OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Olof Palme

Sven Olof Joachim Palme
Història    Política
Sven Olof Joachim Palme
Olof Palme

història hist i ciències polítiques polít
Polític suec.
Estocolm, 30 de gener de 1927 — Estocolm, 28 de febrer de 1986

De família benestant, després d’estudiar als Estats Units es graduà en dret el 1951 per la Universitat d’Estocolm. Membre del Partit Socialdemòcrata, fou consultor especial del primer ministre Tage Erlander (1953-63). Diputat des del 1958, fou ministre sense cartera (1963-65), de Comunicacions (1965-67) i d’Educació i Cultura (1967-69). El 1969 succeí Erlander com a president del seu partit i primer ministre. Reformista radical, sobre l’estructures d’un fort estat del benestar bastit pel seu predecessor, impulsà un programa en el qual la igualtat (no tan sols d’oportunitats) esdevingué la màxima prioritat, i consolidà unes prestacions socials excepcionalment generoses, tant en el món capitalista com en el socialista. La pressió fiscal especialment intensa amb què finançà aquesta despesa, i el creixement de l’administració per tal de gestionar els serveis, li reportaren dures crítiques i l’augment de l’evasió fiscal.

En política exterior, les seves dures crítiques a la guerra del Vietnam i, en general, a la política exterior nord-americana durant la guerra freda, li reportaren fortes tensions amb els Estats Units, així com la seva política favorable al no-alineament, al pacifisme, al desarmament i a l’apropament al bloc socialista (bé que criticà la intervenció militar soviètica de Txecoslovàquia del 1968), i convertí Suècia en l’únic estat occidental a mantenir relacions amistoses amb la Cuba castrista. Fou també un dels crítics més contundents de l’apartheid sud-africà. La crisi del petroli del 1973, a la qual seguí una crisi financera, portaren els socialdemòcrates a la derrota.

Fou succeït en el càrrec pel Thorbjörn Fälldin (1976-82). Durant aquest període es mantingué tanmateix actiu com a president del Consell Nòrdic (1979-80), president del Comissió Independent sobre Desarmament a Ginebra i enviat especial a la guerra de l’Iran i l’Iraq. Fou també un dels principals impulsors de la campanya per la qual Suècia renuncià a les centrals nuclears en el seu territori després d’un referèndum (1979). El 1976 recuperà la presidència del govern. Tornà aleshores a la política socialitzant, bé que més moderada. Reelegit el 1985, morí víctima d’un atemptat el 1986. El seu assassinat, perpetrat per un franctirador, donà peu a un gran nombre de teories conspiratives. El cas restà obert fins el juny del 2020, quan el fiscal general declarà que Stig Engström, un publicista amb formació militar, havia estat l’autor de l’assassinat. Engström s’havia suïcidat l’any 2000.

Data de revisió: 
2020-06-10

Llegir més...