Vida
Feu els estudis musicals a Parma i en aquesta mateixa ciutat començà la seva activitat d’autor d’òperes amb Orphée et Euridice el 1791. El 1792 fou nomenat mestre de capella de la cort de Parma i les seves òperes començaren a ser representades amb èxit a les ciutats italianes més importants. Cinc anys més tard anà a Viena, on dirigí l’Òpera Italiana. Del 1803 al 1807 ocupà el càrrec de mestre de capella a Dresden, on foren molt apreciades les seves obres Camilla ossia il sotterraneo (1799; estrenada a Barcelona el 1804), Achille (1801), Ginevra degli Almieri (1802) i Leonora ossia l’amore coniugale (1804). El 1807 es traslladà a París, on Napoleó el reclamà com a director de la capella imperial. Dos anys després estrenà l’òpera Agnese di Fitzhenry a Parma. A París dirigí l’Òpera Còmica i, en 1812-27, el Théâtre-Italien. El 1832 fou nomenat director de la música de cambra de la cort reial i de la capella dels ducs d’Orleans. El 1837 començà a ensenyar al Conservatori de París.
Fou un compositor amb una gran facilitat per a la creació de melodies. Les primeres obres segueixen l’estil de l’òpera napolitana, però més tard creà un estil propi, en el qual incorporà els elements harmònics i dramàtics provinents de W.A. Mozart. Entre les seves òperes destaca especialment Le maître de chapelle —sobre llibret de S. Gay, estrenada a París, al Théâtre Feydeau, el 1821—, la seva obra musicalment més important i probablement la més coneguda al llarg del temps, encara representada durant tot el segle XX. També es dedicà a la composició de música sacra i de cambra, amb obres sempre caracteritzades per melodies elegants, com en el cas de les 3 Grandi sonate per piano.
Obra
Òpera
Prop de 60 òperes, entre les quals: Orphée et Euridice (1791); Le astuzie amorose (1792); I pretendenti burlati (1793); Il matrimonio improvviso (1794); L’Idomeneo (1794); L’intrigo amoroso (1795); Il fanatico in Berlina (1797); Il morto vivo (1799); Sargino (1803); Lodoiska (1804); Eleonora (1804; basada en el mateix tema del Fidelio de Beethoven); Cleopatra (1808); Diana e Endimione, ossia Il ritardo (1809); Agnese di Fitzhenry (1809; a Barcelona el 1816); Didone abbandonata (1810); L’oriflamme (1814); Le maître de chapelle (1821); Un caprice de femme (1834)
Música vocal
21 cantates profanes (entre les quals: L’amor timido, S., pno., s.d.; Eloisa e Abelardo negli Elisi, 2 v. solistes, pno., publ. 1798); 3 oratoris (Il trionfo della Chiesa, 1804; La Passione di Gesù Cristo, 1810; Il S. Sepolcro, publ. 1818); nombroses obres per a conjunts vocals, religioses i pedagògiques
Música instrumental
Prop de 10 simfonies, nombroses obres de cambra, 1 concert pno. i orq., 1 concert org. i orq.
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Aversano, L.: Rossini, Paer e il classicismo musicale, Il Calamaio, Roma 1993
- Pestelli, G.: La época de Mozart y Beethoven, dins Historia de la Música, vol. 7, Turner Música, Madrid 1986
- Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991