Pàrtia

Regió de l’Àsia central, que correspon aproximadament a la regió de Coràsmia, al NE de l’Iran.

El terme sovint és usat referit a l’imperi part (247 aC — 224 dC). Hom no coneix gran cosa de la Pàrtia com a satrapia de l’imperi aquemènida. En temps d’Alexandre el Gran s’annexionà la Hircània, i totes dues regions romangueren juntes durant la dinastia selèucida. Cap al 250 aC, Àrsaces, un governador de Diòdot, rei dels grecs bactrians, es revoltà i es declarà independent davant els selèucides, i donà lloc així a la dinastia arsàcida. Vers l’any 200 aC els successors d’Àrsaces ja eren sòlidament establerts a la riba sud de la mar Càspia. Més tard, les conquestes de Mitridates I (178-138 aC) i Artaban II (128-124 aC) eixamplaren els límits de l’imperi part en passar a dominar tota la plana de l’Iran i la vall del Tigris-Eufrates. L’expansió de Pàrtia cap a occident fou constantment dificultada pels atacs de les tribus nòmades i, més tard, per l’imperi Romà. La victòria més important dels parts sobre Roma tingué lloc a Carres (53 aC). Tot i que els romans arribaren a ocupar Ctesifont, Pàrtia esdevingué el límit oriental de l’expansió romana. L’imperi part fou governat per una reduïda aristocràcia, que s’aprofità de l’organització social heretada dels selèucides i que tolerà el desenvolupament dels regnes vassalls. El control que Pàrtia exercí sobre les rutes comercials entre Grècia i Roma i l’Àsia l’enfortí i n'estimulà el creixement. L’any 224, un capitost del sud de l’Iran, Ardašir, es revoltà, posà fi a l’imperi part i establí la dinastia sassànida.