Fou deixeble d’H. Eller al Conservatori de Tallinn, centre on es graduà el 1963. En un principi hereu dels models russos i, sobretot, de D. Šostakovič i S. Prokof’ev, com ho demostren la seva cantata infantil Meie aed (‘El nostre jardí’) i l’oratori Maailma samm (‘La marxa del món’), posteriorment es decantà pel serialisme (Nekrolog, 1960; Perpetuum mobile, 1963, per a orquestra) i també feu ús de la tècnica del collage en obres com Pro et contra, per a violoncel i orquestra (1966).
Al principi de la dècada dels setanta, s’interessà pel cant pla, la polifonia francesa i francoflamenca dels segles XIV al XVI i la música de l’església ortodoxa. La influència d’aquests elements és palesa en la seva Simfonia número 3 (1971), Tabula rasa (1977), per a tres violins, corda i piano preparat, i la cantata Laul Armastatule (1973).
Al final dels anys setanta, la seva trajectòria experimentà un gir radical cap al minimalisme, del qual feu una lectura molt personal, com es pot veure en les obres Arbos (1977), per a conjunt de cambra, Summa (1980), per a tenor, baríton i conjunt, o Cantus in Memoriam Benjamin Britten (1980). És autor també de tres simfonies, d’un Concert de Nadal i una Passió segons Sant Joan, per a quatre veus masculines, cor i orgue, ambdues estrenades el 1980.
Instal·lat a Alemanya a partir de la dècada dels vuitanta, s’ha convertit en una figura eminent dins del panorama musical europeu. Àmpliament guardonat, destaquen el premi Polar de la Música (2023) i la Medalla d’Or de la Royal Philharmonic Society (2024).