Hi destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde i Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès. La nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s’hi imposà el reformisme de Jaurès, després de l’assassinat del qual (juliol del 1914) el partit inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en governs de guerra. La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920, en el congrés de Tours, la majoria de l’organització se n'escindís i fos creat el partit comunista. El 1934 la SFIO s’alià amb radicals i comunistes en el front popular (1936-38), que portà a la presidència León Blum. El 1939 els parlamentaris socialistes votaren novament els crèdits de guerra i els plens poders per al mariscal Pétain. En instaurar-se el règim de Vichy, el partit es dislocà i s’obrí un llarg període de crisi , accentuat per la defensa que féu de l’OTAN, la seva posició sobre la guerra d’Algèria i el suport que donà al general De Gaulle. El 1960 se n'escindí el Parti Socialiste Unifié i, a partir del 1968, s’obrí un període de discussió entre els corrents socialistes, que portà a la constitució del Parti Socialiste (1971).