vacant des del 899. S’inicià, però, tot seguit una pugna entre Otó, d’una banda, i el papat i els romans, de l’altra, que no acabà fins el 967. Després tingué qüestions amb els grecs de la Itàlia meridional, que volia ocupar, fins que es feu la pau amb el casament del seu fill i hereu Otó amb la princesa bizantina Teòfana. Altres fills seus foren Ludolf, del primer matrimoni (mort el 957), Enric i Bru, Adelaida i Matilde. Un fill natural, Guillem, fou arquebisbe de Magúncia.