Vida i obra
Fill de Miquel de Palol i Felip i pare de Miquel de Palol i Muntanyola. Entrà al món de l’arqueologia guiat per Francesc Riuró. Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Lluís Pericot i, sobretot, de Martín Almagro, amb el qual col·laborà en les excavacions d’Empúries. Es doctorà brillantment a la Universitat de Madrid i fou director en funcions del Museu Arqueològic de Girona fins que, el 1956, guanyà la càtedra d’arqueologia i prehistòria a la Universitat de Valladolid, on romangué fins el 1970. El seu treball, intens, es feu sentir en tots els camps, creant escola, excavant en molts indrets i fent-se càrrec de la direcció de les excavacions arqueològiques del conjunt monumental de Clunia (Coruña del Conde, Burgos), que conservà fins a la seva jubilació definitiva.
El 1970 assumí la nova càtedra d’arqueologia paleocristiana, creada especialment per a ell, a la Universitat de Barcelona. Fou director de l’Institut Universitari d’Arqueologia i Prehistòria (1977-83 i des del 1986) i, tal com havia fet en la seva estada castellana, consolidà un nou equip i endegà noves excavacions en jaciments de l’antiguitat tardana a les Illes Balears i a Catalunya. Jubilat el 1988, continuà com a professor emèrit fins el 1994.
Primera autoritat peninsular en arqueologia paleocristiana, assolí prestigi internacional. Són notables, també, les seves contribucions al món de la prehistòria més recent i al de l’alta edat mitjana. Fou fundador i president de les Reunions d’Arqueologia Cristiana Peninsular, el gran fòrum on s’apleguen els experts i interessats en aquesta temàtica, la primera de les quals se celebrà el 1964. Fou secretari del VI Congrés Internacional d’Arqueologia Paleocristiana (Barcelona 1969) i president del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarragona 1993). Fou membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), la qual presidí (1990-95), assessor del Consell d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (1982) i membre de l’Academia Pontificia d’Archeologia de Roma.
Les seves excavacions més destacables foren la necròpolis de can Bec de Baix, a Agullana; el castre visigòtic del puig Rom, a Roses; el temple paleocristià i l’hàbitat profà de Bovalar, a Seròs (Segrià), on descobrí un conjunt de circulació visigòtica; els temples paleocristians de Fornells i son Bou, a Menorca, i el de son Peretó (Manacor), a Mallorca; la vil·la romana de l’Olmeda de Pedrosa de la Vega, a Palència, a més de l’esmentada ciutat romana de Clunia, a Burgos.
És autor d’una sòlida i bastíssima producció bibliogràfica que abraça, pràcticament, tots els camps de l’arqueologia, amb obres notables. Algunes de les més significatives són resultat dels seus treballs de camp. D’altres són obres de reflexió i de síntesi, de llarg abast, moltes de les quals continuen plenament vigents.
Entre la seva bibliografia cal esmentar: La necrópolis de Agullana, Bronces hispano-visigodos de origen mediterráneo (1950); Bronces hispanovisigodos de origen mediterráneo. I. Jarritos y patenas litúrgicos (1952); Tarraco hispanovisigoda (1953); La necrópolis hallstáttica de Agullana, Gerona (1958); Spanienkunst der frühen Mittelalters (1965); Arqueología cristiana de la España romana (Siglos IV-VI) (1967); Arte hispánico de época visigoda (1968); Arte paleocristiano en España (1969); El tesoro de áureos imperiales de Clunia (1974); La villa romana de la Olmeda de Pedrosa de la Vega (1982); La conversion de l’Aristocratie de la Péninsule Ibérique du IV siècle (1983); El Tapís de la Creació de la catedral de Girona (1986); La epigrafía de Clunia (1987), amb la col·laboració de J. Vilella; Los godos en el occidente europeo (1988), amb la col·laboració de G. Ripoll; El Bovalar. Conjunt d’època paleocristiana i visigoda (1989), i Clunia. Historia de la ciudad y guía de las excavaciones (1994).
Col·laborà també en obres col·lectives —“Arte y arqueología”, España visigoda. Historia de España R. Menéndez Pidal, III, 2 (1991) i Del romà al romànic. Història, art i cultura a la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i IX (1999), director, amb A. Pladevall—. Rebé, entre d’altres, el premi Martorell d’arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona (1962), el premi Duseigneur de l’Academie des Inscriptions et Belles Lettres de Paris (1968, 1987), la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1989) i la Pàtera d’Honor, premi d’arqueologia catalana (2002).
Bibliografia
- Barral i Altet, X.: Pere de Palol: amistat arqueològica i relacions internacionals, “Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol/1, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, XXXVI, 1996-97, p. 25-36.
- Gurt, J.M.: El professor Pere de Palol. Paraules a propòsit d’un homenatge, “Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol/1, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, XXXVI, 1996-97, p. 21-24.
- Marquès, J.: “El Dr. Pere de Palol i la seu de Girona”, Spania. Estudis d’antiguitat tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, PAM, Barcelona 1996, p. 13-16.
- Nolla, J.M.: “Crònica. Homenatge a Pere de Palol”, Revista de Girona, 1974, 1996, p. 22-23.
- Plana, X.: “Pere de Palol, l’estudiós del paleocristianisme”, Revista de Girona, 174, 1996, p. 24-29.
- Ripoll, E.: “Pere de Palol i Salellas: l’home i la seva obra”, Spania. Estudis d’antiguitat tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, PAM, Barcelona 1996, p. 7-11.
- Vilella, J.; Gurt, J.M.: “Bibliografia de P. de Palol”, Spania. Estudis d’antiguitat tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, PAM, Barcelona 1996, p. 17-24.