Entrà a formar part de la canònica de Barcelona en temps del seu oncle i bisbe homònim Berenguer de Palou (1200-06). Fou consagrat bisbe el 1212 i el mateix any acompanyà el rei Pere I de Catalunya-Aragó a la croada contra els àrabs que acabà amb la victòria de las Navas de Tolosa. Gestionà el matrimoni del rei amb una filla del rei de França, que no es pogué realitzar perquè el papa es negà a anul·lar el matrimoni del rei. S’esforçà, d’acord amb unes lletres del papa, a impedir la croada contra els càtars del Llenguadoc, i per això presidí una ambaixada de catalans a París, però els interessos polítics feren fracassar les seves gestions. Després del desastre de Muret (1213) i de la mort del rei Pere, fou conseller reial i canceller de la corona catalanoaragonesa (1218). El 1219 participà amb 50 cavallers propis i peons a la cinquena croada contra Damiata (Egipte) i el 1225 a l’atac frustrat contra Peníscola. La seva actuació fou molt remarcable el 1228 en la conquesta de Mallorca, tant en la preparació com en la conquesta i en el repartiment de l’illa, en el qual rebé 875 cavalleries i vuit molins, origen de la baronia d’Andratx. Fou ferit i mutilat d’un peu en les darreres campanyes contra els sarraïns de Mallorca. El 1238 assistí a la conquesta de València amb 60 cavallers i rebé algunes cases i la senyoria d’Almonesir. En l’aspecte religiós i pastoral feu una important fundació per als pobres, dotada amb el castell d’Avinyó del Penedès i altres béns seus. Afavorí la fundació de l’orde de la Mercè (1218) i l’establiment dels dominicans (1219) i dels franciscans (1232) a la ciutat de Barcelona. El 1233 fou elegit arquebisbe pel capítol de Tarragona, però el papa Gregori IX revocà l’elecció. El 1237 afavorí la fundació del monestir de Santa Clara a Barcelona. En morir, fou enterrat a la capella de Sant Miquel de la seu de Barcelona, que ell havia fet construir.