Manuel Palau i Boix

(Alfar del Patriarca, Horta, 1893 — València, 1967)

Compositor.

Estudià al conservatori de València (1914-18) i a París, amb Charles Köchlin (1824-26), on conegué M. Ravel, que l’orientà. Professor i director (1925) del conservatori de València, dirigí les bandes de Montcada (Horta) i de Llíria. Membre del Consejo Nacional de Educación Musical (1959), president de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim, de València, dirigí els Cuadernos de música folklórica valenciana i fou crític musical de La Correspondencia, de València. Premi nacional de música amb Gongoriana (1927) i amb Atardecer (1945), començà amb un llenguatge folkloritzant, que anà adquirint un caràcter impressionista i finalment es vinculà a l’atonalisme (Tres impressions orquestrals). També destaquen dues simfonies, en mi menor (1939) i en re major (1944), un Concierto levantino, per a guitarra i orquestra (1947), Salmantinas, per a piano i orquestra (1950), l’obra coral Cançó d’hivern (1959; premi Antoni Nicolau de l’Orfeó Català) i Tetralogia del goig, del dolor, de l’amor i de l’humor (1960; premi Joan Senent), obres corals, cançons amb acompanyament de piano i d’orquestra, l’opereta Beniflors (1920), els ballets Lliri blau (1938) i Sino (1939) i l’òpera en tres actes Maror (1953-56), amb llibret de Xavier Casp. En el camp folklòric destaquen l’estudi Elementos folklóricos de la música valenciana (1925) i Canciones de la provincia de Alicante (1954), harmonitzades per a cant i piano.