Situada al centre de la plana emiliana entre els últims estreps dels Apenins i el Po, la ciutat s’aixeca a banda i banda del torrent homònim; prop de la confluència amb el riu Baganza, la part més desenvolupada, a la dreta del riu, és coneguda amb el nom de Parma Nova. Centre comercial, cultural i d’ensenyament superior: Università degli Studi, fundada el 1064. Indústries químiques, de rellotges i blanqueria. De probable origen etrusc, passà al domini successiu de Roma (183 aC), Bizanci (s. VI), dels llombards (569) i dels francs (s. VIII i IX). Governada pel bisbe parmesà, al s. XIII passà a ésser-ho per la comuna. Gibel·lina, el 1346 passà a Milà. Dominada per França (1500-12 i 1515-21), el 1545 la Santa Seu en féu un ducat, amb Piacenza, i el cedí als Farnese. Extingida la dinastia (1731), passà a una branca borbònica fins el 1801 i a Maria Lluïsa (1815-47), vídua de NapoleóI de França (ducat de Parma). El 1860 un plebiscit la incorporà al Piemont. De l’antiga ciutat romana resta el Canale Maggiore. Entre els edificis posteriors hi ha la catedral, d’estil romànic llombard (s. XII), amb campanar del s. XIII; a l’interior, la cúpula està decorada amb l'Assumpció d’Il Correggio. El Battistero, de forma octogonal, fou començat en estil romànic (1196) per Bartolomeo Antelami i acabat en gòtic (1260) i les seves tres portades foren esculpides per Antelami. Altres esglésies d’interès són: San Francesco del Prato (s. XIII-XV), San Giovanni Evangelista (s. XV-XVI), amb cúpula decorada per Il Correggio, i Santa Maria della Staccata (s. XVI), decorada per diferents pintors. El monestir de San Paolo conserva una cambra decorada per Il Correggio. Entre els monuments civils cal esmentar el Palazzo della Pilota (s. XVI); destruït en part durant la Segona Guerra Mundial, restaurat, és avui seu de la Galleria Nazionale, el Palazzo del Municipio (s. XVII-XVIII) i el Teatro Regio (1829), obra de N.Bettoli.
L’església de San Giovanni Evangelista (ss XV-XVI) de Parma
© Fototeca.cat