Situació i presentació
El terme municipal dels Plans de Sió, de 55,89 km2, limita al NE amb un enclavament de Guissona (Mas d’en Porta) i el municipi de Torrefeta i Florejacs l’abraça pel N i l’E. Al SE limita amb Cervera, al S amb Granyanella, al SW i W amb Tàrrega (Urgell) i a l’W ho fa amb Ossó de Sió (també de l’Urgell).
L’antic municipi de les Pallargues, de 29,8 km2, s’estenia per la vall mitjana del Sió, en forma allargassada, des del tossal de Caplloc (489 m) al N, fins al barranc de Sant Gili, al S, travessat de llevant a ponent pel Sió. El 1974 li fou agregat el municipi de l’Aranyó (26,1 km2), que s’estenia per la Ribera del Sió, aigua amunt de les Pallargues i que té també una forma allargassada entre el sector del torrent del Passerell (afluent del Sió) al N i un sector d’altiplans que separen les valls del Sió i del riu d’Ondara, al S, per on discorre el torrent de la Figuerosa, que es forma a la Cardosa, passa prop del Canós i és afluent del riu d’Ondara. El territori es troba en una de les zones més planeres de la comarca i és solcat, a més del Sió, pel torrent de Casarell.
Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de les Pallargues, cap municipal, els de Pelagalls, Sisteró, Mont-roig de Segarra, l’Aranyó, el Canós, Concabella, Hostafrancs, Ratera i els llogarets de Muller i Montcortès de Segarra. També pertanyen als Plans de Sió algunes antigues masies com Queralt de Meca o la de Golonor, el despoblat de Claret i l’antiga quadra de Talarn.
Comuniquen el terme la carretera de Cervera a Agramunt i la de Tàrrega a Guissona, que es creuen al sud del poble de les Pallargues, prop del límit amb l’Urgell. Ambdues carreteres queden unides també per un ramal que surt de la primera via, prop de Mont-roig, a l’extrem de ponent del terme, passa prop de les Pallargues i s’uneix a la de Guissona a Tàrrega prop de Concabella. D’aquesta darrera població surt també una carretera vers Tarroja i Sant Ramon.
La població i l’economia
El fogatjament més reculat que ens ha pervingut de l’antic municipi de les Pallargues és del 1367, en què es comptaven 27 focs. Mentre que al final del mateix segle es comptaven 14 focs (1385), el 1553 ja havien passat a ser 19. La demografia moderna de l’antic municipi de les Pallargues és recessiva des d’un màxim assolit el 1860 (836 h), que representava gairebé el quàdruple de la població del segle XVIII (216 h el 1718 i 229 h el 1787). El descens però, fou més suau a la primera meitat del segle XX (732 h el 1900, 705 el 1920, 679 el 1930, 675 el 1940, 648 el 1950), però des d’aleshores s’accelerà (546 h el 1960, 480 el 1970).
L’antic municipi de l’Aranyó seguí una evolució semblant. En efecte, la línia demogràfica dels darrers temps va estar marcada per una pèrdua constant des del màxim del 1860 (835 h), suau inicialment (792 h el 1900, 777 el 1920, 757 el 1930, 726 el 1950) i molt accentuada després: 548 h el 1960, 453 el 1970.
L’any 1974 el poble de l’Aranyó s’uní al poble de les Pallargues i la seva població, per tant, es comptabilitzà juntament amb aquest. En el cens del 1981, ja es detectà un considerable augment de la població a causa, però, de la unió dels dos antics municipis. La població seguí una línia descendent fins a la fi del segle XX. El 1991 s’enregistraren 671 h i el 2001 n’eren 547 h, els mateixos que l’any 2005 a causa de l’estabilització demogràfica produïda els primers anys del nou segle.
L’economia del terme municipal dels Plans de Sió es basa principalment en les activitats agràries. En les grans planes s’estenen els conreus, que abans havien estat dedicats a la vinya, l’olivera i l’ametller i que són, gairebé en monocultura, dedicats als cereals (ordi, sobretot, i també blat i civada), amb alguns espais dedicats als ametllers i només restes de vinya i oliveres. En els terrenys més humits s’hi troben plantacions d’arbres fruiters, com la pomera, i blat de moro. La ramaderia es dedica principalment a la cria d’aviram i de bestiar porcí i boví. Quant a la indústria, destaca la fàbrica de pinsos de la Corporació Alimentària de Guissona.
El poble de les Pallargues
El poble de les Pallargues (145 h el 2005) es troba a 412 m d’altitud, en un tossal que s’alça a la dreta del Sió, agrupat a redós del temple parroquial i a migdia del gran casal o castell que s’aixeca al punt més alterós. Els carrerons, amb algunes arcades i ben pavimentats, aflueixen a una plaça vora el castell, i el conjunt conserva un aire de vila. L’església parroquial de Sant Salvador fou reconstruïda modernament dins una línia neoclàssica (la llinda porta la data del 1872). El gran casal dit el castell de les Pallargues té a la façana un gran arc gòtic dins el qual es bastí posteriorment una balconada i una torrella o garita en una cantonada. La festa major se celebra el darrer cap de setmana d’agost, per Sant Salvador, patró de la parròquia.
El lloc fou des dels primers temps (1040) possessió dels bisbes d’Urgell i el 1087 hi tenien alous Arnau Company i Ramon Bonfill. En els documents més antics fan constar el nom d’Espallargues (substantiu que equival a “pallers”). El 1194 era senyor o castlà del castell Guerau d’Alentorn i el 1315 dominava les Pallargues i Pelagalls Berenguer de Rajadell, substituït pocs anys després per Joan de Concabella i Berenguer de Concabella. Des de la fi del segle XVI senyorejà la baronia de les Pallargues, que s’estenia als petits castells del terme, el llinatge dels Argençola.
Altres indrets del terme
Pelagalls i Queralt de Meca
Detall de la portada de l’església de Sant Esteve de Pelagalls
© Patrimonifunerari.cat
Vers migdia de les Pallargues, al sector esquerre del Sió hi ha el poble de Pelagalls (22 h el 2005), que a 411 m d’altitud forma un petit agrupament prop del qual hi ha la bella església parroquial, romànica, de Sant Esteve de Pelagalls. Generalment, a la Catalunya Nova, el romànic és més tardà i evolucionat que el de la CatalunyaVella, però aquesta església té molts trets característics del romànic primitiu, igual que d’altres esglésies disseminades al llarg del Sió. Originàriament era una església d’una sola nau amb absis a llevant. Estava coberta amb volta de canó, i com a única decoració interior tenia una línia d’impostes seguida a tots els murs. Exteriorment destaca la portada oberta al mur de ponent, que és l’element més notable del conjunt. És formada per tres arquivoltes sobre columnes monolítiques amb llurs capitells. Cada extrem de les arquivoltes reposa sobre una columna, excepte l’arquivolta exterior, que ho fa sobre dues parelles de columnes. Al centre hi ha un timpà semicircular sostingut per dues cartel·les, que presenta temes escultòrics en baix relleu. Durant el segle XVIII s’hi feren reformes importants. S’hi afegiren dos braços a manera de transsepte coberts amb volta d’aresta i una sagristia —ja enderrocada— que amagava gran part de l’absis. La coberta de la nau se substituí gairebé del tot per tres trams de volta de canó amb llunetes a cada banda, conformant l’aspecte de volta d’aresta. També és d’aquesta època, o una mica posterior, el robust campanar construït sobre el costat septentrional de la façana.
El 1968, quan es procedia a una restauració del temple, es trobà sota l’altar un reliquiari policromat amb un pergamí de l’acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d’unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d’altres sants.
En el petit nucli de Pelagalls, de carrerons estrets amb algunes antigues arcades, es conserven algunes cases d’aspecte medieval. La festa major se celebra conjuntament amb Sisteró el Dilluns de Pasqua, i es fa un aplec a l’església de Sisteró, on es venera la Mare de Déu del Bell Vilar.
La jurisdicció del lloc, esmentat ja el 1099, fou dels senyors de les Pallargues i l’església depenia del bisbe d’Urgell (en depenen Sisteró, Golonor i Queralt de Meca).Tenia 10 focs vers el 1380 que es mantingueren al llarg de lAedat mitjana. Al segle XIX formà el municipi independent de Pelagalls i Sisteró.
Queralt de Meca o Queraltill és un antic casal i antiga quadra, emplaçat als peus del Tossal de Queralt (441 m); el 1415 passà a formar part del veïnatge de Cervera.
Sisteró i Golonor
El poble de Sisteró (41 h el 2005), també al sector esquerre del Sió, es troba a llevant de Pelagalls i forma un nucli ben urbanitzat amb edificis relativament moderns i alguns d’antics, magatzems agrícoles i granges de bestiar a l’entorn. L’església de Santa Maria del Bell Vilar o de Sisteró és als afores. Depèn eclesiàsticament de Pelagalls i fou renovada vers el 1752. Té una portalada amb grans dovelles.
Al poble hi ha el Museu de la Pagesia, que es va crear el 1979, quan alguns veïns de la localitat decidiren recollir estris relacionats amb les activitats agràries tradicionals de la zona. La festa major se celebra conjuntament amb el poble de Pelagalls.
Esmentat ja el 1099, Sisteró formà una antiga quadra agrícola que els Concabella tenien infeudada el 1376 a Arnau de Verdú, i que més endavant arrendaren a Berenguer Gilabert i a Jaume Sabater. Tenia 4 focs vers el 1380 i 9 el 1553.
La masia i antiga quadra de Golonor, prop del Sió, aigua amunt de Sisteró, té una església dedicada a Sant Salvador, dependent de Pelagalls.
Mont-roig de Segarra
El poble de Mont-roig de Segarra (67 h el 2005), al SW del poble de les Pallargues, és un altre dels antics pobles i parròquies del terme dels Plans de Sió, a l’esquerra del Sió, prop ja del municipi urgellenc d’Ossó de Sió, separat per una carena del poble de Bellver d’Ossó. Forma un nucli centrat per una plaça ben urbanitzada on hi ha l’església parroquial de Santa Maria, d’aire neoclàssic i portalada barroca, que porta la data del 1781. Hi ha un carrer modern i llarg i altres carrerons que pugen suaument vers la part vella, on hi ha alguns edificis senyorials amb ornamentacions heràldiques. La festa major de Mont-roig de Segarra se celebra el tercer cap de setmana de juliol.
El 1174 hi tenia possessions el monestir de Poblet, que conservà posteriorment. El 1330 el lloc fou assignat per Alfons III a la vegueria de Tàrrega i formà part, amb Utxafava i Bellver d’Ossó, dels dominis dels Anglesola, que a la fi del segle XIV passaren a Dalmau de Mur i el 1382, per herència d’Elisenda de Queralt, casada amb Simó de Mur, a Dalmau de Queralt i de Rocabertí; s’incorporà a la baronia de Queralt el 1401. En el fogatge de vers el 1380 tenia 16 focs, que havien passat a 26 el 1553 i a 30 l’any 1719.
L’Aranyó i Muller
Castell de l’Aranyó
© Xevi Varela
El poble de l’Aranyó (8 h el 2005), cap de l’antic municipi homònim, es troba a 461 m d’altitud al sector meridional de l’actual terme, prop de la carretera de Cervera a Agramunt. Forma un agrupament urbà centrat pel castell de l’Aranyó, de grans proporcions, de planta poligonal i una gran torre quadrada a ponent, portalada de dovelles llargues, finestrals renaixentistes (1569) i escut d’armes partit entre bandes i àguiles. El darrer pis presenta una galeria de petits arcs de mig punt a tota la façana. Fou reedificat al segle XVI sobre una construcció anterior. S’entra al poble per un portal i carrer cobert. L’església parroquial de l’Assumpció de l’Aranyó conserva l’orientació primitiva i una portalada de dovelles, però la resta ha estat totalment reconstruïda.
El castell de l’Aranyó és esmentat ja a l’inici del segle XII i pertangué aviat a la família Montsuar (segle XIII). Fou després d’importants famílies de Cervera. La població sempre fou molt escassa (3 focs vers el 1380, 8 el 1553, 6 el 1719). El 1424 passà a Arnau d’Alta-riba i el 1428 fou admès en el veïnatge de la vila de Cervera. A mitjan segle XV era de Gilabert Burguès, a la fi del segle XVI (època en què fou reconstruït) dels Agulló, senyors de Bellveí. A la fi de l’Antic Règim era de la família Pedrolo-Gomar, i el seu propietari dialeshores, Manuel de Pedrolo, fou conservador de la Universitat de Cervera (1833), ciutat on residia, i el 1840 fou cap polític de Lleida. Fill de l’Aranyó, dins la mencionada família, fou l’escriptor Manuel de Pedrolo i Molina (1918-1990).
A migdia de l’Aranyó, prop del poble, s’alcen dues grans roques de sauló, de prop de 4 m d’alçada, aïllades de cap sediment rocós i molt erosionades, que hom anomena popularment els Pallers i que han donat lloc a llegendes populars. A poca distància, altres roques amb sepultures excavades i una sèrie de cavitats quadrangulars al tall vertical són dites les Ames, i hom suposa que corresponen a ossaris o columbaris sepulcrals.
A 1 km vers ponent de l’Aranyó hi ha el petit grup de cases que forma el llogaret de Muller, dit també Muller d’Hostafrancs, per tal com la seva petita capella de Sant Pere depenia de la parròquia d’Hostafrancs.
Montcortès de Segarra
Vista del castell de Montcortès de Segarra
© Xevi Varela
A llevant de l’Aranyó, prop d’1 km, hi ha el llogaret de Montcortès de Segarra (10 h el 2005), vora la carretera de Cervera a Agramunt. Forma un petit agrupament (un carrer amb cases dels segles XVIII i XIX) presidit per la majestuosa presència del castell de Montcortès, notable edifici de pedra picada, planta rectangular, dues torres bessones quadrades, gran portalada de mig punt adovellada, finestrals de tipus renaixentista i galeria d’arcs rebaixats al pis superior. Fou construït a partir del 1493 i es conserva la capitulació de l’obra que el mestre Joan Barrufet pactà amb el seu propietari, Joan Sacirera. L’església parroquial de Santa Anna de Montcortès, petit edifici del segle XVI amb campanar d’espadanya, depèn eclesiàsticament de la parròquia de Sedó. La festa major s’escau el 25 de juliol.
El lloc és esmentat ja el 1095, any en què pertanyia a Guillem Isarn, cavaller del Solsonès. El 1306 el castell era infeudat a Berenguer d’Anglesola i el darrer quart del segle XIV era de Bernat Berenguer Llompard, que féu construir el monestir de Santa Clara de Cervera. Passà al domini dels Sacirera (Joan Sacirera féu construir l’actual castell a la fi del segle XV) i als Marc; d’aquest darrer llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d’Oluja (segles XVI-XVII), casat amb Jerònima d’Alta-riba, jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda; el seu fill Baltasar Ausiàs Marc i d’Alta-riba, mort el 1622, fou també jurista i poeta (es consideraven descendents d’Ausiàs Marc), i a la seva mort el castell de Montcortès passà a la família de la seva muller Anna M. de Moixó. Aquest llinatge fou ennoblit el 1652 en la persona de Rafael de Moixó.
El Canós
El poble del Canós (29 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la riba dreta del torrent de la Figuerosa o de la Cardosa, en una elevació.
Fou una vila closa i a la part alta hi ha una placeta entre cases de tipus senyorial, com Can Moixó o Can Gomar, on s’entra per un carreró cobert, mentre que la part de la ribera és formada per un carrer amb construccions modernes. L’església parroquial de Sant Jaume del Canós, orientada a llevant, té una portalada de grans dovelles; d’origen romànic, el conjunt de la construcció és del segle XVII i el campanar, del XIX. La festa major se celebra el diumenge després del 25 de juliol, en honor a Sant Jaume.
Al Canós hi ha des del 1986 una estació agrometeorològica que, d’una banda, obté dades sobre temperatura, pluviometria i evaporització, i de l’altra, respecte a les dades relacionades amb la investigació agrícola, calcula el coeficient d’evapotranspiració que resulta de l’evaporació de la terra i la transpiració de les plantes. Aquest observatori meteorològic constitueix una base per als nombrosos treballs d’investigació que es porten a terme en els conreus de la zona, que es caracteritza per la gran sequera.
L’any 1332, el Canós entrà a formar part del veïnatge de Cervera, població amb la qual sempre ha tingut més vinculació que no pas amb els altres nuclis. Pertangué posteriorment als Satorre (segle XIV), als Marc, senyors de Montcortès (segles XVI-XVII), i a la fi de l’Antic Règim era de la família Pedrolo. Fora del poble hi ha l’anomenada torre dels Joiells, de tàpia, d’estructura quadrada.
Hostafrancs
El poble d’Hostafrancs (108 el 2005) és a la dreta del Sió, a llevant del terme, molt proper a Riber i Sedó (de Torrefeta i Florejacs), a l’extrem de la gran plana que s’estén fins a Riudovelles (de Tàrrega) i fins a Mont-roig de Segarra.
Fora del clos vell s’hi construí grups de cases formant ravals i s’urbanitzà també un gran espai entre l’església i les antigues escoles, plaça que conserva com a monument l’antiga creu de terme, malmesa, però amb el capitell original amb les figures dels dotze apòstols. L’església parroquial de Sant Bartomeu d’Hostafrancs és d’època barroca, amb el campanar modern. Aquest poble celebra la festa major el 24 d’agost, per Sant Bartomeu, que n’és el patró. A més, el quart diumenge de maig, celebra la festa del Roser.
Entre els cavallers urgellencs o solsonins que ocuparen aquest lloc hi hagué Berenguer de Brocard, que en testament de l’any 1093 deixà el castell d’Hostafrancs al seu germà Pere mentre visqués, i després al capítol d’Urgell, que el posseí fins a la desamortització.
Concabella
El poble de Concabella (105 h el 2005) és a la dreta del Sió, a la seva confluència amb el torrent que baixa de Torrefeta i Bellveí, a la proximitat també d’Hostafrancs, Ratera, Pelagalls i Sisteró. És el poble més gran de l’antic municipi de l’Aranyó i té força pes dins la petita història. Centra l’agrupament el gran castell de Concabella, palau senyorial de planta quadrada i 30 m de façana, amb un pati interior, noble portalada, finestrals renaixentistes i dues torres quadrades.
Detall dels capitells de la portalada de l’església de Sant Salvador de Concabella
© Patrimonifunerari.cat
A l’extrem E de la plaça hi ha l’església parroquial de Sant Salvador de Concabella, romànica, amb una magnífica portalada amb columnes, capitells i arcades propis del romànic lleidatà del segle XII. La festa major d’aquest poble se celebra el darrer cap de setmana de juliol, i hi té lloc la Nit de Foc Musical.
Des del 1040 hi ha notícies del castell que, bé que pertanyia al comtat i bisbat d’Urgell, fou molt relacionat en els aspectes religiós i econòmic amb Solsona i Cardona. En la consagració de la nova església de Cardona el 1163 consta entre els seus dominis l’església de Concabella.
A partir del segle XIV passà a Berenguer de Peramola (que testà el 1347 a favor de Gombau de Vilalta i concedí molts privilegis als seus vassalls), i vers el 1381 era dels Oluja (juntament amb Gra tenia 10 focs i era de Guerau d’Oluja). El 1414 el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que posseïa Concabella des del 1411, posà en veïnatge de Cervera aquest lloc i el de Gra per tal de protegir-lo contra barons o homes de paratge, i llurs habitants havien d’anar en host i cavalcada sota la bandera de Cervera. Passà encara al llarg del segle XV als Requesens i durant la guerra contra Joan II a Rodrigo de Bobadilla, casat amb Violant de Cabrera, i d’aquests als Ortiz. Des del segle XVI en foren propietaris els Erill, els quals transformaren l’antiga fortalesa en un palau senyorial que conservaren al llarg de tres segles.
Des del segle XII són coneguts diversos personatges cognomenats Concabella, entre els quals destaquen Pere de Concabella (1198) i els Concabella, senyors de les Pallargues. Fou fill de Concabella l’escultor Jacint Reguer, que treballà amb Francesc Puig a l’altar de Sant Andreu (de l’Hospital) a la parròquia de Santa Maria de Cervera (1648), que encara es conserva.
Ratera, Claret i la quadra de Talarn
Ratera (10 h el 2005) és un poble també del sector de la dreta del Sió, aigua avall de Concabella, format per un petit grup de cases. S’entra per un portal a una petita plaça on donen totes les cases, ben disposades. Luesglesiola, dedicada a Sant Llorenç, fou refeta al segle XVIII i el lloc fou del domini de la col·legiata de Guissona. Ja a la riba del Sió hi ha el gran casal de Ratera, antic castell (conegut per castell menor de Concabella, ja que havia pertangut a la jurisdicció del major) que al segle XVI, vers l’any 1530, fou convertit en molí (també fou anomenat el molí de Concabella). Constitueix un interessant edifici que unia el caràcter de palau senyorial amb la finalitat industrial, amb una gran torre quadrada i una altra cilíndrica adossada a un angle que arrenca de la planta noble i un cos d’edifici rectangular de quatre plantes. Entre Ratera i Concabella hi ha la petita església de Sant Vicenç. Celebra la Nit de Foc Musical, el darrer cap de setmana de juliol, amb el poble de Concabella.
L’antic poble de Claret, deshabitat, al sector més septentrional del terme, era ja el 1082 del domini —per aprisió— d’Arnau, que aquest any el cedí a Santa Maria de la Seu d’Urgell. Bernat de Claret donà el 1139 al prepòsit de Solsona, Gauspert, la meitat dels vassalls d’aquest castell, però al segle XV (1432) Joan Berenguer de Concabella s’anomenava senyor de Claret.
L’antiga quadra de Talarn, situada al NW de la parròquia de les Pallargues, fou un domini de l’església de Solsona, que el 1520 hi tenia 12 vassalls que pagaven el delme.