OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Palau de Santa Eulàlia

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePuigflorit de Fluvià, SinònimPalau Sardiaca
Municipi
Alt Empordà

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePuigflorit de Fluvià, SinònimPalau Sardiaca
Palau de Santa Eulàlia
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà (palauencs).
Població: 
112 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

El municipi de Palau de Santa Eulàlia és a l’extrem occidental de la plana de l’Alt Empordà, a l’esquerra del Fluvià, que fa de límit meridional i de divisòria amb el terme de Sant Mori, a migdia. El Fluvià forma en aquest lloc uns pronunciats meandres. Els altres termes veïns són Garrigàs, al sector de ponent i septentrional, Siurana al NE, i Torroella de Fluvià i Sant Miquel de Fluvià, a l’E.

El territori comprèn alguns sectors planers, sobretot al NE, però hi predominen els terrenys ondulats pels pujols i tossals de carenes arrodonides i de poca elevació, que formen la serra de Palau, una de les que marquen el límit irregular i imprecís de la plana al·luvial. Alguns sectors del terme són coberts de bosc de pi blanc, i vora el Fluvià hi ha arbres de ribera.

Algunes minses torrenteres, com la riera de Palau, vessen les seves aigües intermitents al Fluvià. Al NE del terme hi ha l’extrem occidental del Rec Madral, important sèquia que permet els regadius del pla de l’esquerra del Fluvià, des d’aquest lloc fins a la seva desembocadura.

Els dos nuclis principals del municipi són el poble de Santa Eulàlia (o Santa Eulàlia de Palau), que és el cap administratiu i eclesiàstic, i el llogaret de Palau Sardiaca, que és la capital històrica. El nom del municipi s’ha originat, doncs, per la fusió d’aquests dos topònims, tot i que, modernament, s’ha identificat Palau Sardiaca amb el nom de Palau de Santa Eulàlia. El terme inclou també el veïnat d’Estanyet. El municipi s’anomenà Puigflorit de Fluvià el 1937.

Els pobles de Palau Sardiaca i Santa Eulàlia, a la part central del terme, són separats uns 500 m i es comuniquen per un ramal amb la carretera local de Garrigàs a Vilaür, d’on surt un altre vial que enllaça amb l’estatal N-II de Barcelona a França a l’altura de Bàscara. Un altre camí els uneix amb el veïnat d’Estanyet, al NE del terme, des d’on es pot arribar, als pobles veïns de Sant Miquel de Fluvià i Siurana.

El traçat del tren de Barcelona a Portbou toca el sector oriental del terme i passa pel veïnat d’Estanyet, on hi ha el baixador de Tonyà. Incomprensiblement fou batejat així, tot i que el lloc de Tonyà és més lluny, 2 km al N, al terme de Vilamalla.

La població i l’economia

El municipi ha sofert en les darreres centúries el desenvolupament demogràfic propi del medi rural, sempre tan negatiu. L’augment de població (palauencs) corresponent a l’etapa de prosperitat agrícola (294 h el 1860) s’acabà el darrer quart del segle XIX, quan s’inicià lfèxode de la pagesia cap a les ciutats. La davallada perdurà al llarg del segle XX, tot i que als anys vuitanta i noranta s’estabilitzà i fins i tot apuntava un lleuger increment a inicis del segle XXI: 90 h el 1981, 80 h el 2001 i 88 h el 2005.

L’agricultura és principalment de secà: cereals, blat de moro, farratge, oliveres i vinyes. Hi ha una petita part de regadiu amb hortalisses i farratge. La terra hi és molt repartida i, generalment, en règim d’explotació directa. La cria de bestiar, oví bàsicament, és un complement de l’economia local. Els agricultors del terme acudeixen al mercat de Figueres i, en algun cas, al de Girona.

El poble de Santa Eulàlia de Palau

El poble de Santa Eulàlia de Palau, a 86 m d’altitud, dit popularment Santa Eulàlia, és la població més gran del municipi, amb 79 h el 2005, i el centre administratiu; hi ha la casa del comú.

Les cases, a l’entorn de l’església, no tenen una disposició urbana estructurada. Són edificis de dues o tres plantes, amb llindes dels segles XVI al XVIII, i formen un conjunt d’arquitectura popular rural. S'hi destaca, al carreró de l’extrem oriental del poble, una notable façana renaixentista datada el 1567 en un carreu sobre el portal adovellat i amb una finestra d’arc conopial amb arabesc calat.

L’església de Santa Eulàlia, parròquia de tot el terme, és dedicada a la màrtir Eulàlia de Mèrida i ja devia existir al segle XI. L’església actual és d’un romànic tardà, de tipus cistercenc, bastida amb carreus ben tallats, segurament del segle XIII. Lés cobert amb volta apuntada. Hi ha diversos afegitons tardans: una obra de fortificació convertida en terrabastall i el campanar són els més importants. L’església té una pica baptismal romànica decorada amb arcuacions. El poble celebra la festa major a l’agost.

Altres indrets del terme

Palau de Santa Eulàlia

El poble de Palau de Santa Eulàlia, dit antigament Palau Sardiaca, és situat a la zona aturonada del terme municipal, a 86 m d’altitud. L’any 2005 hi estaven empadronades 9 persones. El seu reduït nucli és agrupat a l’entorn de l’antic palau dels ardiaques i la nova capella. El formen alguns casals grans que hi alternen amb casalots i masoveries més modestes, edificis dels segles XVI al XVIII.

L’església de Sant Esteve de Palau Sardiaca era la capella del palau, a la banda de tramuntana del qual es dreça. És l’única part força ben conservada, malgrat ésser la més antiga, d’aquest palau i, com ell, de propietat particular des del 1835. L’esglesiola, d’una nau amb absis de planta rectangular i transsepte no sobresortint en planta, és de concepció i estructura preromànica i presenta alguns elements apropats a les formes romàniques. L’interior de l’edifici és cobert amb voltes de canó, sobre banquetes, construïdes amb encofrat, del qual queden les empremtes. Les voltes de la nau i l’absis, en sentit longitudinal, combinen amb la volta perpendicular del transsepte elevat. L’arc triomfal i l’arc toral, que enllacen els tres espais interiors del temple, són adovellats i lleugerament passats de radi; recolzen sobre unes pilastres rectangulars coronades per impostes amb bisell, amb temes de soga.

El castell de Palau Sardiaca és a migdia de l’església i es troba en ruïna. Les estructures que resten permeten de comprovar que era, en realitat, un petit palau medieval, fet que corrobora també el nom de la Masó que se li donà en un document del segle XV.

Can Batlle és un gran casal situat a migdia del palau ardiaconal que ha sofert nombroses reformes i afegitons al llarg dels segles. El gran portal adovellat és del 1630. Era la casa dels batlles del lloc, funcionaris delegats dels ardiaques, dels quals hi ha notícia des del segle XIV.

Can Remena o Can Geli és una gran casa situada a llevant del castell, dels segles XVII i XVIII. A la porta hi ha un escut molt erosionat. A l’interior hi ha lEstanyetEl veïnat d’Estanyet, al NE del terme, és format per vuit masies disseminades al llarg d’un camí, prop de la capçalera del Rec Madral, a la plana antigament coberta d’aiguamolls i estanys, com ja indica el topònim. Al segle XIV, Estanyet s’esmenta com a lloc de la jurisdicció de l’ardiaca de Besalú, senyor de tot aquest terme.

La capella de Santa Maria d’Estanyet figura en els nomenclàtors diocesans del segle XIV com a dependent de la parròquia de Santa Eulàlia. És una esglesiola romànica d’una nau amb absis semicircular, probablement del segle XI. Les seves estructures han estat en gran part destruïdes o transformades.

A l’extrem septentrional del veïnat hi ha el Mas Reig o Can Gelada. En una façana del mas, vora el camí, hi fou adossada, un cop restaurada el 1939, la creu de terme del segle XVI.

Al municipi, exceptuant la rodalia d’Estanyet, hi ha molt poques masies disseminades. Poden esmentar-se el Mas Peire, a l’extrem nord-oriental, i les del paratge dels Comuns.

La història

El lloc de Santa Eulàlia és esmentat en documents dels anys 915 i 982. Segons una butlla papal de Benet VIII, l’any 1017 el monestir de Sant Pere de Camprodon hi tenia possessions. El 1281 consta que Santa Eulàlia pertanyia al terme de Palau Sa Ardiaca, i en un document del 1316 s’esmenten els tres poblats del terme: Palatio Archidiaconi et in loco de Stagneto et parrochia Sancte Eulalie de Palatio. El nom de Palau Sardiaca deriva del domini que els ardiaques exerciren en aquest lloc, on tingueren un castell palau. Palau Sardiaca pertanyia a l’ardiaconat d’Empúries, dins la diòcesi de Girona (els ardiaconats desaparegueren l’any 1851, en què el bisbat fou dividit en arxiprestats). En algunes obres s’ha afirmat que el castell de Palau Sardiaca era la residència que tenia l’ardiaca d’Empúries en la seva demarcació territorial. El cert és, però, que, almenys des del segle XIV, apareixen com a senyors jurisdiccionals d’aquest lloc i castell els ardiaques de Besalú i no el d’Empúries, la qual cosa sembla contradictòria. Arnau de Soler, que fou ardiaca a Besalú entre el 1302 i el 1326, tenia propietats a Palau Sardiaca o pels encontorns. Potser el domini dels ardiaques de Besalú sobre l’indret arrenca d’aquest personatge, ja que no n'hi ha notícies anteriors. L’afegitó Sardiaca unit al nom d’aquest lloc és documentat ja al segle XIII.

A la fi del segle XVII, el terme era considerat de la batllia reial de Siurana, però continuà fins al segle XIX sota el domini dels ardiaques.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...